No recorda l'última vegada que va actuar al teatre del seu poble, però sap que fer-ho és especial. Marcel Borràs (Olot, 1989) feia quatre anys que no trepitjava a la capital de la Garrotxa i ara ho ha tornat a fer per representar, per primera vegada, una obra que ha creat ell. El lloc que el va veure néixer ara veurà allò que ha crescut.
Aquest dissabte Marcel Borràs i Nao Albet interpreten De Nao Albet i Marcel Borràs la que podria ser la seva última creació plegats. Un espectacle teatral on es despullen per explicar com és la seva relació i fins a quins llocs ha arribat després de més de 15 anys junts. A través de la seva història també volen demostrar que l'ego pot destruir l'amistat i que els finals també poden ser compartits.
Per saber de què va De Marcel Borràs i Nao Albet, hem de saber de què va Marcel Borràs. Qui és Marcel Borràs?
Soc un olotí nascut el 1989. Vaig viure a Olot fins als quinze anys. Vaig descobrir el teatre a l'Escola Municipal d'Expressió d'Olot i crec que un dels moments clau perquè m'acabés dedicant a això va ser quan vaig conèixer en Pep Mora que era el nostre professor de teatre. Era un enamorat del teatre. Venia més de l'escola del mim, però tenia un talent per a la pedagogia i sabia molt bé com crear amb un grup de xavals i explicar les seves històries. Segurament allò va ser un primer moment molt important.
Des de petit vaig descobrir el que m'agradava i, després, la vida, gairebé de manera casual, ha fet que m'hi dediqués sense haver-ho buscat massa i gràcies també a les coincidències de la vida. Vaig arribar a Barcelona, allà ja vaig començar com a professional i crear una obra pròpia amb el Nao. Ara tinc trenta-quatre anys i vaig començar amb dotze. Fa 22 anys que faig teatre i un 80% el destino a fer d'actor per altra gent i l'altre 20% escric obres amb el Nao.
Deia que per coincidències vas començar a dedicar-te al teatre. De petit no tenia aquesta aspiració?
Vaig començar a dedicar-m'hi per coincidències, però abans de fer-ho ja sabia que era una cosa que m'agradava molt i sí que des de petit tenia la imatge de dedicar-me a alguna cosa així, fos el clown o la interpretació. La vida va anar més de pressa del que m'esperava perquè va aparèixer un projecte en què buscaven un noi d'Olot i vaig treballar amb en Pere Planella que és un dels fundadors del Teatre Lliure. A partir d'aquí, com que hi ha pocs nens que facin teatre, una cosa va portar a l'altra. Em van trucar per fer proves a Barcelona, vaig treballar al Teatre Lliure, després al Romea, més tard a la Villarroel i això ja va fer que anés entrant dins la indústria.
Què li deien a casa?
Vinc d'una família que són molt enamorats del teatre. Els meus pares eren amics d'en Pep Mora i havien fet espectacles junts. Sempre han estat molt vinculats i és una cosa que els ha semblat molt bé. No he sentit que hi hagués cap recel.
Què és per a vostè Olot?
Moltes coses. Olot és un lloc amb una energia molt especial. El fet d'haver-hi viscut tota la infància em porta molts records que són la idea de les primeres vegades. Relaciono molt Olot amb les primeres vegades: els primers amics, la primera vegada que surto sol per a la ciutat, les primeres obres de teatre que vaig veure gràcies al Fòrum de Teatre... Crec que Olot és un lloc que, per estar apartat, sempre hi ha hagut gent amb una voluntat artística transformadora interessant i crec que això forma part de la meva manera de ser.
Alhora també és un lloc que en certs moments de la meva vida l'he relacionat amb allò petit, amb l'ofec. Molt aviat vaig tenir les ganes de sortir. Tinc sensacions que s'enfronten. D'una banda, aquestes primeres vegades i per altra, és un lloc que, ja molt aviat, inclòs abans de fer passos professionals, sentia que tenia ganes de viatjar i escapar-me.
"Crec que a Olot sempre hi ha hagut aquesta pulsió de buscar disciplines artístiques fora de la norma"
Torna sovint a Olot?
