Ha plegat l’alcalde. La renúncia i el seu relleu exprés han agafat molta gent a contrapeu: no és habitual que un alcalde marxi a mig mandat. Tot i el terrabastall, m’han sobtat les minses reaccions que aquesta decisió ha suscitat en els mitjans locals: Pau Masó, sempre afinat en les seves anàlisis, i Jordi Casas, a El Punt Avui, són de les poques veus que hi han reflexionat públicament. A peu de carrer, en una mostra gens representativa, he escoltat majoritàriament reaccions de sorpresa i incomprensió. Desconec el dia a dia de l’Ajuntament, i no em veig capaç de fer un balanç rigorós del seu període al capdavant del consistori. M’agradaria que algú el fes, començant pels partits de l’oposició. En aquest article, tanmateix, vull compartir algunes reflexions sorgides arran d’aquesta decisió.
1) En primer lloc, una prèvia. Aquests dies he recordat un article de Xavier Ruscalleda al 440 (com es troben a faltar!) que, afortunadament, he pogut recuperar a través de la web de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. L’article, titulat “Pep Berga aposta per un partit perdedor” es publicà al número 81, l’any 2003, davant l’anunci que Berga formaria part de la llista de Convergència i Unió liderada per Eudald Morera. En l’article, Ruscalleda qualificava Berga com una “persona molt vàlida”, però se sorprenia que algú com ell (que segons Ruscalleda es definia d’esquerres) no hagués estat seduït pel PSC o ERC.
Aquest punt de partida, el fet que algú com Berga es convertís en una de les noves promeses del partit conservador local em sembla destacable per descriure a qui ha estat una de les figures amb més pes polític de les darreres dues dècades a Olot. Formar part de Convergència li podia valdre crítiques, però també es podia interpretar positivament: Berga podia ser una mena de cavall de Troia que podria aportar aire fresc a una CiU que, el 2003, ja havia iniciat una travessia pel desert que s’allargaria fins al 2011, coincidint amb els mandats de Sacrest. El seu perfil polivalent el va convertir en un candidat temut pels contrincants i atractiu per a tots els públics, més enllà de les conviccions ideològiques de cadascú. Persones que mai de la vida haurien votat Convergència podien votar, convençuts i “sense remordiments”, en Pep.
2) Tornem al present. L’alcalde ha plegat a mig mandat al·legant “raons personals”. Òbviament, les raons personals s’han de respectar. La decisió, però, sorprèn, sobretot després de rellegir dues entrevistes, una a NacioGarrotxa el 15 de febrer del 2024 i l’altra a El Punt Avui el 3 de juny del mateix any, en què l’alcalde, preguntat pel seu relleu el 2027, afirmava: “És bo tenir idees i cares noves, però crec que tampoc s’ha de tancar definitivament cap debat fins que no faltin uns mesos”. Han passat només sis mesos entre deixar la porta mig oberta a continuar i el seu final precipitat.
Fora interessant saber, també, com s’ha posicionat internament l’aparell del partit, més enllà de l’agrupació local. Algú aliè al dia a dia de la política local es podria preguntar si no hauria estat millor (més honest?) no començar aquest darrer mandat si l’alcalde ja meditava plegar o mostrava símptomes de cansament. Podria haver-hi pogut pressions perquè l’alcalde es tornés a presentar, aprofitant el seu ganxo electoral, especialment en un moment de crisi dels partits independentistes? De la mateixa manera, en aquest precís moment, la gent es podria preguntar si, a dos anys de les properes eleccions municipals i amb Berga “amortitzat” (el llenguatge de la política és ben cruel), al partit li convindria que el nou candidat de Junts tingués màxima visibilitat. En un moment en què l’ombra allargada d’Aliança Catalana plana sobre diversos ajuntaments i sobre el mateix Parlament de Catalunya, les enquestes internes podrien haver jugat el seu paper.
