Era el 1989. El llavors president de l'Hoquei Olot, Josep Jou, va trucar a Ricard Planiol per oferir-li el lloc d'entrenador de la secció de patinatge del club. L'entrenadora que s'havia ocupat dels primers quatre anys de vida de la secció plegava i es buscava algú. Llavors Planiol tenia vint anys i només havia fet incursions en la tasca d'entrenador en extraescolars de la Cellera i Sils. L'Hoquei Olot era el primer club on entrenaria amb l'objectiu de competir.
Tot i aterrar a Olot, Planiol va continuar amb la seva carrera com a patinador individual, la qual havia començat quan tenia set anys i havia aconseguit competir internacionalment tretze vegades i ser tercer del món l'any 1992 a Florida. Fins al 1991, Planiol compagina la competició individual amb el càrrec d'entrenador a la Garrotxa. Durant aquest període la secció de patinatge de l'Hoquei Olot va convertir-se en el CPA Olot, el club on Planiol acabaria marcant un abans i un després en el món del patinatge artístic com a coreògraf.
Ja fa 35 anys que Planiol és el director artístic del club olotí, més de la meitat de la seva vida (55 anys). Decideix els moviments, la música, el vestuari i tots els elements dels balls dels diferents grups. Amb aquestes tres dècades, Planiol ha fet que Olot se situés al mapa mundi del patinatge artístic amb vint participacions en els campionats mundials i quinze medalles d'or. La primera va arribar el 2004 a Fresno amb Llibertat i l'última ha arribat aquest 2024 amb el ball Mulla't, a Rímini, fa poc més d'una setmana.
Què significa per a vostè aquest quinzè mundial?
Són números molt rodons com les noces de plata o d'or. Potser va ser molt més carismàtic els deu mundials perquè havíem fet una broma al primer campionat del món a Argentina, on vam dir, de manera anecdòtica, a veure si arribàvem als deu mundials. Aquest mateix mundial hi va haver un reconeixement a Patrick Venerucci i Beatrice Palazzi que havien estat onze vegades campions del món. I nosaltres també vam dir que volíem aconseguir un reconeixement. Ells va ser per guanyar onze vegades. Nosaltres en portem quinze i el reconeixement no ha arribat. Els deu mundials guanyats ens van fer molta gràcia i vam fer una festa molt grossa. Ara també són vint participacions mundials i també és una xifra molt rodona que ens impressiona.
Què ha tingut aquesta temporada de diferent?
M'ha sorprès molt la crítica tan positiva que ha tingut. L'any passat era una coreografia que tenia un missatge molt potent i bonic amb una posada en escena molt brutal. Aquest ball Mulla't, per contra, no n'estava tan convençut. Buscava una cosa molt més suau i lenta. Em feia una mica de por. No hi ha una història o un missatge tan clar. Aleshores vaig pensar que això potser seria un punt negatiu, però la gent ha aprovat que hàgim fet un pas endavant pel que fa als moviments i la coreografia. El fet de posar una temàtica molt més suau, trencava amb el que havíem fet anteriorment i això ha agradat molt.
Heu pogut dimensionar la gesta? Enteneu què vol dir guanyar 15 mundials?
No. Crec que d'això no te'n dones comptes. Si hagués vingut avui a entrenar amb un jet privat potser sí que me'n adonaria. La rutina no canvia, estem fent el mateix. Sí que ens hem anat formant i millorant. L'any passat, per exemple, vam incorporar la Georgina Sagristà amb el tema de la psicologia esportiva. No ho havíem tocat mai. Hem tocat molts temes que al principi de tot plegat no tocàvem. Però la fòrmula és la mateixa i no noto el canvi perquè no vinc amb el jet privat. De fet, no hem donat ni vacances a les patinadores després de guanyar el mundial.
"Arrels va ser el primer ball que va canviar la història i ens van començar a etiquetar com a grup de xou"
Què recorda del primer títol mundial a Fresno el 2004?
