De les amistats més fructíferes que hi ha hagut mai entre olotins, la d’en Miquel Plana i en Domènec Moli deu ser de les més brillants. Es van conèixer encara de joves, és a dir, amb prou temps per endavant per a poder desplegar els seus talents respectius i bastir un petit equip que, a grans trets, tenia en Miquel com l’artesà que acabaria sent una autoritat mundial en llibres de bibliòfil, és a dir, un artista amb majúscules, i en en Mingo, el col·laborador decisiu, el complement que possiblement va ser indispensable. De manera significativa -hi ha esdeveniments que no poden ser fruit de la casualitat- tant el primer i com el que acabaria sent el darrer llibre sorgit de l’enginy d’en Plana contenen escrits d’en Moli: Un núvol apretat per la tramuntana, del 1973, i Colofons, publicat l’any de la mort d’en Miquel, el 2012. Entremig n’hi ha desenes.

Des que en Plana ens va deixar, la seva persona i la seva obra han rebut diversos reconeixements i han estat motiu d’exposicions, però no se n’havia escrit una biografia exhaustiva. El buit l’acaba de cobrir el seu amic escrivint Miquel Plana, bibliòfil, editat de manera molt acurada -no podia ser d’una altra manera- per l’Ajuntament i imprès a ca l’Aubert, la impremta d’en Moli on aquest i el seu company van compartir tantes hores de feina. «He intentat satisfer un deute», assegura l’autor. La presentació del llibre va ser un acte multitudinari, cosa excepcional en el món de l’edició i que demostra la devoció de la ciutat per en Miquel o per en Moli o -això és el més probable- per tots dos. Hi va parlar l’aleshores encara alcalde, Pep Berga, que sempre ha mostrat la seva admiració per Plana i va tenir un paper fonamental per fer possible l’edició. El fet que aquell acte fos el darrer en què intervenia en Pep en qualitat de primera autoritat local -se’l notava emocionat- tampoc pot ser una casualitat, a vegades el destí és generós i fa justícia. 

Com diu el mateix Moli, tots dos eren «alumnes de la mateixa escola: la impremta», a tots dos «els havia conquistat el mateix amant: els llibres», en resum, havien muntat «un ménage à trois que va refermar una amistat sense fissures». Resulta sobrer assenyalar que és un llibre escrit amb el cor. En una entrevista que vaig fer a en Moli el 2019, vaig quedar parat de com enyorava en Miquel. Jo no estava al cas del vertader calibre d’aquella amistat. En parlar-ne, i sobretot evocant els seus darrers dies abans de deixar aquest món, se li trencava la veu, i encara ara li passa. Dic això perquè l’objectivitat, tan difícil d’aconseguir per un autor neutre (si és que això existeix), és gairebé impossible en aquest cas.

Sent-ne conscient, en Moli farceix les pàgines amb nombrosos testimonis de tercers, deixa que, a banda dels seus, els elogis tècnics i professionals i a voltes també personals els facin personalitats del món de la bibliofília i de la cultura en general. Miquel Plana, bibliòfil enumera, descriu i posa en context la producció de l’artista, que inclou uns 150 llibres i un elevadíssim nombre de catàlegs, cartells, nadales... creats amb un ventall extens de tècniques, des de xilografia a aiguatinta, passant per diverses menes de gravats, serigrafia, aiguaforts... , molts dels quals els trobem reproduïts, junt amb molts textos de l’amic impressor i de grans noms de les lletres catalanes, així com il·lustracions dels millors artistes catalans del moment que van confiar en Plana la seva reproducció en llibres convertits en obres d’art.

Com que es comenta el context en què es prepara cada projecte, el llibre serveix per conèixer l’Olot en aquells llunyans anys 60 i 70 del segle passat, llunyans i determinants, quan en Miquel es va enamorar de la impressió i es va començar a gestar una amistat i una carrera; per saber quines van ser les persones que li van fer costat. No hi falta el to crític o reivindicatiu característic del Moli cronista. Per exemple, no pot evitar un retret a la ciutat perquè mentre en Miquel anava rebent un reconeixement a fora, a Olot complíem aquella dita que ningú és profeta a la seva terra. «La gent de la Biblioteca Nacional -escriu arran d’una exposició a la seu d’aquesta institució estatal- valorava la seva obra i la considerava com un monument excepcional al llibre», «aquest faulista -en Moli sempre es refereix així a ell mateix, quan escriu- va al·lucinar amb el tracte que, per part d’aquella entitat de la capital de l’imperi rebé en Miquel [també el rebria de la Universitat de la Sorbona de París, on també hi va exposar]. Aquí mai es va plantejar donar ni tan sols les diminutes Ales a la Cultura a la persona que més va brillar en aquest camp durant tota la segona meitat del segle XX». Aquesta actitud d’Olot canviarà després de la mort del bibliòfil, puntualitza. 

El coneixement profund que en Moli té d’en Plana li permet acabar el llibre amb una conversa imaginària. Inventada, sí, però totalment assumible per l’interlocutor, n’estic segur, perquè de xerrades com aquesta o similars en van tenir moltíssimes. A través d’aquest text esbrinem, per exemple, que entre tota la seva producció, i si hagués d’escollir només una obra seva, en Miquel triaria L’Atlàntida, encarregat per l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; o com n’eren de complexes les obres corals: «si ja és complicat arrancar un text d’un autor o un gravat d’un pintor, imagina com n’és, de dificultós, aconseguir que 20 o 30 exemplars d’aquestes rara avis humanes t’entreguin unes quantes il·lustracions». D’aquí que en Miquel de la conversa inventada valori com a «miracles» El burí i la ploma, Barcelona 1888-1992, Papers de la fi de mil·lenni o Les estrelles d’Europa. Aquests miracles només es podien assolir a base de tenacitat, tossuderia, una de les virtuts d’en Plana, que al seu amic li agrada explicar així: «Es deia Corcó de segon cognom, i ho era ben bé, un corcó» -em comentava rient fa pocs dies- «tu creus que sent encara un perfecte desconegut va aconseguir que Salvador Espriu li fes un text? Tu saps com n’era d’esquerp, l’Espriu?».

Del llibre se’n poden extreure diverses lectures, però en essència Miquel Plana, bibliòfil esdevé un retrat completíssim d’un gran artista i el testimoni d’un ménage à trois irrepetible. Obriu-lo i aneu passant les pàgines. És un gran plaer.