«Si el jovent no el sent seu, el parlar de la Garrotxa no té futur»

La passió ha passat per sobre la necessitat i la realitat. Als filòlegs olotins Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez els costa ser conscients de la tasca que han fet en defensa d'un dels últims estadis de la llengua catalana: el parlar. Tots dos han recollit en un llibre les expressions i paraules que configuren el que serien els ajuntaments de la llengua, allò més proper al ciutadà, i que està en més perill d'extinció que mai.

El parlar de la Garrotxa (Edicions El Bassegoda) es presentarà aquest divendres a la Sala Torín d'Olot (19 h) sent l'evolució d'un primer llibre publicat el 2001 que ja va exhaurir-se. Ara, vint-i-tres anys després, en Joaquim i l'Eloi han ampliat aquell diccionari de quilòmetre zero que van fer a principis de segle i hi han buidat tot allò (unes 600 paraules i 400 expressions) que han recollit durant les últimes dues dècades. En total, gairebé 2.000 entrades que defineixen una identitat i un lloc: la Garrotxa.

Com és el parlar de la Garrotxa?

E: A veure, la manera de parlar ha canviat perquè ha canviat la vida. El que té d'interessant el parlar de la Garrotxa és que, malgrat tots aquests canvis, encara a hores d'ara, té algunes particularitats interessants a diferència d'altres llocs on s'ha anat aigualint tot i no es manté una identitat lingüística tan clara.

Quines característiques té?

J: Per una banda, el vocabulari. Tothom ens coneix pel cardar, els quecs, el suet, etc. Però també hi ha altres fenòmens sintàctics, per exemple, en què quan tu construeixes una frase et menges algunes lletres o les canvies. Hi ha metàtesis. També dissimilació: era molt típic dir "asmari" enlloc d'"armari" o "arcalde", enlloc d'"alcalde". O pròtesis: "amoto" en lloc de "moto", "aradio" en lloc de "ràdio". També hi ha la pèrdua de les s finals: "e molt maco", "e molt bo"... En noms de masos, Mas Mitjà es converteix en "Mamitjà".
E: També hi ha manques de concordança, per exemple: "casa la meu mare". Tot això, encara que pugui semblar antic, la gent ho diu actualment. És veritat que al nostre llibre hi ha coses antigues i en procés de regressió, però n'hi ha altres que no. Per exemple, també hi ha una cosa interessant que fem més èmfasi en aquest segon llibre que són els sufixos i tota la seva càrrega més popular o emotiva: "dimoniet", "pobric", etc. Hi ha tota una recurrència de sufixos que intensifiquen el significat d'una paraula i li donen més expressivitat.

Com neix un parlar com el de la Garrotxa?

J: Perquè hi ha un territori i una gent. La llengua està clar que és una i té blocs dialectals, té dialectes, subdialectes i en l'últim terme té parlars. Els parlars són d'una zona geogràfica que mai de la vida estarà estrictament delimitada. Parlem de la Garrotxa, però això no vol dir que s'acabi a la frontera estricta de la comarca. Els parlars tenen confluències i hi pot haver paraules que es diguin a la Garrotxa i a una part d'Osona, però si te'n vas a la part que toca l'Empordà potser ja no es diuen.
 

 

Vau treure un llibre el 2001 i ara un altre el 2024. Però el 1987 en Joaquim ja recollia paraules a la Universitat Autònoma de Barcelona.

J: Sí. En aquella època no hi havia tantes universitats. Per tant, havies d'anar a Barcelona. Allà hi confluïa gent de tots els Països Catalans. Quan em sentien a parlar em preguntaven què havia dit. Vaig anar tenint consciència que hi havia coses rares que els altres no entenien i vaig començar a apuntar-les. Va arribar un moment que tenia un piló de fitxes en un arxivador, quan encara no hi havia ordinadors. Vaig intentar trobar algú que m'ajudés a processar la informació i vaig trobar l'Eloi. Ell no creia que sortís un llibre i va acabar sortint. Així va arribar el primer, el qual va ser una sorpresa perquè es va acabar molt de pressa i gairebé tothom el tenia a casa. Tot i que es va acabar, ens els continuaven demanant. I bé, el que vam tenir molt clar és que el primer llibre que vam fer ja estava exhaurit i s'havia de fer una cosa molt diferent que és el llibre que hem publicat ara amb moltes paraules que la gent ens va aportar un cop vam fer la primera publicació. Vam continuar recollint totes aquestes paraules que ens aportaven i, fins i tot, comprovàvem si es feien servir. Per exemple, ens va arribar la paraula "malagrana", que és una deformació de "magrana". Vaig pensar que això seria una deformació molt particular d'una família, però no. Ho vam comprovar i era un àmbit més general. Per tant, l'hem inclòs en el llibre.

