Des de fa més de 50 anys, Mariona Casadellà treballa allà mateix fent la feina de sempre, aquella que va arrencar i li va ensenyar la seva família. El 1955, la mare de la Mariona va començar a pedalar un negoci de roba que des del 1967 va tenir botiga física a Olot i que ara tancarà un cercle.
Aquest dimarts 24 de desembreCal Marxant abaixarà la persiana per sempre. No hi haurà relleu, ni generacional ni de traspàs. La Mariona de Cal Marxant es jubila. Es posarà punt i final a una botiga de barri que ha resistit a la globalització. Que ha sabut mantenir una essència única i, la qual és el secret, segurament, de la seva història i resistència: l'essència de la proximitat.
Quina és la història de Cal Marxant?
La meva mare va començar anant amb bicicleta a vendre roba per les masies d’Olot, Sant Privat, el Mallol o Santa Pau. La gent no baixava a Olot a comprar, ho feien dos cops l’any. La meva mare portava un farcell i els hi portava les coses. De mica en mica va anar fent, va conèixer el meu pare, es van comprar una moto i amb ella van anar a fer els mercats més lluny, a Ripoll o Amer. Després de la moto va venir el cotxe, el qual el tancaven on ara és la botiga. Això era el garatge. Llavors van veure que era convenient tenir una botiga a Olot perquè hi havia moltes fàbriques i van anar posant estanteries fins a arribar a tenir la botiga.
La seva mare és qui va iniciar el negoci o ja li venia de família?
Va fer de dependenta a una botiga del carrer Sant Ferriol, una merceria molt grossa aquella època. Això li va agradar molt i s’ho va muntar per ella.
Quan s’hi posa vostè al negoci?
Amb 14 anys. Acabo l’escola i a casa van veure convenient que entrés a treballar. La mare em va ensenyar el negoci i es va retirar als anys vuitanta. Després ja em poso a portar la botiga. De mica en mica també ho vaig començar a portar a la meva manera.
Amb 14 anys tenia clar que volia dedicar-se a això?
No. M’hi poso perquè em diuen que m’hi he de posar. Abans no podies decidir. M’hauria agradat anar a estudiar una carrera, però a casa em van dir que no, que tenia la vida guanyada a la botiga. Ara ja no és així. Som d’una generació molt complicada i anàvem a escola amb nens i nenes separats i els pares et marcaven molt.
Com era treballar amb la mare?
A vegades costava una mica, tot i que els meus pares als matins eren fora perquè feien mercats. No sempre estaven a la botiga i em donaven una mica de marge. Amb la meva mare vam estar treballant juntes molt de temps, fins que em vaig casar. Després encara venia a ajudar perquè quan vaig ser mare no vaig agafar la baixa i em va venir a ajudar.
Sempre heu venut el mateix tipus de roba?
Els meus pares sempre venien roba interior als mercats. A la botiga es va optar per fer una mica de merceria, com una mica de botiga de barri: teníem colònies a granel, sabons i una mica de tot. A aquella època no hi havia supermercats i quan van arribar vam pensar que calia canviar una mica la botiga i vam posar roba de casa, llençols, estovalles, etc. Això també ho he anat traient perquè és una cosa que dura molt. De mica en mica he anat traient i posant coses adaptant-me als temps.
D’on ve el nom de Cal Marxant?
Va ser molt buscat. Recordo que vivíem amb un oncle, qui va dir que calia mirar molt bé el nom que posaríem perquè quedaria per tota la vida. Com que els meus pares feien mercats, van dir de posar “marxant”, Cal Marxant.
Li agrada?
Sí, sempre que vaig pels llocs dic que soc la Mariona de Cal Marxant.
"L’essència de barri ha canviat molt i la botiga de barri es perdrà"
Després de més de 50 anys treballant al negoci, què és el que més ha canviat?
Una mica tot, ni per bé ni per malament, però ha canviat.
I és bo?
