Aquests darrers dies, he mirat de recollir tota la propaganda electoral que han editat els candidats a alcalde de la nostra ciutat. I he de dir que m'ha sorprès molt que la gran majoria de programes electoral passin de puntetes per sobre del gran repte que té la ciutat d'Olot, des de fa anys: millorar les condicions de vida i de salut dels olotins que viuen a l'avinguda sant Jordi, a la carretera de la Canya i a la Plaça Clarà.

Els partits que més en parlen ens volen fer creure que la solució al problema de salut i benestar d'aquests olotins arribarà a gràcies als carrils bicicleta i a un canvi d'hàbits dels ciutadans, encara per concretar. Altres senzillament fan l'orni o ens pronostiquen, amb la boca petita, que un dia, no molt llunyà, tindrem una variant. Però no concreten res. Tots saben que no hi ha diners per fer l'obra faraònica que han previst. I l'experiència els ha ensenyat que els governs mai fan inversions importants on hi ha controvèrsia. I aquí n'hi ha.

És d'aquesta oposició a la variant del que hem de començar a parlar si no volem que passi el que va passar amb el Túnel de Barcons: semblava que ningú el volia, i per això no el feien. Però una vegada inaugurat, tothom està la mar de content i els perills anunciats s'han esfumat. Contra la variant d'Olot i les Preses s'hi oposen, legítimament, els garrotxins que veuran afectades les seves propietats, els seus negocis i les seves llars: el flequer que quedarà fora de ruta, el pagès que perdrà bones terres de conreu, el metge de Barcelona que veurà alterada la tranquil·litat de la seva masia de cap de setmana o el restaurador que perdrà visibilitat i clients. Però, més enllà d'aquests perjudicats directes, hi ha un grup ampli d'olotins que s'hi oposa per qüestions ideològiques. Ecològiques, en diuen. Tot i que a mi no m'ho semblen.

Si mirem el pla de les Preses, lloc per on haurà de passar necessàriament la variant, veurem que en els darrers anys hi han proliferat d'una manera exagerada les granges de porcs, les zones residencials, uni i plurifamiliars i els equipaments i magatzems de la cooperativa. Incomprensiblement, els propietaris de la terra han trencat amb un criteri que havia guiat sempre la pagesia: conservar les terres planes i fèrtils pel conreu i situar les cases de pagès i les granges prop dels turons que envolten la vall. En pocs anys s'ha perdut molt sòl fèrtil. Però, curiosament, no hi ha hagut cap protesta.

Si a casa nostra hi hagués un moviment realment ecologista, estaria en peu de guerra contra els plans urbanístics dels ajuntaments que permeten anar fent rengleres de cases aparellades, granges de porcs i xalets amb jardins, al mig de la Vall. Un moviment ecologista, per dèbil que fos, defensaria la conservació dels camps de conreu, sense fer distincions en si es perden per fer una carretera, un carrer, un habitatge o un negoci particular. Uns ecologistes de veritat serien ferms partidaris de la construcció d'una depuradora urbana a les Preses, que retornés l'aigua neta al riu Fluvià abans de Codella; exigirien l'ús civilitzat d'adobs, químics o naturals, en els conreus; voldrien que els cultius s'adaptessin a les condicions climàtiques de la zona i, ben segur que no permetrien malbaratar tanta aigua, per fer una mica més de panís.

Però, curiosament, tota aquesta oposició al model d'explotació socioeconòmica de la Vall no existeix. Els que es fan dir ecologistes, només s'oposen a la variant. Sap greu dir-ho, però el seu crit de protesta s'enquadra millor en el moviment "no al costat de casa meva", que en el moviment ecologista. L'oposició a la variant és sobretot una reacció egoista i insolidària contra els veïns de les Preses i dels principals carrers d'Olot. "Que s'espavilin els de l'avinguda Sant Jordi!" Aquest és el seu verdader eslògan.