Què va significar per vosaltres llibre que vau fer el 2001?

E: Crec que va servir per conèixer i reconèixer el parlar de la zona. Vam viure una època de normalització en què es va haver de donar a conèixer la normativa perquè veníem de la situació que veníem i, per tant, totes aquestes formes populars havien quedat, almenys els primers anys de la normalització, molt abandonades perquè es titllaven de pageses. Que de cop i volta un llibre reconegui tota aquesta varietat és una manera de valorar el parlar de tota una gent que ha parlat català tota una vida, però potser no el sabien escriure. Posar en valor això va ser una fita important.
J: La gent s'hi va veure reconeguda. S'ho passaven bé llegint un diccionari.

"És una versió bastant definitiva. Això ja no dona per fer un altre llibre diferent i aquí ens quedem"

Per què heu decidit tornar-hi ara?

E: El primer llibre es va exhaurir i ens el tornaven a demanar. Vam dir a la gent que esperés i que ja faríem. Si havia de tornar a sortir, ho havia de fer amb més i millor. Hem tardat 23 anys i pel mig han passat moltes coses.

I què té aquest nou llibre?

J: Penso que la part científica és molt més acurada i completa. Hi ha molta més casuística que no hi era i també hi ha prop de 600 paraules i 200 expressions de més. Hi haurà molta gent que abans ens deia que ens havíem deixat alguna cosa i ara ho trobarà. Segur que ens hem deixat coses, però penso que ara és una versió bastant definitiva. Això ja no dona per fer un altre llibre diferent i aquí ens quedem.
E: També hem de dir que hi ha moltes paraules i expressions que són pròpies d'aquesta zona i de les comarques gironines. Ho dic perquè hi ha gent que ens dirà que hi ha paraules que també es diuen a Granollers o Terrassa. Segurament sí, però són un grup de paraules que en altres llocs del català central comencen a estar en regressió (la gent les entén, però ja no les utilitza) i, en canvi, a la Garrotxa encara tenen una certa vitalitat. Per això són al llibre.

Com heu fet la selecció de les paraules i expressions?

J: Només hi ha les paraules que nosaltres hem sentit per boca d'algú. En teníem de recollides a partir de les novel·les d'en Marià Vayreda, però ja no les diu ningú. Aquestes ja no les hem posat, tot i que també són garrotxines.
E: El dilema, sobretot, l'hem tingut més en les paraules més generals que et deia abans. Hi ha, per exemple, "entabanar", una paraula que apareix als diccionaris i tothom sap interpretar. No sabíem si entrar-la o no, i ho hem fet perquè s'està perdent i a la Garrotxa encara es diu.
 

 

 

El llibre l'heu escrit durant els últims 23 anys?

J: Hem recollit informació durant els últims 23 anys, però ens hi hem posat a treballar a partir de la pandèmia. Vam decidir agafar el ritme d'un dia a la setmana i vam anar fent. Ja teníem el material recollit, però l'havíem de treballar. No n'hi ha prou amb tenir les paraules apuntades; les hem de buscar, corroborar, confirmar, buscar la transcripció fonètica, fer la descripció... a vegades hem estat un quart d'hora discutint si posàvem o no una paraula al llibre.

Quina ha estat l'evolució del parlar de la Garrotxa des del primer llibre que vau publicar fins al segon que heu tret ara?

