"Ho sento, cal pagar el tiquet en efectiu, no cobrem amb targeta" és la resposta que amb un to molt amable, tot sigui dit, em dona el conductor de la TEISA quan des de Besalú m'enfilo al bus i em disposo a pagar via electrònica el trajecte fins a l'hospital Josep Trueta de Girona una tarda de fa poques setmanes. Hi tinc cita per a unes proves importants i just aquell dia descarto desplaçar-m'hi amb el meu cotxe perquè la tornada a casa, fins a Sant Jaume de Llierca, la faré amb la meva filla que m'espera a l'hospital. I de passada, també contaminaré menys. La resposta del conductor em descol·loca. No només perquè pocs dies abans havia pagat de manera electrònica el trajecte Sant Jaume - Barcelona, sinó també perquè em deixa en orsai, ja que no porto ni un punyeter cèntim en efectiu a la cartera (almenys això era el que em pensava).

Quan li dic que per anar a Barcelona vaig pagar mitjançant la targeta, em fa saber que pels trajectes del Garrotxa Expres això és possible, però no pels de les rutes per Girona perquè no disposen de datàfons. Em proposa com a solució que demani a algun usuari del bus si em pot pagar l'import del tiquet, una mica més de tres euros, i que jo li retorni els diners via Bizum. Al bus només hi ha tres persones, dues noies, assegudes al fons i una senyora gran que ocupa un seient del davant. Plantejo la proposta a les dues noies, però em diuen que no tenen Bizum. Quan li comento al conductor, la senyora que des del primer moment és testimoni de tot, li diu al conductor "tingui, cobri'm l'import a mi" mentre li atansa una targeta d'usuària de la TEISA. Agraïda per aquest gest tan generós i empàtic "qualsevol dia em pot passar a mi" em diu, li proposo a la dona diverses maneres per tornar-li els diners. Malgrat la meva insistència, s'entossudeix en què no vol que els hi torni.

El bus arrenca i ocupo un seient proper al seu. L'expressió de la seva cara és tan afable com el gest que ha fet, em comenta que viu a Girona i que té una germana a Batet de la Serra. La seva generositat la veig encara més multiplicada quan en obrir la meva cartera per agafar la targeta sanitària, em trobo amb un inesperat bitllet de cinc euros. Ben contenta li ho dic per liquidar el meu deute i de cap manera ho accepta. Es torna a entossudir. Finalment, opto per donar-li totes les meves dades de contacte per si en alguna ocasió la puc ajudar.

Durant el recorregut el meu cap dóna voltes a l'anècdota que acabo de viure. Convençuda que ben segur altres usuaris s'han hagut de trobar algun dia en el mateix cas, li ho demano al conductor i m'ho confirma. M'explica que, per no deixar-los sense transport, la solució és donar-los el tiquet i en arribar al destí paguen a l'estació, però és clar, això només és possible si acaben el trajecte a Olot o a l'estació de Girona.

Se'm fa difícil entendre com una empresa que presta un servei públic de tanta transcendència com és el transport no posa a l'abast dels usuaris el pagament electrònic en tots els seus trajectes. Només m'ho explico si fer aquest pas implica una inversió que sigui absolutament inassumible.

I és que avui, liquidar imports via electrònica, és una opció que tenim gairebé arreu, i més després de la pandèmia. Les persones que vivim a Sant Jaume ho tenim encara més complicat per disposar de diners en efectiu. Fa un temps el caixer automàtic que hi havia al poble va quedar destrossat per l'acció d'uns lladres i l'entitat bancària que el gestionava no va tenir ni té, cap intenció de reparar-lo. Tampoc no han prosperat els intents que ha fet l'Ajuntament amb altres entitats per aconseguir instal·lar-ne un. Si volem diners en metàl·lic, doncs ens cal fer desplaçaments.

Quan tot plegat ho comento a un company de feina m'inspira per escriure les últimes línies d'aquest article: "És fort haver de dependre de la bona fe d'algú per coses tan imprescindibles pel dia a dia com són el transport i la banca, és un mostra que alguna cosa grinyola en el sistema".