Nascuda a Alemanya fa seixanta anys, la coreògrafa olotina Eva Durban se sent entre l'orgull i la incomprensió. Aquest dissabte rebrà les Ales a la Cultura, el guardó més important que entrega l'Ajuntament d'Olot en matèria cultural. Ho farà després de 40 anys de trajectòria i reivindicant-se en un món on considera que la cultura està en un esglaó que no li correspon.
Mare d'en Cristian i filla d'un joier de Barcelona, Durban fa deu anys que va obrir la seva escola de dansa a Olot (Corart), ha treballat amb diferents companyies, ha creat la seva pròpia, ha estat més professora que ballarina i ha viatjat per diferents països i estils de la dansa. Sempre per aprendre i trobar allò que quan era jove no se li permetia: crear i representar. El 2011, la seva pròpia experiència vital la llença a endinsar-se en la dansa inclusiva i comença a treballar amb ballarins amb diversitat funcional. Aquest dissabte recollirà les Ales a la Cultura després d'haver posat al davant la vida abans que la dansa, però també per haver posat vida a la dansa.
Què suposa rebre les Ales a la Cultura?
En un principi em va costar perquè no sabia com agafar-m'ho. A mesura que han passat els dies, ho sento com una cosa molt bona. És com un agraïment. Em sento recompensada pels grans esforços que he fet, faig i espero continuar fent. No m'ho esperava per res del món.
La trajectòria s'ho val.
Vaig estar batallant molt quan era jove. Em vaig, bàsicament, escapar d'Olot perquè no em deixaven fer res. No es creia en l'art i no es plantejava subvencionar-te projectes. Sempre he tingut la sort de ser creativa i tinc la necessitat de crear i inventar a través de la dansa. Tenia 19 anys i estava com una moto. Proposava projectes, però no em deixaven.
Per què?
Penso que la cultura no està mai ben reconeguda enlloc. La dansa està molt poc valorada en el nostre país i no hi ha ajudes de cap mena. Costa molt que els professionals es puguin guanyar la vida. Ho he intentat creant una companyia a Andalusia, on hauria pogut encarrilar aquesta vida professional, però tampoc podia perquè tot va relacionat a les coses que ens passen. Vaig tenir un fill amb paràlisi cerebral, era un temps molt complicat i no tenia cap mena d'ajuda. Va ser molt dur i difícil. Vaig haver de baixar del carro de la roda professional perquè era impensable poder fer gires. Estava sola amb el meu fill. Vaig fer gires i petites coses que em van donar una mica de nom.
Explica que va escapar d'Olot. Va trobar a algun lloc allò que buscava?
Vaig anar a Barcelona i Amsterdam a estudiar. Vaig poder-ho trobar, d'alguna manera. Vaig desenvolupar el que volia i vaig estudiar el que m'agradava. També vaig entrar en un sistema de metodologies d'aprenentatges molt diferents dels que hi havia a Catalunya. Vaig tornar veient la dansa des d'una altra perspectiva. També vaig anar a Nova York perquè necessitava amarar-me de les tècniques que en aquell moment creixien com Marta Graham o Alvin Ailey que són tècniques mare de la dansa contemporània. Allà em vaig enamorar de mi mateixa perquè vaig adonar-me que moltes altres professionals feien el mateix que jo estava fent que no era imitar les tècniques, sinó que cadascú feia la seva tècnica barrejant tots els coneixements. Crec que aquí està la clau de la dansa contemporània.
Ara està assentada a Olot.
Per mi, la tornada a Olot és recent. El 2012 torno a Catalunya, però vaig a Barcelona a treballar. Però ho vaig trobar inviable i vaig tornar a Olot, vaig trobar el local on estic, el vaig arreglar i vaig començar l'escola. Ara ja fa una dècada.
Aquell Olot que la va obligar a marxar, ara és on està desenvolupant la seva creació. Allò que la ciutat no li va deixar fer fa dècades, ara li està permetent?
Faig el que faig perquè jo vull, no pas perquè m'ajudi ningú. Amb això ja t'ho dic tot.
"Les escoles viuen del festival de final de curs, que els nens es posin guapos, els pares els facin una fotografia i ja està"
Per tant, Olot continua sent l'Olot que la va obligar a marxar?