J: Quan vam publicar el primer llibre vam anar al Bosc de la Coma amb els alumnes de Batxillerat. Els vam demanar deu paraules que sortien al llibre i fèiem aixecar la mà a qui les coneixia. Al cap de deu anys hi vam tornar a anar a fer el mateix exercici amb la mateixa llista de paraules. La meitat dels alumnes ja no les coneixien. I si hi anem avui, no les coneixerà ningú.
E: Això és normal i no ens hem de fer l'harakiri. Tot ha canviat. La gent vivia en nuclis familiars més grossos amb dues o tres generacions i el parlar es transmetia molt més fàcilment. Ara te'n pots anar a estudiar a Toronto. Tot això fa que aquest parlar i altres parlars es vagin aigualint.

"Crec que hi ha un cert interès per formar part d'una comunitat lingüística. Però desenganyem-nos, de tot el que hi ha al nostre llibre, en quedarà una part petita en el futur"

Estem condemnats a perdre-ho?

J: Sí. Tal com ho coneixem ara, segur.
E: Sí, i un dels objectius és deixar-ho recollit perquè hi sigui i, si serveix perquè algú ho pugui recuperar, doncs perfecte.

Hi ha cert interès també per mantenir-ho?

E: Estem en un punt amb la cultura de quilòmetre zero i tota aquesta història en què el parlar de la Garrotxa encaixa al 100%. Ara hi ha també les noies de Can Putades. Crec que hi ha un cert interès per formar part d'una comunitat lingüística. Però desenganyem-nos, de tot el que hi ha al nostre llibre, en quedarà una part petita en el futur.
J: Als anys vuitanta hi va haver una sèrie de grups com els Xucu-pà o els Déu n'hi Duo que reivindicaven aquest orgull propi i el seu parlar. Ara potser sí que faltaria algun grup que apostés per a la música per recuperar-ho.

Quins factors han fet que hàgim arribat fins aquí?

E: La manera de comunicar-se, la influència d'unes llengües molt poderoses o la mobilitat de la gent. Abans la Garrotxa era un lloc molt tancat i ara la mobilitat cada vegada és més extraordinària.
J: També la mobilitat de comunicació, els mòbils. Tot això el que fa és homogeneïtzar qualsevol parlar, no només el de la Garrotxa. A la llarga, els que continuem parlant en català, parlarem un català més diluït, més uniforme.

Hi ha algun remei?

E: Fa anys vaig anar al Pallars i venien unes samarretes que la gent jove portava. És una manera de mostrar-te orgullós d'allò que tens i has sentit a casa teva, en lloc d'amagar-ho. És una manera de mostrar que formes part d'una comunitat i un lloc. Un llibre com el nostre, la feina que pot fer és la feina de dir que el parlar hi és i que la gent el conegui. A partir d'aquí, calen moltes altres coses
J: L'orgull és una bona manera per engrescar el jovent. Si la gent s'ho sent seu, és diferent. Mirant al futur, hi haurà gent que farà molts treballs d'estudi filològic, però si el jovent no sent seu el parlar de la Garrotxa i no el reivindica amb orgull anant pel món enfront d'una altra comunitat, evidentment no té futur.

Sentiu que feu una tasca important per mantenir el parlar?

J: A mi com que sempre m'ha agradat molt, no considero que hàgim fet una tasca molt important. Hem fet una tasca engrescadora, interessant i que m'agrada que interessi a l'altra gent. El lingüista Joan Veny, que ens vindrà a presentar el llibre, sí que ha fet una tasca rellevant per la llengua.
E: Hi ha molta gent que fa tasques interessants per la llengua i la nostra és una més des del punt d'un punt vista dialectal i popular.

Cardar el camp, cardar mitja basarda, cardar un batzac, cardar una nata, cardar-li canya al berro o cardar-li en vallana. Per què cardem tant?

J: No té una explicació molt clara, a part que s'hagi fet molt popular. Simplement, hi ha el verb cardar i fotre que són sinònims. En general, a la major part del domini lingüístic es fot, però a la Garrotxa es carda.

No té res a veure amb el fet que cardar també sigui separar la llana i això estigui més relacionat amb el món rural o el passat tèxtil de la comarca?

E: No ho crec perquè també hi hauria molts altres llocs rurals que haurien de cardar molt més. La Garrotxa no és l'únic lloc on es fa servir aquest verb, però és veritat que aquí l'ús és bastant abusiu en detriment d'altres versions com fotre, fumbre, fúmer...
 

