Des que vaig engegar la formatgeria una de les frases que més he repetit quan em pregunten per la comercialització és "tinc la sort de viure en aquesta comarca on els de la comarca ens estimem lo nostre i els de fora també".

Durant els anys d'estudiant i vivint a Girona en les converses sobre el futur sempre em va fascinar com els garrotxins no solien plantejar opcions que no impliquessin tornar a la comarca. Potser treballar un temps a tal ciutat, potser marxar a tal país, però sempre aquella cosa de tornar. I no és pas cap novetat que a la Garrotxa hi predomina un cert amor per la terra, per lo nostre que ens fa comprar abans a tal botiga que a tal supermercat si els de la botiga són veïns. S'ha repetit prou vegades el cas del Mc Donalds d'Olot: un dels pocs que va tancar per falta de clientela.

Hi ha un cert consens també en l'administració a l'hora de promoure i destacar el producte local. Particularment -i perquè és el que conec bé- en l'àmbit agroalimentari. Els productors tenim visibilitat i ens sentim més o menys valorats en els espais que depenen de la política municipal o comarcal del color que sigui. Podria donar desenes d'exemples, des de la campanya "KmVall" a la Vall d'en Bas a la Fira de Sant Lluc d'Olot, però també al mercat dels dilluns i aplicacions, xerrades, campanyes i iniciatives de tota mena.

Quan feia poc temps que feia formatges un restaurant em va preguntar si n'hi podia portar. Després d'una breu conversa per telèfon vam quedar en dia i hora i llavors me'n vaig adonar "no saps ni quina mena de formatge faig, oi?" i em va respondre "el fas a la Garrotxa, amb això ja en tinc prou. Si no és bo, te'n deixaré de comprar, però d'entrada en vull".

Enmig de tant d'afecte per lo nostre ens ha passat sense pena ni glòria que la Generalitat està impulsant una Indicació Geogràfica Protegida (IGP) del formatge "Garrotxa" que registrarà l'ús comercial d'aquest nom -el nom de la nostra comarca- en certs aspectes. Una IGP "Garrotxa" malgrat que ningú faci formatge Garrotxa a la Garrotxa ni el formatge esmentat tingui cap vincle tradicional amb la comarca.

Els productors agroalimentaris de la comarca tenim la sort de viure aquí. La sort que els de fora busquen el producte fet aquí i venen (nombrosos) i en compren. I la sort meravellosa que els d'aquí ens estimem allò que es fa aquí. Vivim en un petit racó ple de gent arrelada que s'estima la terra, però això no ens fa resistents a tot el que arrossega el sector primari cap a la ruïna arreu dels Països Catalans. Som tant vulnerables com d'altres i se'ns endú la burocràcia, els deutes o el mercat global igual que a la resta del país. Aquí ens sentim més estimats, però em pregunto si en farem prou, em pregunto quants érem fa quinze anys quan vaig començar i quants som avui.

El Mc Donalds el va tancar la gent: la gent organitzada amb una militància activa. Avui i malgrat les campanyes a favor del producte local som de les comarques amb més supermercats i tenim un dels escorxadors més grans del sud d'Europa (amb tot el que representa). Podria seguir amb exemples que fan evident que el model econòmic majoritari a escala comarcal no va encarat exactament cap a la proximitat o el model agroalimentari de petita escala. El turisme ens folkloritza i ens ve a veure com qui visita un zoo i nosaltres somriem des de la reserva i esperem a veure si vendrem algun formatge.

I encara penso que els productors agroalimentaris de la comarca tenim sort. Tenim sort de la gent, de la gent ben parida d'aquesta terra. Perquè és la gent el que ens aguanta, de moment.