07
de juliol
de
2023, 11:00
Actualitzat:
13:18h
Més de la meitat dels municipis que hi ha a Catalunya no tenen caixer automàtic. Anys enrere molts en tenien, però les entitats bancàries han decidit tancar oficines i retirar aquest servei per interessos propis. Això ha deixat molts ciutadans sense una eina necessària per al dia a dia i ha fet que, sobretot, la gent gran se senti desatesa.
A la Garrotxa, en els últims set anys s'han tancat més de la meitat de les oficines bancàries que hi havia. El 2015 eren 41 i actualment no arriben a la vintena. Una de les zones més afectades per aquest despoblament bancari és la Vall del Llierca, on només queda un caixer automàtic del Banc Sabadell a Argelaguer i un servei setmanal a demanda del BBVA a Tortellà. L'oficina bancària més propera, però queda a Sant Joan les Fonts o Besalú. Tot i això, molts van a Olot o Banyoles, a vint quilòmetres de distància, perquè és on hi ha més serveis i oficines.
"Vaig a Banyoles o a Olot. No sé fer anar ni el caixer. Tinc setanta anys, encara em trobo bé i hi puc anar. La gent que ja tenim una edat ens costa. El dia que no pugui, com ho faig?", es pregunta en Martí d'Argelaguer. En la mateixa línia s'expressa una altra veïna: "Ho trobo molt malament. On ha d'anar la gent gran? S'ha d'anar a Olot a fer cua per treure cèntims. Han fet molt de mal al poble, però molt. Quan van treure el caixer va ser horrorós", diu enfadada la Joana de Tortellà, on fa anys hi havia un caixer.
Tant a Tortellà com a Sant Jaume de Llierca els hi van treure i ja no els hi ha tornat a posar. A totes dues localitats els caixers que hi havia van patir actes vandàlics i van quedar malmesos, però les entitats bancàries responsables ja no van tornar a oferir el servei. "Això va molt malament. No ens agrada que no hi hagi cap caixer. La meva filla va a Olot a buscar cèntims, jo no hi puc anar. Cada mes em porta els diners quan cobro. Anem mal servits amb això", diu la Rosa de Sant Jaume. "És vergonyós que no hi hagi sucursals, que hàgim de demanar cita previa i que després no ens atenguin. Els caixers automàtics encara els remeno una mica perquè vaig veure que si no m'espavilava no sobreviuria", assegura en Ramon d'Argelaguer.
En Joan és dels que creu que la targeta bancària és una eina de control: "Si la gent deixés de fer servir la targeta ells haurien de claudicar, però els que claudiquem som nosaltres. Ens han acostumat tant que fins i tot per 1,50 euros d'un cafè fem servir la targeta". Per al propietari de Ca l'Agustí de Sant Jaume de Llierca la targeta bancària és "una esclavitud" i explica que la falta d'un caixer al poble els ha obligat a tenir un datàfon que falla de tant en tant i, sobretot, quan fa mal temps. "És un desastre", repeteix en Joan.
Per a la Rosa, també de Sant Jaume, la targeta no li dona confiança: "Tinc la targeta, però no la faig servir mai. No m'agrada gaire. M'estimo més tenir els diners". Aquesta sensació la corrobora la Joana de Tortellà, qui ja està jubilada i tenia una carnisseria, on veia que la gent gran desconfiava d'aquest sistema de pagament: "No se'n surten gaire amb la targeta. Els hi ve molt de nou. Veiem que els hi costa molt. Tenen aquell dubte de l'edat i desconfien de si els hi han cobrat o no".
En canvi, per la Lucia considera que la idea és bona i necessària, però crítica el finançament del projecte: "No em sembla bé si ho paga la Generalitat. Ho haurien de pagar les entitats bancàries perquè quan tenim un compte, paguem unes comissions i serveis, i això està dins d'aquests serveis. Als clients ens han de donar serveis".
L'animadversió per les entitats bancàries que han deixat pobles deserts dels seus serveis és palpable en qualsevol conversa que parli de la qüestió. Els veïns dels municipis que viuen lluny d'un caixer automàtic se senten enganyats i desemparats pels bancs. Per això no tenen pèls a la llengua: "Tots els bancs són uns malparits. Ens deixen malament a tota la gent gran i ens tenen abandonats després de viure dels nostres avis, els nostres pares i ara de nosaltres", diu en Ramon. Per en Joan de Sant Jaume, tot es resumeix en una sensació que s'ha transformat en una realitat: "Els bancs no pensen en la gent".
A la Garrotxa, en els últims set anys s'han tancat més de la meitat de les oficines bancàries que hi havia. El 2015 eren 41 i actualment no arriben a la vintena. Una de les zones més afectades per aquest despoblament bancari és la Vall del Llierca, on només queda un caixer automàtic del Banc Sabadell a Argelaguer i un servei setmanal a demanda del BBVA a Tortellà. L'oficina bancària més propera, però queda a Sant Joan les Fonts o Besalú. Tot i això, molts van a Olot o Banyoles, a vint quilòmetres de distància, perquè és on hi ha més serveis i oficines.
