Ja fa més de sis anys que la Generalitat té guardat en un calaix el Pla Especial de l'Alta Garrotxa. Es tracta d'un document que ha de substituir unes normes provisionals per definir què es pot fer i què no en aquest espai. Unes normes provisionals que porten vigents... dues dècades. 

El Pla Especial de l'Alta Garrotxa és un clar exemple que des de Barcelona no sempre es governa millor que des de Madrid. Amb la desaparició de la conselleria de Medi Ambient (una proposta d'un govern Pujol i que va començar a diluir-se ja amb acords del tripartit afegint-hi Habitatge simplement per quotes de poder), no quedava clar quin departament era responsable de l'espai. Ara ja sabem que és Territori i que l'aprovació inicial del Pla no té ni data... tot i que el representant del Govern es presentava a les reunions del Consorci de l'Alta Garrotxa anunciant terminis que no s'han complert mai. 

I per a què serveix aquest document? En part per poder treure més suc a un territori de 32.000 hectàrees perquè les normes actuals, per exemple, no permeten recuperar zones d'hort que el bosc havia engolit temps enrere. O si algú vol fer una activitat com un restaurant topa amb unes normes fetes de pladur per guanyar temps però que s'han convertit en un mur –burocràtic- infranquejable. 

L'Alta Garrotxa necessita activitats també per recuperar un territori important i profundament despoblat. Però el futur de mitja comarca de la Garrotxa dorm des de fa sis anys en un despatx (qui sap quin) de la Generalitat. Tinc la sensació que és un problema de distància, que des de Barcelona els volcans sí que els ubiquen al seu mapa mental i els tenen presents, però que més amunt de l'A-26 ja és França i allò ja no els importa.

Aquesta paràlisi però és símptoma de que cal fer un replanteig de les polítiques de protecció del medi. La Garrotxa és la tercera comarca amb més superfície natural protegida de Catalunya, i no per falta de mèrits. I de fet, en "la Bíblia" d’espais protegits  aprovada des de fa temps pel Parlament, l'Alta Garrotxa està pensada per convertir-se en el segon Parc Natural de la comarca.

Però de que serveix protegir superfície si no va acompanyat de recursos i usos? No és nou sentir fins i tot sectors al sud del Parc Natural queixar-se de menysteniment i de poca atenció. Hem de fer una reflexió sobre la protecció del territori no per mèrits i equilibris d’egos territorials sinó per principis. La política de protecció d'espais naturals a Catalunya és la mateixa que la de l'Estat en línies d’AVE. Fem bo allò del nadie es más que nadie i repartim espais no només per criteris ambientals sinó també per un mal entès equilibri territorial. 

Toca posar fre a aquesta situació i afrontar els debats des d'un punt de vista global: què protegir però sobretot com i qui ho paga. No és còmode, però l'impàs que deixa la difícil situació econòmica de la Generalitat hauria de servir per resoldre aquests debats complicats i que fereixen susceptibilitats. Quina millor estructura d'Estat que la protecció del nostre entorn natural afrontada amb serietat i lluny del populisme de que tot és maco?