No. I mira que tinc molts bons amics aquí. He vingut un dia abans de l'obra per poder sopar amb ells. Ahir vam estar tots junts sopant a un restaurant i vam estar molt a gust. Ara feia tres o quatre anys que no venia i penso "per què no vinc més?". No ho sé. Suposo que són moments vitals i ara estic en un moment que potser em fa més il·lusió tornar a Olot. El bolo de demà em fa una il·lusió molt especial perquè al Teatre hi he actuat altres vegades, però mai amb una obra nostra (i mira que ja portem uns anys amb el Nao) i perquè com que l'obra també té molta autoficció, al final la meva passió va néixer aquí i fer aquesta obra a aquest teatre és un record molt bonic.
Abans ha anomenat a Pep Mora. Què hi ha de Pep Mora dins Marcel Borràs?
Una de les coses que sento que ens va transmetre, que m'he emportat sempre i que és de les coses que més em vinculen amb el fet teatral quan em plantejo perquè em dedico a això, és el fet col·lectiu del teatre. Les companyies que han transcendit en la història sempre tenen a veure amb això, amb la companyia. Pot haver-hi un líder, però sempre té a veure amb un grup de persones que s'ajunten, que es tanquen en una sala d'assaig, que es posen a imaginar mons i entre tots creen una cosa que no existeix.
Crec que en Pep, de manera natural, feia una cosa molt màgica que era que entre tots ens inventéssim una història i tots fóssim igual de protagonistes i creadors. Tots teníem el mateix pes. Aquesta sensació de germanor és una cosa que persegueixo constantment quan creo. Una de les coses que més m'interessen és aquesta capacitat d'una família que s'ajunta per explicar una història.
Suposo que li és difícil seguir la vida cultural d'Olot, però hi ha festivals a la ciutat com el Sismògraf i altres. Què li semblen?
El Sismògraf és un festival que cada any reviso la programació i és superinteressant. El Sismògraf és l'herència del Fòrum de Teatre que es feia quan era petit i era un festival que transcendia molt la convenció i buscava noves formes i maneres d'expressar-se des de la cosa escènica. Crec que a Olot sempre hi ha hagut aquesta pulsió de buscar disciplines artístiques fora de la norma.
En algunes entrevistes que li han fet per a la sèrie el Inmortal comentava que una de les coses que més li havia costat del rodatge era posar-se en el paper d'un personatge urbanita d'un barri de Madrid perquè vostè ve de poble. Encara manté aquesta essència rural?
Em passa sempre i busco que em passi: enfrontar-me a personatges que estan el màxim allunyats de mi. Sí que al final crec que, potser no pel fet de ser urbanita, però sí pels accents. El fet de ser de Girona fa que t'hagis de treure l'accent de sobre per fer un personatge d'un barri quinqui de Madrid. De manera natural no parlo com la gent d'allà. Em passa, però, amb molts personatges.
Què queda d'Olot en Marcel Borràs?
Molts amics. Els meus pares també van acabar marxant. A Olot hi ha gent que m'estimo molt i que hem crescut junts. Això és el que més m'emporto.
Quin seria aquell paper que li ha costat més d'interpretar i aquell que menys?
Els que menys m'han costat és quan hem treballat amb el Nao, ja que les obres són sempre des del joc. Amb ell sempre he sentit que tenia facilitat per expressar-me. I els que més m'han costat han estat personatges de més pes, no en teatre, sinó en audiovisual, quan he hagut de treballar amb personatges llargs i amb un arc molt gran, on sents que hi haurà molta gent veient allò.
Aquí és on m'entra més la crítica interna, que al final és un enemic. Treballar amb l'Agustí Villaronga o la Mar Coll són moments en què he sentit la dificultat de la feina que fem. Però després ho comparteixes amb companys i a tots els hi passa el mateix. És una professió difícil perquè tota l'estona estàs confrontant-te amb les teves pròpies pors.
Viu molt la crítica?
Crec que la porto bastant bé. És molt habitual que quan hi ha un espectacle que agrada molt a algú, aparegui una crítica que ho destrossa. Estic habituat a llegir les dues versions. M'és més fàcil posar-me content amb una bona crítica, que no posar-me trist amb una mala crítica. Aquesta última, l'oblido ràpidament.
Què recorda de Polseres Vermelles?