 

Hi ha diferents parlars dins la Garrotxa?

J: I tant. Hi ha una diferència molt clara entre l'alta Garrotxa, de la qual també hem de dir que pràcticament ja no queda ningú, i els de la baixa Garrotxa. Però també hi ha diferències entre la gent de la Vall d'Hostoles amb la resta.
E: També hi hauria tota la part de Tortellà o Besalú que tenen un deix més cap a l'Empordà, en canvi, la banda de la Vall d'en Bas té alguna cosa més semblant amb Osona. Però no dona com per fer el parlar de Sant Privat d'en Bas.

També hi ha expressions com "Els ous d'en Manxa" o "Tenir la renda d'en Malagrida". Són expressions que agafen ja directament personalitats del territori.

E: Això en Veny en parla al llibre i diu que el parlar de la Garrotxa ha sabut mantenir aquesta idiosincràsia i ha sabut afegir una creativitat exemplar. Crec que es refereix a casos com aquests.

"Si la gent s'estima la seva llengua, l'ha de parlar a tota hora, sempre, a tot arreu i amb tothom

Heu arribat a detectar alguna expressió o paraula nova dins el parlar de la Garrotxa?
J: Que sapiguem, no.

Quines són les vostres paraules preferides?

E: A mi m'agrada "encosonir-se". Defineix molt bé un estat d'ànim. Vol dir quedar-se a casa, que no tens ganes de sortir. També és molt bonic "miua". És aquest estat d'ànim que tenen els nens quan estan cansats o estan covant alguna malaltia.
J: A mi m'agrada "faixí". És una persona molt llaminera, que li agrada molt menjar.

I expressions?

J: "Munyir la gata" (perdre el temps) o "Donar pa a la xixa" (desviar l'atenció d'algú per entretenir-lo, per guanyar temps).  "Poca vindré pas" Aquesta doble negació també és bona.
E: També hi ha un grup d'expressions bones que són "l'aigua amb sense gas" o "la cervesa amb sense alcohol", o "les olives amb sense pinyol". Són molt populars i molt interessants.
 

Heu tardat 23 anys a fer un llibre i ja heu dit que no n'hi ha per fer-ne un altre. Però com us imagineu d'aquí a vint anys el parlar de la Garrotxa, després d'haver fet la feina que heu fet?

E: D'aquí a vint anys crec que no ens preocuparem pel parlar de la Garrotxa, sinó pel català. Totes aquestes llengües minoritàries ho tenen complicat.
J: Si els parlants no en som conscients, fet que la majoria no ho som, és impepinable.
E: Ens en lamentarem quan ja no hi hagi res a fer. Ara pots sentir moltes queixes demanant que la gent nouvinguda hauria de parlar més el català, però si nosaltres no ho potenciem...

Per tant, què demanaríeu a la gent?

J: Que la gent catalanoparlant sigui conscient. Que si s'estima la seva llengua, l'ha de parlar a tota hora, sempre, a tot arreu i amb tothom. Mai s'ha de voler imposar, tot i que crec que passarà. Aquesta mena de racisme catalanofòbic que hi ha per una part de les Espanyes cap aquí amb la llengua, ens podem trobar que això passi al revés quan tinguem molta immigració castellanoparlant. La gent es pot rebotar i imposar el català. Hi ha gent que ha vist la gravetat de la situació i han començat a imposar-la o exigir-la. Això no està bé, perquè estàs fent l'efecte contrari. El català ha d'entrar a les bones, ha de ser útil i necessari.
E: Hi ha molta gent nouvinguda d'Olot que ve al Consorci de Normalització Lingüística a aprendre el català, moltíssima. Els cursos són plens. És veritat que hi ha gent que ve perquè necessita uns certificats, però aquesta primera arribada i acollida és molt important. A la que ja troben una feina i veuen que es pot viure aquí sense parlar català, pensen per què han de fer l'esforç. Ja ho veuen que en algun moment els pot ser útil aprendre el català o els servirà per aconseguir una feina millor, però ja se'n preocuparan quan arribi aquell moment perquè ara tenen prou feines a sobreviure.