Recordo que vam haver de canviar tot el ball perquè els jutges es van col·locar en el costat curt de la pista, en lloc de col·locar-se en l'eix llarg. Va ser una cosa estranya perquè Europa no ho feia així, en canvi, els americans sí. Més enllà d'això, també recordo molt tot el tema del reconeixement internacional de la selecció catalana de patinatge. Va ser una cosa paral·lela que ens va enganxar a nosaltres i per a la qual ens van utilitzar una mica. Vam deixar-nos utilitzar una miqueta. El nom de Llibertat al nostre ball semblava com molt posat expressament.
Us vau sentir còmodes en aquest context?
L'equip tècnic i patinadors vam estar totalment aliens a aquesta història. Nosaltres no ho vam viure directament.
Abans hi havia hagut els balls Lligams, Eclipsi i Arrels, el qual ja va arribar al campionat del món d'Argentina. Abans d'anar a Fresno es buscava aconseguir el títol mundial?
Lligams va tastar un europeu, després ens vam quedar un any en blanc i el següent va ser un canvi radical. Ens agradava molt tot el tema del xou. Era una manera de donar espectacle a un esport que té molt d'espectacle, però no l'ensenyàvem i no li donàvem importància. Vam provar el patinatge sincronitzat sobre gel; em vaig inspirar força en això per fer algunes coreografies. Sí que les primeres incursions eren més de precisió que no de xou. Arrels va ser el primer que va canviar completament la història i ens van començar a etiquetar com a grup de xou.
Va buscar adaptar-se a allò que el món del patinatge demanava?
Diria que sí. Al principi vaig experimentar i això em va donar molt de coneixement sobre la tècnica de grup. A partir d'aquí, fins que no apareix Arrels, em veig obligat a modificar i adaptar-me realment al que es demanava. Vam trobar el camí amb Arrels i va trencar motlles.
"Estem fent de professors a les noves generacions, però a nosaltres no ens ha format ningú"
Amb Lliberat van arribar quatre títols mundials seguits: Fresno, Roma, Múrcia i Austràlia.
No ens ho esperàvem. Algun d'aquests balls sí que creiem que apuntava maneres, però quan estàs practicant el ball no n'ets conscient d'on pot arribar. Sí que llavors veiem italians i argentins que competien seriosament i hi havia més països que hi participaven com l'Uruguai, els Estats Units, Austràlia. Ara s'ha anat seleccionant una mica i desplaçar grups de 24 persones és molt difícil. Molt poca gent s'ho pot permetre.
Va arribar a pensar en algun moment que el primer títol mundial seria una anècdota?
Sí. Els següents anys vam tenir l'esperança de classificar-nos, però un cop guanyat el primer no vam pensar que es podia repetir. Quan ja portes un parell o tres de mundials llavors ja creus que tens la possibilitat de guanyar-ne un altre i no vols abaixar el llistó. Aquí sí que tens aquell punt d'exigència.
Quan diria que el club o vostè personalment us poseu l'objectiu que s'ha d'arribar al mundial cada temporada?
No ens posem l'objectiu. L'exigència me la poso jo. Quan tens dos o tres mundials ets conscient que hi pots arribar, però una altra cosa és que surti. Sempre dic que no hi ha una fórmula màgica i ens hem format de manera molt autodidacta. No hem tingut una formació prèvia de tècnica de grup. Estem fent de professors a les noves generacions, però a nosaltres no ens ha format ningú. Ensenyem la nostra experiència perquè la gent provi el que ha funcionat i agafi allò que li agrada. De cara al club, sempre hem intentat dir-li que cada temporada es parteix de zero.
Encara que vostès no es posin l'objectiu, quan guanyeu tres o quatre mundials seguits, el públic i l'entorn sí que us posa la meta.