Crec que l’essència de botiga de barri s’ha de mantenir. Però penso que quan plegui, aquesta essència desapareixerà. No quedarà res. Allò que vingui algú a veure’t perquè es troba malament, ja costa de trobar. Cada vegada ve més gent que no coneixes i ni es presenten. Abans quan anaves a viure a algun lloc nou, et presentaves. Ara això ja no es fa. Abans aquí al carrer jugava molta mainada, ara ja no hi juga ningú. L’essència de barri ha canviat molt i la botiga de barri es perdrà per això, no tindrà raó de ser.
Queden botigues de barri?
Sí, poques. Al barri de Sant Roc n’hi ha. Aquí a l’Eixample Popular n’hi ha alguna també. Penso, per exemple, que una farmàcia fa molt de barri. Al nostre barri, però, hi havia una botiga de queviures fantàstica que ja no hi és. La gent segurament ja va molt amb cotxe i busca coses fora d’Olot.
Ara el comerç està al centre de les ciutats o en grans superfícies.
Al carrer Sant Rafel d’Olot la gent hi va a passejar i després compren. Aquí a la botiga, com que poden venir amb cotxe, als clients els hi és còmode. Ara tothom va amb cotxe i si pots arribar amb cotxe a la botiga de barri, està molt bé. Aquí, qui ve, ja ve expressament a comprar.
Què ha de tenir una botiga de barri?
Quan vam començar, la nostra era una botiga de barri on es podia trobar des d’una cremallera, a un fil o un sabó. Una botiga de barri necessita tenir una mica de tot, i això costa. I una botiga ha de tenir un clima perquè la gent s’hi senti bé. A mi, per exemple, sempre m’ha agradat tenir la porta oberta perquè la gent pogués entrar i sortir sense problema.
És un espai social també?
Sí, però ara ja no sé ni qui viu al nostre carrer. Ja no hi ha tanta convivència. No hi ha aquella essència de què la gent se saluda. Ara entra algú a la botiga i els hi dic “Hola, ehh!”. No costa res dir hola i adeu. Això ho ha fet perdre les grans superfícies, on la gent és molt impersonal: la gent entra i surt i ningú és ningú. En canvi, en una botiga de barri tothom és conegut.
Existeix encara el client de barri?
Abans, per exemple, només teníem l’aparador de la botiga, ara l’aparador són les xarxes socials. A través seu et pot veure una persona de Camprodon o Barcelona i et pot venir a comprar. Fa anys, havíem tingut un aparador al centre d’Olot, al costat de la llibreria Drac. A través d’això, ens va conèixer molta gent. A aquella època no hi havia pas xarxes. Sempre he volgut apostar perquè ens coneguessin i fer coses. Hi ha molta gent, de la qual em queixo, que diu que no els hi venen clients. S’han de fer coses, t’han de conèixer. És com anar a un bar a lligar i et quedes asseguda allà a un racó, no et veuran!
De fet, és molt activa a les xarxes
Molt! Mira que no volia saber res d’internet perquè no m’agradava. El meu home em va regalar un mòbil i em va dir que el fes servir el dia que el necessités. Em fa fer tanta ràbia que li hagués llançat el mòbil pel cap. Soc de l’escola d’escriure a màquina i a mà. Però, tot és la necessitat: quan veus que penges una foto i arriba a la gent i els agrada, t’hi vas enganxant. El meu sistema és que a l’hora d’esmorzar miro el mòbil i penjo una cosa, llavors, ho torno a fer a l’hora de dinar i de sopar. Soc molt constant i ho faig tres cops al dia. Això ho vaig sentir que ho deia el senyor Punset i vaig pensar que si un senyor molt intel·ligent ho feia, jo també ho havia de fer. Sempre hem de pensar com la gent intel·ligent fa les coses. Tothom ha d’adaptar les seves coses a la seva manera de fer.
S'ha convertit en una "influencer" de la moda íntima a Olot
Gairebé 6.000 seguidors! Portant-ho jo sense entendre-hi res! Mai he llogat a ningú per portar les xarxes, sempre ho he fet a la meva manera. Mira, ara amb això de la liquidació, encara hi ha gent que no se n'assabenta, però de res. Hi ha gent que no està assabentada ni del món ni de res. Pot ser que no t’agradin les xarxes socials, però has de saber què passa al món. Has d’estar informat.
