Diuen que a Riudaura quan plou la deixem caure. I aquesta setmana hem fet honor a la dita. Va ploure molt. Molta estona i amb molta intensitat. Tanta que feia una mica de basarda i tot. I llavors va ploure més, i encara més. I sense afluixar va arribar la pedra: una pedregada inicial, més aigua i després més gel i llamps i trons.

Enmig de la tempesta, intentava distreure'm i llegia que al País Valencià governarà el PP amb VOX i potser també a les illes. Que el PSOE, ferm partidari del Hard Rock Cafè, ha arribat a la Diputació de Tarragona de la mà d'ERC i que a Olot després d'haver dit i repetit en públic i en privat que no ho farien, Esquerra ha pactat amb junts.

A Olot no hi va ploure gaire, mentre aquí ens queien vora 130 litres. Olot ens hauria de preocupar més aviat poc a la gent dels pobles, però malauradament la nostra comarca excel·leix en centralisme i ens toca anar a Olot gairebé per tot. Com un imant ens atrau, ens absorbeix i ens interpel·la. Amb gairebé dues terceres parts de la població de la Garrotxa, qui governi Olot determinarà la comarca dels anys vinents.

Per ser ben sincer, no és que tingués massa esperances en un pacte d'esquerres a la capital garrotxina. Pactar amb el PSOE em semblava una aposta bastant arriscada per part de la CUP, que, no obstant això, es veia amb força i capacitat per governar i aplicar un programa d'esquerres. El que em feia témer era la possible falta de cohesió d'un govern municipal amb actors que en alguns aspectes estan als antípodes ideològicament, però pensava que si dos de tres socis eren d'esquerres i independentistes bé podrien fer decantar la balança i mantenir un horitzó interessant. Estava convençut que si el pacte no reeixia seria perquè el PSOE, malgrat les rancúnies acumulades a la darrera legislatura, estaria més còmode amb Junts i abandonaria la possibilitat d'un govern transformador. Però ai, Olot! Amb el seu merescut títol de "muy leal villa" sempre pot sorprendre'ns i com bé diu el poema d'en Lluís Riera: "Olot fa la mateixa olor sempre". Aquesta vegada ha sigut ERC qui ha preferit mantenir l'statu quo. Tampoc és estrany que estiguin més còmodes fent polítiques conservadores, però és una mica decebedor tot plegat.

Enmig de la tempesta l'aigua avança per on pot i per on vol formant rieres enmig dels prats. Cauen pedres, troncs i tot s'ho endú. Tanta aigua i encara estem amb restriccions per la sequera. El canvi climàtic ens porta a escenaris ben curiosos. Hi pensava mentre recordava que en plena sequera i emergència climàtica ningú ha gosat posar sobre la taula el paper de l'escorxador d'Olot i el consum d'aigua (i la gestió de l'aigua residual) o el trànsit de camions que genera. Un ajuntament continuista difícilment s'hi posarà. Un ajuntament continuista mai incomodarà a les grans empreses perquè generen treball -encara que generin desigualtat i misèria. Tampoc s'encararà amb els fons voltors ni els grans tenidors ni cercarà solució als mil i escaig pisos buits que tenim tancats mentre hi ha gent sense casa i preus pels núvols. No anirà a l'arrel de cap dels problemes que ens hipotequen sistemàticament el futur. Posaran pedaços, petits i miserables a les coses irrellevants, per poder esgarrapar una unça i mitja de reconeixement: com reclamar al vent una variant de la qual l'ajuntament no té cap mena de competència, ni veu ni vot i que és gairebé impossible que estigui feta abans del 2030 (això comptant que tothom compleixi).

Després de la pluja tot està capgirat. El fang, els camins arrencats, els marges caiguts i milers de fulles trinxades per terra. Els horts arrasats i l'asfalt aixecat. Davant del desastre no me'n sé estar de pensar què passarà als racons del nostre país on l'extrema dreta ha esgarrapat espais de poder. De Perpinyà a València l'escenari és desolador i la tempesta serà intensa.

Avui, aquí, el que toca és arremangar-nos i netejar tots els desperfectes. Hi ha coses que s'hauran de fer de cap i de nou i d'altres que malgrat la intensitat de l'aigua, el vent i la pedra no han cedit ni un mil·límetre. Toca treballar i tornar a la vida. Replantarem allò que es pugui, refarem els marges que van alçar els nostres avantpassats i arranjarem tot el que calgui.

Ens arremanguem també als carrers, als barris i als pobles. Picar pedra i teixir i totes les metàfores que volgueu, però dutes a la pràctica: ser-hi, treballar i treballar. Avui és un bon dia per recordar que la política de debò es fa -ha de fer-se- al marge de les institucions. Els núvols es trenquen i sembla que demà farà sol.