Això ho hem viscut, però intentem justificar-nos per preparar el terreny per si no surten bé les coses. Fins al 2008 que no ens estampem, no ens adonem que pot passar. Els quatre primers mundials seguits ens van donar temps a creure'ns-ho i acostumar-nos-hi. I el 2008 ens va servir per adonar-nos que no ens ho podíem creure i que ja no teníem el lloc. Aquell any, teníem els bitllets per al mundial abans que se celebrés el campionat europeu. Això va servir per ser una mica més prudents i curosos. Tot i això, sí que a vegada ens hem d'avançar i reservar algunes coses, però et fa sentir incòmode perquè estem donant per suposat que arribarem al mundial i això no ho podem donar per fet. És una arma de doble fil que no saps com gestionar. A les patinadores cada temporada els diem que es parteix de zero i, quan n'entren de noves a l'equip els dic que no les faré campiones del món, sinó que els hi dono l'opció per arribar a lluitar per un campionat mundial.
Amb perspectiva, benvingut aquell 2008.
I tant. Ja ho vam agrair fa temps. Per nosaltres aquell any va ser un cop brutal. Però crec que l'any següent érem conscients que l'experiència ens va espantar i ens va fer espavilar. El 2009 va ser un canvi radical. Seducció, a més a més, ha quedat com a referent i és la nineta dels ulls. És molt fàcil criticar. En aquest cas, gent del món del patinatge ja deia que l'Olot s'havia acabat. No sabíem si podíem tornar a situar-nos a dalt i ho vam fer amb escreix. Però, realment, la pressió fa por i en algun moment vaig sentir angoixa per crear. Fins que no t'acostumes, fins que no m'ho vaig agafar d'una altra manera pensant que arribaríem on fos i sabent que Olot ja tenia un nom i un segell, no vaig aprendre a gestionar-ho. Però fins aquí, hi ha una època molt difícil.
Quinze títols mundials en vint participacions en campionats mundials. Això és un 75% d'èxit.
Home, els altres que no hem aconseguit títol també és un èxit.
Sí... és veritat. Quina és la clau per aconseguir, però, aquest percentatge tan alt?
La coreografia ajuda moltíssim. Les idees que hi posem són potents, però no només és això. Recordaré sempre que la idea de Món interior el 2008 l'havia portat un altre grup al campionat d'Espanya el 2007. Ja tenia la idea pensada i no sabia què fer. Veia que no podia tirar-la endavant sabent que un equip ja l'havia portat. La coreografia de l'altre equip, però, va quedar última al campionat espanyol i vaig ser conscient que ningú pensaria que l'havia copiat. Aquí t'adones que la idea pot ser molt bona, però la coreografia li pot donar tot o res. La fórmula diria que no l'hem tocat gaire. És veritat que tot està més inventat, trepitjat i ser innovador i creatiu és cada vegada més complicat. S'esgota una mica i això fa que cada dia costi més, però continuem amb els mateixos tempos cada any i això ens ha funcionat molt bé. A més, hem madurat. Abans perdíem molt de temps amb un treball que potser acabàvem llençant a les escombraries. Ara això, pràcticament, no ho fem. L'Ester Fàbrega ara capta molt bé l'essència i no perdem tant de temps.
Com ha canviat el patinatge des de Fresno fins a Rimini, des del 2004 fins al 2024?
En absolut no és el mateix patinatge. Si miréssim les coreografies de fa vint anys, les patinadores d'ara se'n riurien i ni suarien en comparació amb el que fan ara. Un dels components que ha canviat més el patinatge ha estat el rollart. Aquest sistema de puntuació ho ha capgirat tot, fins i tot, la manera d'entendre el patinatge.
El rollart va arribar amb la Covid. Per tant, l'esport ha canviat més en els últims quatre anys que en els anteriors deu?
Et diria que sí. Els canvis en el món del patinatge, cada vegada, són més exagerats. Ara s'accelera tot a nivells molt bèsties. Abans veies els jutges aixecant números. Això era primitiu. Ara tot va amb ordinadors, especialistes, revisions i moltes històries que no existien.
