Fa molts d’anys que pensava escriure aquest article. Ara que es compleixen quaranta anys de la reclassificació el volcà de la Garrinada com a «reserva natural» ha arribat l'hora. És un període adequat per fer balanç. Vull parlar de la vergonya i tristor que sento -que sentim molta gent- del fet que aquesta reserva natural faci tants d’anys que sigui inaccessible a la societat, que acumuli més impactes negatius que cap altra i que mai hagi estat gestionada com es mereixia un espai natural tan excepcional.
Abans d’entrar en matèria, però, voldria recordar que la Garrinada és un dels volcans més interessants de la zona volcànica de la Garrotxa, geològicament parlant. És l’únic que té tres cràters, amb etapes d’activitat eruptiva estrombolianes i freatomagmàtiques, amb un dic anul·lar al voltant del cràter central. Amb el botànic Miquel Riera, vàrem dissenyar un itinerari pedagògic que solcava el volcà, que una vegada posat a prova i validat pels educadors de la Garrotxa i del Camp d’Aprenentatge, vàrem publicar l'any 1981 al llibre Els volcans olotins i el seu paisatge. Un itinerari pedagògic que havien solcat milers d’escolars de tot Catalunya, entre els quals pot ser que hi hagi algun lector d’aquest article.
L’objectiu d'aquesta reserva natural parcial és "protegir d'una manera absoluta" la geomorfologia volcànica, la vegetació i el paisatge. En ella no hi és permesa "cap activitat que directament o indirecta pugui perjudicar els valors naturals de protecció" (art. 24 de la llei 12/1985). Les activitats permeses resten supeditades a les necessitats de la seva conservació estricta i als fins científics, culturals i d’investigació (art. 3.6 de la Llei 2/1982). Una declaració que comporta, a més, la consideració legal d’utilitat pública.
Voleu saber quines agressions han perjudicat els valors naturals de la Garrinada durant aquests 40 anys? Extraccions a la gredera del vessant est i al llavi oriental del cràter inferior; tales il·legals a l’alzinar i a la roureda de pènol; estassades furtives; plantació d’espècies ornamentals exòtiques; construcció de tanques perimetrals metàl·liques; introducció de cérvols (escapats i abatuts); construcció d'accessos nous i eixamplaments dels anteriors, pavimentació i enllumenat de l’accés al mas de la Garrinada (on es va posar en funcionament un spa!); construcció de coberts, magatzems i cabanes, alguns per cavalls; un heliport efímer al cràter central, abocaments de residus i deixalles; reconstrucció d’unes runes com a habitatge, amb obertura de pista d’accés; batudes il·legals; abandó de vehicles; eliminació de marges; perforació per captació d’aigua al cràter meridional; sobrepastura equina al vessant oriental; sostracció reiterada de la retolació de la reserva i, per acabar-ho d’adobar, bloqueig dels accessos a l’itinerari pedagògic... I segurament me’n deixo.
Per tots aquests motius l’estat de conservació d'aquesta reserva natural ha empitjorat des de la seva declaració. Ho ha fet la integritat de la geomorfologia volcànica i de la vegetació, però l’empitjorament pitjor ha estat el del seu paisatge, tant a l'interior com al seu entorn. Més encara, tot ús públic n’ha estat eliminat, inclosos els usos pedagògics i científics.
Puc imaginar la sensació d’incredulitat del lector. Com és possible que s’acumulin tantes infraccions en una reserva natural pràcticament urbana? Han estat sancionades? Reconec que no ha estat possible escatir-ho. La majoria d’infraccions pensem que no, però és obvi, en tot cas, que les sancions imposades no han servit ni per aturar futures agressions ni menys encara per restaurar els impactes negatius.
Com s’hi pot posar remei? En casos tan greus com aquest, el que escauria és procedir a la seva expropiació. Amb la mateixa lògica que l'any 1991 fou expropiada la Reserva Natural del volcà Croscat, on -recordem-ho- hi havia una activitat extractiva industrial i l’abocador municipal d’Olot i Santa Pau. L’expropiació és un procediment reglat, previst en la llei 12/1985 (art. 33). Una vegada la reserva natural sigui de propietat pública es podran enderrocar les construccions i obres il·legals, es podran restaurar tots els elements restaurables, condicionar els camins d’accés des de la ciutat i recuperar l’itinerari pedagògic, entre altres.
Molt més complicat serà resoldre el pèssim encaix del POUM d’Olot per la banda sud. És del tot inexplicable que al llarg de quaranta anys no s’hagi revisat la delimitació i qualificació urbanística per millorar la transició entre l’espai urbà i la reserva natural, que no s’hagi creat cap espai verd adjacent, o un passeig enjardinat des de la Rodona fins al cràter inferior, per posar un exemple, sinó que el POUM hagi permès bloquejar la seva visualització amb edificis de pisos alguns, fins i tot enfilant-se pel seu flanc, un dels quals està abandonat des de fa anys, a mig fer.
Ara es dona una conjunció afortunada: la nova llei europea de restauració ecològica ha entrat en vigor. A Catalunya tenim, per primera vegada, un secretari de Medi Ambient que és professional de la conservació de la natura, un nou director a l’equip de gestió del parc natural, i un nou alcalde jove a Olot. Vull creure que ha arribat l’hora que es posin tots d’acord per fer complir la llei de protecció de la zona volcànica, i afrontin aquesta vergonyosa situació amb accions valentes i decidides. Tots els que estimem el nostre patrimoni els ho agrairem.