Elogis i aplaudiments i xiulets d'aprovació van tancar les cortines del cinema Truffaut de Girona en l’estrena de la nova pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet, Tierra firme (Anchor and hope).

Aquesta comèdia romàntica o, com ell l'anomena, “postromàntica”, ens endinsa en la relació d'Eva (Oona Chaplin) i Kat (Natalia Tena), dues noies que comparteixen les seves vides en un vaixell dels canals londinencs. A la pel·lícula es veu perfectament reflectida la bona relació entre Tena i David Verdaguer, protagonistes de la premiada 10.000 kilómetros. Una amistat plasmada a Tierra firme en el personatge de Roger, que s'acaba convertint en el donant d'esperma de la parella. Els problemes apareixen quan Roger comença a veure que això de ser pare l'interessa més del que pensava i  Kat cada cop n'està menys convençuda. 

Els diàlegs, dotats d'una gran naturalitat, van seduir els assistents. Com més tard va relatar el director, moltes escenes eren improvisades pels actors, fet que dona un grau de realisme que permet la identificació dels espectadors. Al Truffaut, no podien aguantar el riure en veure escenes que segurament els recordaven experiències pròpies. Les bromes entre amics de tota la vida, les nits de borratxera, les típiques conversacions incòmodes són moments que enriqueixen de comèdia la pel·lícula.

Un cop acabat el llarg aplaudiment a la fi de la projecció, va aparèixer Marqués Marcet acompanyat de Verdaguer i del productor, Sergi Moreno. En la conversa que es va establir, es va poder observar la unitat de l'equip d'Anchor and hope, que més que companys, són amics; una pinya, i això es veu al film. La incorporació d'Oona i Geraldine Chaplin, fou, com afirmà Verdaguer, “engrandir la família”.

Al col·loqui es va donar a conèixer la particular forma de rodar de Marqués-Marcet. El cineasta valora la importància de la improvisació i, segons Verdaguer, cuida els actors i els dóna la llibertat per aconseguir-ho. Això proporciona una confiança enorme dels actors cap al director, i els aporta seguretat i comoditat a l'hora d'actuar. Per a Verdaguer, treballar amb ell és com “rodar en sabatilles”. 

I fou la seva forma de filmar el que més va sorprendre els assistents; segons va confessar el productor, la pel·lícula es va rodar en ordre cronològic. Aquest fet no és massa avantatjós en alguns àmbits (requereix un extra de feina a l’equip de producció), però ajuda el director, ja que permet pensar la pel·lícula mentre s’està fent. “Enriqueix la pel·lícula però t'empobreix a tu”,  bromejava Verdaguer.

A diferència d’altres obres de Marqués-Marcet, aquesta ha estat rodada en exteriors i interiors naturals. Per al cineasta era important que l’actor s’endinsés totalment en el paper, per això va preferir les incomoditats de rodar en un vaixell a fer-ho en un plató. Creu que era necessari que els actors sentissin com es movia,  és clar que no és el mateix sortir per la porta i estar en un estudi, que en un canal de Londres.

L'equip de Tierra firme va transmetre a aquells qui estaven a la sala l'estima pel projecte i per les persones que hi treballaven; fou una conversa entre amics, semblava que estaven al sofà de casa i no al cinema Truffaut. I això és precisament el que fa Marqués-Marcet als rodatges: crea un espai confortable on qualsevol intervenció és bona. Com va dir a Verdaguer: “No hi ha un lloc on arribar, tu explora”.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Wc655h4rGtU[/youtube]


------------------------------------------------------
Aquest article és resultat d'un dels projectes del Laboratori d'Innovació i Nous Formats Periodístics NacióDigital-UdG, i ha estat elaborat per alumnes del grau de Comunicació Cultural.
------------------------------------------------------