Això és bo o dolent per al patinatge?
És bo perquè havíem d'acostar-nos una mica al patinatge sobre gel. Ara veiem patinatge amb una qualitat molt bèstia. Veiem integratius molt nous, figures noves, salts nous... tot ha canviat. Solo dance era una modalitat avorrida, ara és molt creativa i en auge. Els xous igual, continuen creixent. Per contra, qui es vol reenganxar al patinatge, si no has viscut la transició, és bastant complicat perquè ha canviat tota la nomenclatura i els valors.
"No tothom accepta que ser patinador del CPA Olot no vol dir que hagis de ser campió del món"
Ha canviat el patinatge. Ha canviat també el CPA Olot des de Fresno fins ara?
En essència crec que no. Sí que hem hagut de professionalitzar-nos una mica, però intentem mantenir encara aquesta part familiar. En els últims anys, crec que he hagut d'impulsar aquest vessant encara més perquè tinc uns grups de pedrera al darrere i hi ha un grup petit que abans era l'equip B que suposava que hi hagués patinadors que no arribaven al primer equip i que acabaven la carrera aquí. Però han estat patinadors importants i que han format part del CPA Olot i la seva història. Per contra, era tenir uns contrincants dins de casa i ara hem canviat la fórmula i hem buscat ajuntar-nos més i fer més pinya tots plegats. Fa més d'un parell d'anys que estem canviant tot això i és més positiu.
Tothom que s'apunta al CPA Olot ho fa pensant que algun dia arribarà al primer equip. Com ho fa per explicar-li a algú que no pot arribar-hi?
Això és dur. Sempre són casos puntuals els que, realment, tenen un gran desengany. Vam arribar a posar un reglament intern perquè tothom fos conscient de si tenia o no possibilitats d'arribar al primer equip. Dins dels que realment tenen possibilitats, no sempre tots poden entrar. Quan algú arriba al primer equip jo no els faig fora si no és una raó de pes. Aleshores, tenen la possibilitat de quedar-se el temps que vulguin i decidir quan s'acaba la seva carrera esportiva. El ritme de preparar gent i omplir places no sempre es relaciona i no tothom accepta que ser patinador del CPA Olot no vol dir que hagis de ser campió del món. Ni els que estan al primer equip, tenen la seguretat de ser campions, s'ho han de guanyar.
Ha canviat el patinatge, ha canviat el CPA Olot... ha canviat Ricard Planiol des de Fresno fins a Rímini?
Sí. Dues coses. La primera és que m'ho agafo tot amb una mica més de filosofia. I la segona és que el fet de tenir tantes medalles ja no dones tanta importància a la medalla en si, sinó als valors. Crec que haig de ser més conscient i posar més èmfasi a allò que les patinadores s'emportaran quan deixin de patinar; no seran només les medalles, sinó allò que els hi hem aportat tan jo, com els altres entrenadors, com l'equip tècnic, com el club. Aleshores, prefereixo que marxin amb un somriure i ganes de tornar-me a veure que no pas amb un piló de medalles i que em girin la cara pel carrer.
"He après més perdent que guanyant"
Això li diria a en Ricard Planiol de Fresno o sense l'exigència en Ricard de Fresno no hauria arribat on és ara?
Si el 2008 ens vam estampar, ens va ajudar a créixer. Els accidents o els camins que hi ha a la vida et formaran d'una manera o una altra, però tots et poden aportar coses positives. Es tracta de saber escollir les coses que apareixen en el moment i, al final, no s'aprèn només guanyant a la vida. Si només guanyes, no aprendràs el que podem arribar a aprendre. Necessitem alguna patacada, de tant en tant. Lògicament, he après més perdent que guanyant.
Què li aporta el patinatge?