"Tanco perquè vull acabar el cercle amb mi"
Ho ha fet de manera molt natural.
Una vegada vaig anar a unes xerrades on van explicar que la gent vol veure com és la gent, tothom és com és. Amb relació a això, crec que també explica l’èxit de les desfilades que hem organitzat al carrer, on hi havia gent normal i corrent desfilant. Era una cosa popular. Tothom s’hi sentia identificat i es feia al barri amb gent del barri. Sempre he volgut fer molt de barri.
S’havia plantejat mai marxar de l’Eixample Popular per anar al centre?
M’ho havien dit moltes vegades, però no. Sempre he cregut que la seu és aquí i he volgut estar al barri. Volia ser una botiga de barri.
Per què tanquen?
Tanco perquè vull acabar el cercle amb mi. Això ho van començar els meus pares i vull acabar-ho jo. A casa meva no hi ha relleu i tampoc vull obligar a ningú. Vull tancar el cercle i que ningú vingui a la botiga i s’aprofiti del meu nom. No sé si és egoisme, però vull tancar l’etapa. No veig ningú portant la botiga ni traspassar-la, tot i que m’ha vingut gent a demanar-m’ho. No vull. La botiga soc jo, la van pujar els meus pares, l’he continuat i jo la vull tancar.
Es jubila. Hi ha ganes?
Ara sí. Estic molt contenta perquè els clients venen a acomiadar-se. Ha arribat un punt en què soc gran, el temps cotitzat i l’edat per jubilar-me. El meu home també es jubila ara i, per tant, ho farem tots dos. Començarem una nova etapa.
Li va costar prendre la decisió de plegar?
Va ser molt pensat. Va costar decidir el moment. Sabia que m’havia de jubilar i no podia esperar. Quan hi pensava ja plorava, però vam decidir el dia que tancaríem i serà aqeust dimarts 24.
Com veu el comerç d’Olot?
No és bo que els comerços tanquem. Per cada comerç que es tanca, es perd gent. El client que jo tenia no es repartirà, sinó que marxarà o comprarà per internet. Veig també que els comerciants estan molt parats, no utilitzen les xarxes socials. Ens hem de posar al dia. Si ara el que ven són les xarxes, hem de fer xarxes. N’hi ha que estan molt parats.
"La botiga de barri està una mica deixada"
L’Ajuntament podria ajudar o intervenir?
La botiga de barri està una mica deixada. Fan moltes coses al mig d’Olot. Als barris no ens posen ni llums. Tot s’acaba a la pujada del Firal i acaba a la plaça del Carme.
Com us ho heu fet amb la competència del comerç d’Internet?
No m’ha preocupat. Sempre he mirat de fer uns preus competitius amb qualitat-preu arreglat i qui busqui més barat, que ho busqui. El que hem de fer és tenir un producte diferent dels xinesos, amb una qualitat superior. Si la persona vol una cosa molt tirada de preu, que vagi amb ells, però jo tinc una clientela que busca qualitat-preu i així ningú es fa competència amb ningú. També he mirat que les marques que venc siguin exclusives i no tinguin venda en línia. Sempre he mirat de fer preus molt competitius i amb això no tinc competència.
Què és el que més trobarà a faltar?
Parlar amb la gent. Soc molt xerraire i a casa ho faré amb la paret de casa. Tot i això, plego amb ganes perquè portem uns mesos molt angoixants i ja necessitem descansar. Em sap greu plegar per als clients.
Què li diria a algú que volgués obrir una botiga?
Que necessita molts anys. Que no es pensi que comprarà tres coses i les vendrà totes tres, perquè no en vendrà cap. Els principis són molt durs per a tots i cadascú s’ha de mirar de fer el seu propi camí.
I als clients què els hi diu?
Que no es pensin que soc eterna, ja m’agradaria! Ara vull viure la meva vida. Fins ara girava entorn de la botiga. Per sobre de tot, els dic que em sento molt agraïda.