Allà ja sentia que era un "puto màquina". Estava rodejat d'uns joves que eren el primer que feien i jo ja havia fet teatre i havia rodat. Sentia que allò ja era un lloc comú, per molt que fos una sèrie que va tenir molt d'èxit. En els meus inicis, però, crec que recordo més treballar amb la Carol López i fer una obra que es deia Germanes. Va ser com la primera vegada que vaig estar dos anys de gira per tot Espanya i Sud-amèrica.
Va ser la primera vegada que un projecte tenia tanta vida i senties que podies dedicar-te a aquest món. Germanes va ser de les primeres vegades que vaig sentir que feia un pas endavant. Aquesta època, en paral·lel, també vam començar a fer alguna obra amb el Nao cap al 2009 o 2010. Aquí també vaig sentir que el que teníem entre mans era alguna cosa especial i personal.
Com va començar aquesta història amb en Nao Albet? Roger Bernat i la sèrie Jackass hi van tenir a veure, oi?
Sí. Precisament, el Roger Bernat feia un espectacle que era una coproducció entre diferents festivals i un d'ells era el Panorama d'Olot. Llavors, la Tena Busquets estava vinculada en la producció i quan el Roger li va explicar que era un espectacle protagonitzat per adolescents, la Tena li va parlar de mi. Recordo que encara vivia a l'Empordà i vaig baixar un dia al Teatre Lliure, que per a mi era un lloc totalment desconegut. Em van trucar tard i hi havia un càsting de nois i de noies. El de nois ja havia passat. Em vaig trobar a Barcelona en una sala amb 25 noies fent el subnormal amb improvisacions.
En aquesta obra també hi havia el Nao i vam estar vivint a Portugal, on vam assajar un mes i mig. Allà ens vam conèixer, fent l'imbècil. Vam anar a un festival similar al Panorama que programava teatre des dels marges. Hi havia l'Angélica Liddell o Rodrigo García, gent que per nosaltres van ser referents per la manera d'enfocar el teatre com un lloc més obert i lliure, més enllà d'escriure un text, sinó per barrejar moltes més coses. Allà és on ens vam conèixer i vam dir d'intentar escriure alguna cosa nosaltres i vam començar a buscar punts en comú. Un d'ells va ser la sèrie Jackass, tots dos ho miràvem. La primera obra que vam fer girava entorn d'aquest món del Jackass.
Vau fer la primera obra amb quinze anys.
Com que l'entorn en què estàvem era d'una escena molt lliure, senties que et podies equivocar i que això formava part de l'experiència. No es tractava de fer una bona interpretació o explicar una història boníssima, sinó d'utilitzar el teatre com a un lloc d'expressió el més desenfadat possible. Això és el que vam fer i tenir el morro d'anar a veure l'Àlex Rigola, el director del Teatre Lliure, i dir-li que havíem escrit una obra. I va ser molt casual, perquè justament inaugurava un festival que tenia en compte aquesta mena de teatre i li va caure un espectacle. Vam tenir la sala tres dies i per a tres funcions. Ens va dir que si volíem fer el gamberro, ho podíem fer. Al final, l'obra tenia alguna cosa que podia ser interessant per al públic adult: un grup d'adolescents expressant-se.
Trencar la norma, en el vostre cas, va ser una bona decisió.
També va ser un tret característic que tots dos féssim teatre des de ben petits. Ja teníem una mica d'experiència i la innocència de provar de fer una obra de teatre. En els meus inicis sempre ho veia com un espai on, no només expressar-me, sinó sentir que no depenia de ningú més. La gran por d'aquesta professió és que són períodes molt curts i no saps si et trucaran demà. Llavors, en aquesta aliança amb el Nao, vam trobar un lloc en el qual sentíem que si no ens trucaven, ens inventariem alguna cosa nosaltres.
"Al principi amb en Nao no ens plantejàvem què pensàvem diferent.A mesura que hem crescut hem viscut més les diferències d'un i l'altre"
Com funcioneu? Pareu a pensar el teatre que voleu fer?
El principi l'impuls venia molt donat per, com a espectadors, veure una mena de teatre que ens motivava i que tampoc s'estava fent gaire. Veiem teatre que ens agradava i molt altre teatre que no ens representava. Vam començar agafant-nos a estètiques que ja existien. El nostre referent era Tarantino, el qual treballava molt barrejant coses. A mesura que vam anar experimentant, vam trobar un llenguatge més propi.