Per mi és la vida. Poder dedicar-me a allò que a m'agrada i, a sobre, que la gent et digui felicitats per la feina ben feta, és genial. Clar que no tothom estarà content, però això forma part de tota la gent que treballa amb mainada o de cara al públic. No pots tenir content a tothom. Tant de bo. Però algú o altre s'enfadarà amb tu, et girarà la cara i no acceptarà les teves decisions. Així i tot crec que, en perspectiva, tant ells com jo cometem errors i ara penso que no hauria d'haver dit allò o no valia la pena actuar d'aquella manera. Però ja està fet i no hi ha marxa enrere. Hem de mirar-ho amb perspectiva perquè el temps ho cura tot i intentar que no es repeteixin aquelles coses que no t'han agradat com han funcionat.
Què falta que li aporti més el patinatge?
Diners (riu). Quan sents que et diuen que ets en Messi o en Guardiola del patinatge, penses: 'Sí, però no estem a la mateixa alçada'. Lògicament no és el meu objectiu. El primer mundial et satisfà la medalla; quan tens quinze ors mundials, també et satisfà molt la medalla, però m'agradaria acompanyar-ho d'alguna cosa més.
És una reivindicació per al món del patinatge?
Sí. Aquí també hi poso la cirereta, més enllà de la meva part egoista: m'encantaria que es reconeguessin les patinadores de xou com a esportistes d'alt nivell. És una reivindicació que el CPA Olot fa anys que abandera. A vegades dic que el dia que ho aconseguim, si ho aconseguim, l'Olot ja no se'n beneficiarà i serà per algú altre. Però és igual, finalment, s'haurà aconseguit.
Creu que seria bo que les patinadores cobressin?
No ho sé. Potser es perdria l'essència de fer les coses amb passió i es farien més per la part econòmica. En tots els esports, qui té una cadira, té cert poder i es queden enquistats. Crec que tothom és prescindible i el dia que jo no hi sigui n'hi haurà un altre que no serà millor ni pitjor, sinó diferent. Aquest aportarà noves idees, coses positives i algunes de negatives.
"No tinc cap intenció de marxar. Una altra cosa és que tingui energia"
Què li falta per guanyar?
Suposo que moltes coses, però no he estat mai una persona ambiciosa. Porto trenta anys i veig com generacions d'ara es beneficien d'alguna manera de tot el que hem fet. M'agrada aquesta part familiar de club i sentir que hi ha gent fidel. Per mi, la fidelitat és un valor que s'ha perdut moltíssim i a la societat d'avui en dia li falta. Per això busco que no es recordi en Ricard Planiol com a campió de quinze mundials, sinó alguna cosa més. Deixar empremta. De la mateixa manera que ho ha fet la Dolors Xargay amb mi. És una persona que després de quaranta anys encara la tinc al meu costat. S'estan perdent molts valors tradicionals, i reconec que soc una mica arcaic, però crec que ens falta una mica d'aquesta dosi. Penso que avui en dia sembla que si no ho canvies tot, no evoluciones.
Això vol dir que tenim Ricard Planiol per anys al CPA Olot?
No ho sé. Això no ho puc dir mai. No tinc cap intenció de marxar. Una altra cosa és que tingui energia. L'edat també pesa i, a vegades, penso que no tinc la mateixa energia que fa vint anys, però sí que apareixen coses noves que t'enganxen. Estic fent coses que abans no feia com el contacte amb els patinadors més petits. Ho necessito per tornar-me a omplir.
S'ha plantejat mai deixar-ho?
No. He tingut converses amb alguns entrenadors que diuen que quan arribin als 40 s'ho deixaran. Jo penso que no em jubilaré, que continuaré amb el patinatge, fins i tot, després de jubilar-me. Ara ja sí que no agafaria el tren a cap altre lloc. Tornar a començar a un altre club em faria bastanta mandra, potser seguiria al món del patinatge, però d'una altra manera.