Enmig d'una corrua de tractors baixava cap a la c17. No en tinc jo, de tractor, però vaig anar-hi a acompanyar: a fer embalum i a ajudar amb el que podia. De Ripoll fins a Gurb no van pas ser poques les vegades que els conductors feien sonar el clàxon, però no era pas en senyal de queixa sinó per mostrar suport, aplaudien, treien el puny alçat per la finestra o ens deien coses.

L'endemà, mentre guardava el ramat, el mòbil treia fum de missatges, fotos i vídeos de la processó pagesa entrant a la capital. Gairebé com herois triomfants, la revolta pagesa va obrir-se pas pel mar de ciment de la capital entre aplaudiments. La gent volia fer-se fotos, i les hores de cua a la carretera semblaven entomar-se, per la majoria, amb la serenor de qui entén els motius i gairebé diria que en certa manera admira la determinació de l'acció. M'arribaven missatges dels pagesos emocionats per la rebuda, però també els d'amics i familiars que, des de Barcelona, sortien a veure els tractors i a aplaudir als pagesos.

No van trigar a arribar també els missatges i les opinions sobre la nostra pròpia hipocresia: després d'aplaudir-los aniran a comprar alvocats al súper, etzibava algú. Sentia això mentre escoltava polítics de diferents bancades aplaudir la revolta pagesa mentre als seus despatxos voten o treballen per tot allò de què ens queixàvem. Com pots aplaudir-nos si hem sortit a protestar en contra de la teva administració? I al final la culpa serà dels ciutadans, diuen. Perquè és clar, si els pagesos no poden viure és perquè la gent no compra els seus productes. Una veritat a mitges que fa un mal terrible perquè posa tot el pes a les butxaques ja mig buides de la gent. I no penseu que tots plegats ja voldríem prou menjar bo i bé sempre? Que si no ho fem és per una barreja de temps, comoditat i preu. Dit de manera més clara, la manera com vivim i el sistema econòmic en el qual vivim que ens fa -a tots- còmplices a desgrat.

I a mi m'atabala l'allau d'iniciatives per fer arribar el producte al consumidor i per pressionar a la gent que s'apunti a fer venda directa, perquè penso francament que la culpa no podem llençar-la només a qui compra el menjar. Perquè omplim els supermercats de menjar barat fet en condicions (laborals, mediambientals, etc) més que dubtables, mentre nosaltres maldem per complir tots els requisits i totes les normatives de totes les administracions que ens controlen amb afany i no tenim ni les eines ni els mitjans per posar-ho fàcil, còmode i barat a la gent. Si hem de parlar del paper dels consumidors, no podem fer-ho sense parlar del sistema pervers en el qual vivim i que caldria capgirar.

Mentre tornava cap a casa dubtava de si era cert -corria aquesta brama- que el tall a la carretera havia aturat del tot l'activitat de l'escorxador d'Olot durant unes hores. Aquesta fàbrica gegant que tenim a la comarca i que ens marca l'economia i el PIB mentre es beu quantitats ingents d'aigua en plena sequera i ens omple els carrers de camions. Pensava que aturar-lo unes hores era una petita victòria, però també rumiava com hem arribat aquí. Qui ha apostat per aquest model? Ha sigut una decisió conscient? O una munió de petites decisions?

Al costat de l'escorxador en el mateix polígon del pla de baix s'hi amunteguen els supermercats. Segurament Olot sigui una de les capitals de comarca amb més supermercats per habitant, i alhora, és la que fa una aposta més clara i ben publicitada (ai, la publicitat que n'és de bonica!) pel producte local i per la pagesia de la comarca. Però d'on surten tots aquests supermercats? Qui dona totes aquestes llicències? Cada tràmit, de cada administració, fins al més petit de tots és una decisió enorme que configura el nostre present i el nostre futur. Quina comarca volem? Quin paisatge? Hi volem pagesos? Pastors? A què volem destinar l'aigua? Com volem viure? El que fem com a consumidors ve sempre encotillat per la legislació i per les decisions polítiques que ens posen al davant una sèrie d'opcions i no unes altres. Com l'economia i el mercat, la nostra llibertat es mou dins dels paràmetres que ens marquen.

A vegades sembla que totes les decisions que afecten la pagesia hagin de venir sempre d'Europa i així passem de puntetes de tota la responsabilitat que tenen els despatxos del costat de casa. I és clar que és cert que la famosa PAC es menja gran part del pressupost de la UE i que el Departament d'Agricultura (que ara ja no es diu així) a la pràctica és un gestor de Madrid, que al seu torn és un gestor de Brussel·les. I és ben cert també que la PAC destina el gruix dels diners a les grans fortunes i grans propietaris o a empreses com Mercadona o LidL en lloc d'apostar per la petita pagesia. Però que a Olot hi hagi oberts tres supermercats d'aquestes marques no depèn pas de les polítiques agràries de la UE. Però aquí tothom aplaudeix als pagesos, només faltaria.