No. Ara han canviat moltes coses. Es gasten molts diners en dansa, per exemple, amb el Sismògraf. Però a mi m'han ajudat poc, econòmicament. No hi ha ningú que t'ajudi amb res. A mi m'ajudaria si decidís dedicar-me només a la companyia, tenir la sort de tenir una bona subvenció i trobar l'equip de persones que poguéssim portar això. Jo preparo els ballarins, imagino la idea, creo l'espectacle, ensenyo als ballarins... però després hi ha la segona part: vendre l'espectacle. Quantes hores m'hauria de dedicar a l'ordinador i a parlar amb l'un i l'altre? És inviable. O et dediques a donar classes o a la companyia. Però, què fa l'Eva Durban? Doncs tinc una escola i em dono el luxe de, amb les persones que em vulguin acompanyar, crear històries i espectacles. No vull deixar de ser creativa pel fet que no tingui diners per pagar-ho. Les meves creacions les he pagat, bàsicament, jo. Això és trist, però és la veritat.
Què és per a vostè la dansa?
És la meva forma de vida. Sóc dansa des de tots costats. Des que era jove sempre m'ha agradat crear i inventar-me coses, però quan ja he estat madura em vaig adonar de com de difícil era entrar en una companyia, però vaig veure que no estava fent res per ser ballarina. Era perquè jo no volia ser ballarina. Realment, no ho he buscat mai. A mi m'agrada ensenyar, construir. En una dècada, hi haurà dues persones que es dedicaran a la dansa. La dansa a Olot, i més la contemporània, no es mou gaire. Les escoles viuen del festival de final de curs, que els nens es posin guapos, els pares els facin una fotografia i ja està. Jo no treballo així. Ensenyo dansa de veritat, anatomia, tècnica, ensenyo a com sentir des del cos i la dansa.
Es troba que hi ha hagut gent que ha entrat a la seva escola amb una idea de la dansa equivocada?
Sí. Jo mateixa tiro enrere alumnes que es venen a apuntar. Perquè la meva escola és una sala de treball, les famílies paguen perquè els seus fills aprenguin dansa i la meva responsabilitat és ensenyar dansa i no preparar un final de curs durant tot l'any que és el que fan la majoria d'escoles privades per tal de sobreviure.
D'on li neix la passió per la dansa?
No ho sé. Des de sempre. Quan era molt petita ja estava tot el dia ballant. La meva mare ja volia ser ballarina, però el seu pare li va dir que fos pianista.
Ha estat més professora que ballarina. Això també sempre ho ha tingut clar?
Al principi la meva lluita era per ser ballarina., però sempre estava donant classes i m'agradava, a més de muntar coreografies. Quan havia estat dins de companyies, no m'agradava ballar coreografies d'altres. Una vegada em va agafar una companyia americana molt important i els vaig dir que no.
No li agradava que li diguessin com havia de ballar?
No massa. No era interessant ni divertit. M'havia d'emocionar i interessar.
I també li agradava difondre la dansa, la seva dansa.
Exacte, la meva dansa. M'ha entès perfectament.
"La meva dansa no espot definir d'una única manera, sinó de totes aquelles coses que he fet"
Com definiria la seva dansa?
És la primera vegada que m'ho pregunta algú. Crec que quan vaig renunciar a la dansa clàssica i la dansa jazz, em va entrar la dansa moderna, que és anterior a la contemporània, la qual és molt més conceptual. El meu estil és una barreja de tot: del clàssic, jazz, flamenc... La meva dansa no espot definir d'una única manera, sinó de totes aquelles coses que he fet.
Com i quan apareix la dansa inclusiva en la seva dansa?
És molt necessària i ho fa molt poca gent. És molt i molt necessària. El 2011 faig el primer projecte. A conseqüència de tenir el meu fill, ho veig claríssim. Tinc una mirada que veu el que no veu ningú. M'és igual que la persona sigui cega, minusvàlida... és igual! És una passada. Crec que m'han donat les Ales a la Cultura per a la dansa inclusiva, ja que és una feinada impressionant. Vaig estar tres anys lluitant per fer inclusió dins les arts escèniques. Això va ser una pallissa tremenda. No em sap greu que m'encasellin en aquesta mena de dansa perquè em sento molt orgullosa i és el que tinc ganes de fer ara. M'imagino un espectacle i sempre hi veig una persona amb diversitat funcional. He integrat aquestes persones dins la meva vida, perquè ja ho tinc a dins pel fet de ser mare. Tinc moltes més ganes de lluitar per continuar fent coses per ajudar les persones amb diversitat funcional que no pas seguir donant classes de contemporània i tècnica.
Se sent pionera en aquest àmbit?
Segurament. Hi ha molta gent que ho ha fet. Estem, però, a Olot. Les persones coixes o que tenen algun problema, no s'atreveixen a fer dansa perquè pensaran que estan bojos. Encara hi ha molta anticultura. La diversitat en el món artístic, però, ara comença a treure el cap en moltes companyies.
