Fa uns dies Olot tornava a ser notícia als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. En aquest cas, per la difusió de l'extracte de l'enregistrament d'un judici en què una magistrada i una lletrada discutien al voltant de l'ús del català. La raó del conflicte era la voluntat de la lletrada d'utilitzar la llengua catalana i el desconeixement de la magistrada, que fa tres anys que treballa a Olot, cosa que impossibilitava continuar amb el judici si no s'habilitava un intèrpret. Sí, habilitar un intèrpret de català i castellà, com finalment va succeir, per celebrar un judici a Olot. 

Resulta sorprenent que, a principis del segle XXI, parlar en català, a Catalunya, i més quan un ciutadà es relaciona amb l'Administració Pública, sigui motiu de conflicte i es "convidi" als catalanoparlants a renunciar-hi. Així mateix, resulta xocant que una magistrada destinada a una localitat catalana, en què la llengua d'ús social és majoritàriament el català, s'estranyi perquè els seus ciutadans vulguin utilitzar la llengua que els és pròpia. 

Qualsevol ciutadà hauria de poder escollir la llengua oficial que vol utilitzar en el seu dia a dia; si la magistrada, en aquest cas, vol utilitzar el castellà, té el dret a fer-ho. Però, al mateix temps, sembla que tot servidor públic hauria de tenir, com a mínim, el deure d'entendre les llengües que són cooficials allà on treballa i que altres persones tenen el dret a utilitzar. Paradoxalment, però, el marc jurídic vigent garanteix el dret dels ciutadans de Catalunya d'adreçar-se en llengua catalana als Jutjats i Tribunals, però no garanteix un correlatiu deure de Jutges, Magistrats o Fiscals de conèixer la llengua oficial i pròpia del lloc on presten serveis.

Aquest incident, probablement, no només evidencia una de les moltes mancances de l'Administració de Justícia, sinó que ens porta a discutir sobre l'estatus de la llengua i la diversitat en el marc de l'estat de les autonomies, qüestions que la Constitució Espanyola reconeix i vers la qual obliga als poders públics. Una constatació més del fracàs del mite de la Transició espanyola? 

També sorprèn, per altra banda, l'actitud de la lletrada, per la fermesa en la defensa del dret a parlar en català, especialment en un àmbit tradicionalment poc sensible a la llengua catalana, com és el jurídic. Una actitud que, lamentablement, no acostuma a ser massa habitual entre els catalanoparlants, tant en l'àmbit professional com personal. I, probablement, en aquesta actitud, hi té molt a veure "la cortesia", a la qual apel·la la magistrada durant el judici, traspassant la responsabilitat de la suspensió del judici a una de les parts. 

Sovint, molts catalanoparlants, desisteixen, de manera irreflexiva, a expressar-se amb la seva llengua a persones que no la parlen (o suposen que no la parlen ni entenen), cosa que s'interpreta com a senyal de bona educació. Adreçar-se en castellà al diferent sense preguntar-se si parla o entén el català. Aquesta actitud, però, és doblement contraproduent: per una banda, perquè suposa una (auto)restricció i, per altra, perquè no estimula l'aprenentatge del català entre els qui el desconeixen. I, encara pitjor, perquè no reconeix l'esforç de les persones que l’aprenen. Quins sentit té aprendre una llengua que els seus parlants no utilitzaran quan se’m dirigeixen? 

La presència o absència de cortesia, en aquest cas, no és unidireccional, sinó bidireccional. I, crec que l'actitud de la magistrada expressa, inconscientment, una manca de sensibilitat cap a la llengua pròpia del lloc on treballa. No seria un senyal de cortesia que una jutgessa destinada a Olot, que fa tres anys que hi treballa, s'hagués interessat per aprendre la llengua pròpia d'on treballa i, com a mínim, pogués fer compatible el dret de totes les parts a expressar-se en la llengua oficial del país que cadascú desitgi? 

L'any 2015 el Servei de Català d'Olot i la Garrotxa va impartir 25 cursos, amb més de 500 alumnes inscrits. A més, hi havia 110 parelles lingüístiques que, com a mínim, una hora a la setmana es trobaven i practicaven el català. D'opcions, n’hi ha: la convidem a sumar-s'hi. Serà molt benvinguda!