Tot i això, una altra de les nostres màximes és intentar fugir de l'espectacle interior. L'obra que farem a Olot no té res d'escenografia i només hi som en Nao i jo; en canvi, a l'anterior obra hi havia dotze actors de països diferents amb una escenografia de tres pisos. Intentem anar en contra del que hem fet per sentir que no acabem de controlar la situació. És el punt en el qual estem ara.
Ara dieu que plegueu.
És un dels temes de l'obra. Als inicis tot és fantàstic i des del joc. A mesura que vas creixent et vas formant un discurs propi que també t'allunya l'un de l'altre. Al principi amb en Nao no ens plantejàvem què pensàvem diferent, en canvi, a mesura que hem crescut hem viscut més les diferències d'un i altre. Això s'ha anat accentuant amb els anys fins a portar-nos en situacions de crisis com a parella creativa i també com a relació d'amistat.
La vostra obra comença amb una frase: "Nosaltres mateixos som la matèria del nostre espectacle". Hi deixeu, doncs, de ser actors?
És un dels jocs que proposem. És una obra on parlem des de nosaltres. El fet de ser dos, però, també fa que ens representem l'un a l'altre i juguem a veure com ens veuríem des d'un lloc molt poc construït. És com si tinguessin una conversa amb un amic a un bar i t'expliqués la relació que ha tingut amb un amic. Intentem que sigui així d'íntim.
A l'obra reflexionem sobre el gènere de l'autoficció i aquest text és un plagi de la introducció dels assajos de Montaigne, el qual es considera un dels primers assagistes que parla des del jo. Ell té un fragment bastant emblemàtic quan comença els seus assajos on diu que ell és la matèria de la seva obra i el que fa és explicar qui és, intentant-ho fer sense artefactes, de la manera més despullada possible.
Quin percentatge de veritat hi ha a l'obra?
Això mai ho diem perquè si no trencaríem la màgia. És com si li diuen a un mag que expliqui els seus trucs. Tu saps que un espectacle de màgia és tot mentida, però vols creure-t'ho. Aquí és autoficció, però no volem dir quanta part hi ha d'auto i quanta de ficció perquè, sinó, ja perdria tota la màgia. Haig de dir que hi ha molta auto, molta veritat.
Hi ha veritat avui en dia en el sector cultural? Cap on va?
Les coses que més m'han mogut són les arts escèniques i també on he passat més vergonya aliena. Amb relació a això, els últims anys he anat poc al teatre i no puc fer una anàlisi on senti que puc expressar-me de manera coherent. També em fa pena que crec que cada vegada em costarà més tornar a flipar amb alguna cosa.
Li costa ser espectador?
Les vint-i-quatre hores de teatre que vaig veure fa sis anys a Madrid del Jan Fabre era tan catàrtic que vaig pensar què més em quedava. Quan has viscut alguna cosa per primera vegada, que tornis a flipar tant, és difícil. Sempre tens la sensació que falta risc. Això és un diagnòstic una mica superficial, però sí que a vegada és una cosa que sento. Potser és perquè ja estic viciat i no sento la diferència. M'agradaria sentir aquesta experiència del risc i veure coses que s'atreveixin a arriscar-se.
Quantes vegades ha actuat al Teatre Principal d'Olot?
No ho he comptat. Recordo venir a fer Jo Mai, Germanes, Patria... L'última fa temps perquè no la recordo. Feia molt que no hi actuava.
Hi actuarà més amb Nao Albet?
No ho sabem. Estem en procés. Fins que no acabem de fer aquesta obra no ho sabrem. La mateixa obra reflexiona sobre això i és un debat obert, que també ens interessa. L'obra té una part terapeuta. És una qüestió íntima i veure com evolucionem com a relació de parella. Al final, és la relació que tenim, de parella. Passem moltes hores junts i les friccions apareixen i els amors també. Ens admirem molt fort mútuament, però també ens hem arribat a... ja ho veureu a l'espectacle.
Ens sembla també que les relacions d'amistat no han tingut un espai creatiu tan gran com les obres de ficció relacionades amb les relacions sexoafectives. Hi ha un centralisme molt fort amb les relacions romàntiques, però les relacions d'amistat són encara més importants. Una bona relació pot durar tota una vida si la saps cuidar i s'hi mouen elements com l'ego, que és del que parlem a l'espectacle.
L'ego és el principal enemic de l'amistat?
Crec que sí.