Una persona amb diversitat funcional pot arribar a ser professional de dansa?
Hi ha hagut ballarins que sí. Ballarins. Aquest era el meu objectiu: poder moure un espectacle i remunerar els meus ballarins. Ja ho he fet, però és molt difícil.
Per què és tan difícil tenir les mateixes oportunitats?
Tothom et dirà que no hauria de ser difícil, però quan veiem la realitat, ho és. La diversitat funcional es vol expandir més i ha evolucionat moltíssim, però encara és difícil. Si, a més, parlem de les arts escèniques, encara més.
El primer espectacle de dansa inclusiva que fa és PC's fuera del agua. Com és aquella primera experiència?
Era quan estava a Andalusia. No la vaig acabar, la vaig deixar penjada. PC són les sigles de Paràlisi Cerebral. Els vaig deixar penjats perquè vaig prendre la decisió radical de tornar a Olot. Vaig obrir un centre d'arts escèniques a Jaén i no veia, sobretot per al meu fill, un futur clar. També tenia necessitat de tornar a sentir el català, tornar a veure el paisatge d'aquí, necessitava tornar i estar a prop de la meva mare. Eren moltes coses juntes i, a sobre, a Andalusia tenia molts problemes amb el meu fill, ja que no vaig trobar cap lloc on el pogués deixar tranquil·la per anar a treballar. Quan vaig arribar aquí, Integra em va ajudar molt.
Què aporta la dansa a les persones amb diversitat funcional?
La vida, felicitat i una altra manera de connectar. Els va molt bé tot el que és art. La dansa és música, energia, és una altra manera de viure l'espai intern i extern i connectes. És una bogeria de moment.
"Hauria de ser normal i natural que en totes les companyies hi hagués un ballarí amb diversitat"
I què creu que donen aquestes persones a la dansa?
Molt. Imagina't que vas al teatre i veus una persona sense un braç, pensaràs 'què està passant?' perquè sobre l'escenari hauria de ser tot perfecte. Però la vida no és així. Llavors, crec que les arts escèniques és una manera d'ensenyar a la societat que som com som. La dansa et permet comunicar-te de manera no verbal i això és molt bo. És important veure persones amb diversitat damunt de l'escenari. Hauria de ser normal i natural que en totes les companyies hi hagués un ballarí amb diversitat, però no perquè fos obligatori, sinó perquè el director l'escull per com sap estar en un escenari. Jo he posat en un escenari una persona amb cadira de rodes que no es pot moure gens, l'he empès perquè entrés en escena i no havia sentit mai un silenci tan pulcre. Què passa? No pot estar allà? És una escena collonuda. Crec que això és el que s'ha de fer.
Tot això en un món com la dansa que és molt estètic.
A mi una cadira de rodes em sembla estètic i una mà torta també. Tot, tal com sigui cadascú.
Com ho viuen les famílies?
Contentes perquè els seus fills són feliços. Algunes veuen el que els hi aporta la dansa, però la majoria es conformen que els seus fills siguin feliços. No entren en conversar sobre la dansa. A la gent no els hi interessa la cultura. Què vols que els hi expliqui? Hi ha molt poca cultura. Creus que els pares estan ensenyant als seus fills que vagin al teatre? Aquí s'emplenen els teatres quan venen companyies reconegudes mundialment.
Què faltaria per incentivar això?
Situar la dansa com a assignatura obligatòria a les escoles o que es fes una escola de dansa contemporània municipal. Tinc 60 anys i d'aquí a cinc potser vull jubilar-me. Què passarà després? Ja no hi haurà ningú més? Però no crec que li preocupi al poble.
Aquest any ha estrenat Entre, un espectacle que compta amb la coproducció del Centre d'Arts Escèniques El Canal de Salt. Té alguna altra cosa per estrenar aviat?
Tinc ganes de fer coses més petites i portar la dansa al carrer. Com que la gent no va al teatre, portar la dansa al carrer. El meu projecte crec que ara va cap a acostar la dansa a la gent, més que tenir grans projectes i entrar a la roda de companyies.
Creu que ha aconseguit incloure a través de la dansa?
Sí. Però encara tinc molta feina a fer. Tinc moltes ganes de fer coses i el més fotut és que has de dedicar moltes hores i són impagades. Tot el que faig, no m'ho ha pagat ningú, sinó que hi poso diners. És l'únic inconvenient. Crec, però, que estic fent un bé amb els meus alumnes. Acabo les classes de dansa inclusiva i sóc molt feliç. Les altres classes les acabo cansada. Aquesta és la meva riquesa, la que ells em donen. Em vull dedicar totalment a això.