"Vaig a Banyoles o a Olot. No sé fer anar ni el caixer. Tinc setanta anys, encara em trobo bé i hi puc anar. La gent que ja tenim una edat ens costa. El dia que no pugui, com ho faig?", es pregunta en Martí d'Argelaguer. En la mateixa línia s'expressa una altra veïna: "Ho trobo molt malament. On ha d'anar la gent gran? S'ha d'anar a Olot a fer cua per treure cèntims. Han fet molt de mal al poble, però molt. Quan van treure el caixer va ser horrorós", diu enfadada la Joana de Tortellà, on fa anys hi havia un caixer.
Un carrer de Tortellà Foto: Pau Masó
Tant a Tortellà com a Sant Jaume de Llierca els hi van treure i ja no els hi ha tornat a posar. A totes dues localitats els caixers que hi havia van patir actes vandàlics i van quedar malmesos, però les entitats bancàries responsables ja no van tornar a oferir el servei. "Això va molt malament. No ens agrada que no hi hagi cap caixer. La meva filla va a Olot a buscar cèntims, jo no hi puc anar. Cada mes em porta els diners quan cobro. Anem mal servits amb això", diu la Rosa de Sant Jaume. "És vergonyós que no hi hagi sucursals, que hàgim de demanar cita previa i que després no ens atenguin. Els caixers automàtics encara els remeno una mica perquè vaig veure que si no m'espavilava no sobreviuria", assegura en Ramon d'Argelaguer.
"L'esclavitud" de la targeta de crèdit
La desaparició dels caixers automàtics als pobles ha deixat com a única opció la targeta bancària, una eina que alguns creuen que serveix com a control i que a altres no els hi agrada. "Utilitzo molt poc efectiu i quan vaig a Olot en trec molt poc. Faig servir molt la targeta", diu la Lucia, veïna de Tortellà. "Faig servir la targeta de crèdit, bàsicament per això, per la incomoditat de desplaçar-me a altres poblacions per treure efectiu. La faig servir per a les despeses del dia a dia", diu l'Àlex, veí de Sant Jaume i família d'en Joan, propietari d'una botiga de queviures al poble garrotxí: "És un desastre. Això és una tàctica del capitalisme i la gent ja hi està acostumada. Això anul·la el comerç per falta de liquiditat de la gent, ja que quan van a Olot a buscar diners, ja compren a Olot".En Joan i l'Àlex a la porta de la seva botiga de queviures a Sant Jaume Foto: Pau Masó
En Joan és dels que creu que la targeta bancària és una eina de control: "Si la gent deixés de fer servir la targeta ells haurien de claudicar, però els que claudiquem som nosaltres. Ens han acostumat tant que fins i tot per 1,50 euros d'un cafè fem servir la targeta". Per al propietari de Ca l'Agustí de Sant Jaume de Llierca la targeta bancària és "una esclavitud" i explica que la falta d'un caixer al poble els ha obligat a tenir un datàfon que falla de tant en tant i, sobretot, quan fa mal temps. "És un desastre", repeteix en Joan.
Per a la Rosa, també de Sant Jaume, la targeta no li dona confiança: "Tinc la targeta, però no la faig servir mai. No m'agrada gaire. M'estimo més tenir els diners". Aquesta sensació la corrobora la Joana de Tortellà, qui ja està jubilada i tenia una carnisseria, on veia que la gent gran desconfiava d'aquest sistema de pagament: "No se'n surten gaire amb la targeta. Els hi ve molt de nou. Veiem que els hi costa molt. Tenen aquell dubte de l'edat i desconfien de si els hi han cobrat o no".
La Rosa de Sant Jaume Foto: Pau Masó
La nova xarxa de caixers automàtics
Per intentar resoldre els problemes que ha provocat l'èxode bancari dels pobles petits, la Generalitat ha posat damunt la taula la creació d'una xarxa mòbil i itinerant de caixers automàtics que permetria als municipis que no tenen el servei, tenir-lo cada quinze dies. "Haurem d'esperar que arribin els cèntims com en els pobles on no hi ha caixer esperen el pa. Això no és servei, és donar una crossa a un que li falta una cama. Això no és cap solució, és posar un pedaç dins la desgràcia que hi ha", es queixa en Joan, de la mateixa manera que ho fa en Ramon: "Digues-los-hi que s'estalviïn la molèstia perquè això és un enganyabovos i de babaus ja ho som. Això serà pitjor que la deixalleria mòbil. Que es deixin de la deixalleria mòbil bancària i posin una oficina petita que obri a les tardes".En canvi, per la Lucia considera que la idea és bona i necessària, però crítica el finançament del projecte: "No em sembla bé si ho paga la Generalitat. Ho haurien de pagar les entitats bancàries perquè quan tenim un compte, paguem unes comissions i serveis, i això està dins d'aquests serveis. Als clients ens han de donar serveis".
L'animadversió per les entitats bancàries que han deixat pobles deserts dels seus serveis és palpable en qualsevol conversa que parli de la qüestió. Els veïns dels municipis que viuen lluny d'un caixer automàtic se senten enganyats i desemparats pels bancs. Per això no tenen pèls a la llengua: "Tots els bancs són uns malparits. Ens deixen malament a tota la gent gran i ens tenen abandonats després de viure dels nostres avis, els nostres pares i ara de nosaltres", diu en Ramon. Per en Joan de Sant Jaume, tot es resumeix en una sensació que s'ha transformat en una realitat: "Els bancs no pensen en la gent".