Precarietat

17 de juliol de 2024

La Gemma no s'ha preocupat de la reforma que els de l'Ajuntament volen fer al barri fins que ha rebut la carta amb l'import que li toca pagar: 15.000 euros. Sí que havia sentit que l'Ajuntament tenia una proposta i que els de l'associació de veïns demanaven alguns canvis, però, la veritat, el seu dia a dia és prou complicat per a pensar en què el barri s'ha fet vell.

Però saber que hauria de pagar 15.000 euros li ha provocat un salt al cor. Ha anat a la reunió i que li diguin que podrà pagar-ho a deu o quinze anys no l'ha consolat. A quinze anys li sortiria a pagar 250 euros al trimestre. Una fortuna. La hipoteca la tenen mig empantanegada, amb una o dues quotes sempre endarrerides. Els de la llum i el gas no els consideren amb risc d'exclusió residencial perquè tots dos treballen i superen per poc els barems. No els importa que amb els diners que entren a casa, si paguen hipoteca i rebuts diversos, els arriba just per a menjar dignament. Per no parlar dels mesos que cal comprar roba per a la mainada o pagar alguna excursió, que també se les mereixen les criatures. Que ja no és pobre qui no té feina: ells treballen contractats en dues empreses i, a més, la Gemma neteja cases en negre a les tardes i, tot i això, tenen la llibreta del banc amb números vermells bona part del mes. Pagar 250 euro al trimestre? Una utopia. I si els ho posen a deu anys, encara pitjor: 375 euros.

La casa li va deixar en herència la seva mare i necessitaria unes reformes que no es poden permetre. Per què ha de pagar pel carrer quan ha de viure amb una cuina amb els armaris mig podrits per la humitat i una banyera on ja no es poden ni dutxar perquè perd i caldria aixecar tot el terra per a arreglar-ho? Amb els impostos que paga, no aporta ja prou a les arques públiques per haver de pagar la reforma del barri?

Ella no diu res a la reunió. Només escolta uns i altres. La veïna del carrer de dalt li dona una mica d'esperança amb el que explica: si fan una reforma que compleixi requisits de millora d'eficiència energètica, ecològics i de mobilitat es veu que es podrien acollir a subvencions europees i així els veïns haurien de pagar ben poc. Se sent temptada de preguntar aquest ben poc en què es concretaria. I si podria arribar a ser zero. També voldria saber si millorar la mobilitat vol dir posar ascensor o escales automàtiques. Amb tantes hores de feina està baldada i pateix perquè no li passi com a la seva mare, que els últims anys de vida no podia ni anar a les botigues de la plaça perquè les cames no li permetien pujar les escales.

Però no bada boca. Li encantaria tenir un enllumenat eficient, parterres i arbres que ajudessin a reduir la temperatura a l'estiu i, que de pas, millorin el drenatge de les aigües pluvials. Com també fa anys que li agradaria arreglar casa seva i no ho pot fer. Què els ha de dir? Que si tenen subvencions i la seva aportació fos de 30 o 40 euros al trimestre encara es veuria amb cor de pagar-los? No, li fa vergonya. Ningú té perquè saber la precarietat de la seva economia. Callarà i creuarà els dits perquè facin el projecte que els costi als veïns el més a prop de zero possible.