3) Berga, tant en la roda de premsa en què va anunciar la seva renúncia com en el darrer ple en què era alcalde, va destacar la seva dedicació absoluta a la ciutat durant els gairebé sis anys que ha estat alcalde. Crec que això és inqüestionable. Diria més: la seva dedicació ha estat màxima durant tots els anys en què ha estat a l’Ajuntament, fins i tot en els mesos previs a la seva entrada en la política local. En aquell moment, un tenia la sensació que Berga tenia el do de la ubiqüitat. Era a tot arreu. Un ritme d’aquestes característiques durant un mínim de 22 anys no és sostenible. Això em planteja dues qüestions. La primera: no és desitjable que els polítics dediquin períodes tan llargs a la política institucional. Sempre he mostrat el meu profund respecte i agraïment a tots aquells ciutadans que fan el pas de dedicar-se a la política, especialment la local. Segurament és una tasca gratificant, però també desagraïda i menyspreada per cada vegada més ciutadans que opinen (o més aviat critiquen) des del sofà. Al mateix temps, la política també pot implicar sacrificis personals importants. Tots els qui s’hi dediquen (per vocació, no pas els que la converteixen interessadament en la seva professió, i sempre que defensin el bé comú) haurien de tenir el màxim reconeixement col·lectiu. Ara bé, acumular tants anys crec que no és bo, ni per a les institucions ni per a les persones (l’exemple de fins a quin punt l’alcalde es responsabilitzava personalment de problemes de la ciutat, com ara els embussos de trànsit, és ben il·lustratiu dels efectes nocius de perpetuar-s’hi excessivament).
A més, l’alcalde destacava que la seva dedicació absoluta a la ciutat l’havia privat, fins i tot, de períodes de vacances. Potser era una manera de dir, desconec si fou literalment així, però crec que aquestes actituds són anacròniques i no haurien de ser considerades com a modèliques. D’entrada, perquè totes les persones necessitem els nostres moments de descans i desconnexió (o reconnexió, depèn de com ens ho mirem). Però, a més, això podria desemmascarar en una actitud excessivament presidencialista, dificultats per delegar i un afebliment de la responsabilitat col·lectiva d’un equip de govern format per persones que són corresponsables de l’acció política, sota la batuta i lideratge, és clar, de l’alcalde. Personalment, valoro molt més el compromís de l’alcalde amb la ciutat no acceptant altres càrrecs en institucions superiors (com la Diputació o el Parlament), que no pas amb aquesta hiperactivitat i exigència malaltissa. Desitjo de tot cor que el pròxim alcalde tingui un ferm compromís amb la ciutat però, al mateix temps, que aquest compromís no es tradueixi en la fi de la seva vida privada i el seu dret a la desconnexió.
4) Però el comiat de Berga al capdavant de l’alcaldia ha estat també la representació d’un canvi més profund: la regeneració i un canvi generacional dels lideratges polítics de la ciutat. La mitjana d’edat d’alguns dels líders actuals dels grups municipals oscil·la al voltant dels 40 anys. No sabem què passarà amb Josep Guix, que és regidor a l’Ajuntament des del 2015 i actualment ostenta un càrrec als Serveis Territorials de Girona, però la seva també és una figura candidata a passar el relleu. Seria interessant comprovar si està passant el mateix en altres esferes i col·lectius de la societat civil on, si més no, per un factor generacional, també s’hauria d’estar produint.
5) Finalment, per acabar, una pregunta que em va venir al cap en conèixer el nom del futur alcalde: “I tu, què feies quan tenies 30 anys?”. Si em permeteu la broma, no li perdonaré a Arbós que, per primera vegada a la meva vida, l’alcalde de la meva ciutat sigui més jove que servidor. Bromes a banda, l’edat del futur alcalde ha estat també motiu de comentaris. Aquesta qüestió no hauria de ser, a parer meu, un tret que situés, d’entrada, el futur alcalde, en una posició d’inferioritat respecte als alcaldes anteriors. Potser en moments com l’actual, plens de pessimisme i dificultats que semblen majúscules, justament el que convé és el lideratge d’una persona jove, amb energia i motivació, i amb maneres de treballar renovades, que superin lògiques obsoletes. No serà fàcil, però pel bé de la ciutat, i fins que no ens tornin a citar a les urnes, esperem que així sigui.