Imatge promocional de 'Lleons', amb l'autor granollerí Pau Miró Foto: David Ruano-TNC En Pau Miró és un paio peculiar. Tot i ser tots dos de Granollers, el vaig conèixer a l'Institut del Teatre de Barcelona, on em va fer de professor en un dels cursos de dramatúrgia a l'Obrador de la Sala Beckett. A primera vista diries que és un bonàs, un encant, el jove modèlic que volen les mares per les seves filles. A les festa de final de curs, quan ballava, imitava el Michael Jackson com ningú, i a classe té una capacitat innata per engrescar-te, per pouar-te l'autoestima traient petroli dels teus textos més infumables. Però a mesura que el vas tractant, a mesura que el vas coneixent l'hi vas veient una espècie d'ombra, un no-sé-què misteriós i inquietant. No és per com es comporta, ni pel que diu, ni pel què fa, és... és més inexplicable. És precisament pel que no diu i pel que no fa, pel "subtext" que diria ell, que de sobte te n'adones que aquesta bellíssima persona podria tenir un cadàver al maleter i continuaria somrient, que de sobte tens la certesa que en qualsevol moment podria treure una destral de la motxilla i perseguir-te per l'aula amb els ulls embogits d'un Jack Torrance a la vallesana.
Bromes a banda, la cara fosca del Pau Miró, aquesta estranya i sòrdida originalitat, és el que fa que els seus textos siguin tant brillants, tant sorprenents, tant allunyats del nostre 'benetijornetisme' de cada dia. Després de 'Singapur', estrenada al Teatre de Ponent , després de la celebrada 'Trilogia dels animals' i de l'èxit esclatant de 'Els Jugadors', la sorpresa de la temporada passada al Teatre Lliure amb el pòquer Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz, en Pau Miró ha presentat aquests dies 'Un refugi indie', la seva última bogeria, on retrata fragmentàriament les col·lisions de sis vides creuades, sis joves que malviuen en un poble de muntanya que podria ser al Berguedà però que, per deformació hollywoodiana, immediatament situes al mig de les muntanyes Rocoses, a tocar de l'Overlook Hotel de Stanley Kubrick. És precisament aquest to universal, extret del cinema negre, de l'indie, del western i de tot allà on es pugui pescar, el que dóna al teatre del Pau Miró aquest caràcter tant d'ara i li permet connectar tant amb el públic (l'estrena d''Un refugi indie' ha registrat plens absoluts les dues setmanes que s'haurà vist a la Sala Beckett).
'Un refugi indie' s'ha estrenat a la sala Beckett Foto: Nerea Guisasola-ACN Un granollerí internacional
Als textos de Pau Miró no hi ha mai tietes ni Manelics amagats sota trajos d'Armani, ell i els de la seva generació –Sergi Pompermayer, per exemple– han apallissat la tradició catalana i la tenen emmordassada i tancada en un armari. Al meu entendre, la del Pau és una de les primeres veus alliberades de la dramatúrgia nacional –si ja no hi ha cinematografies ni literatures nacionals, perquè haurien de quedar les dramatúrgies?– i està plenament instal·lat en l'homologació internacional. De fet la seva obra 'Plou a Barcelona' ja es va estrenar a Milà, 'Els jugadors' també ho farà, i aquest granollerí internacional ja prepara nous textos pel Teatre Lliure i pel BIT, el Barcelona Teatre Internacional que capitaneja Calixto Bieito.
Sense frases fetes, sense seny ni rauxa, buscant la solitud, l'amor i tot allò que ens iguala. Els personatges d''Un refugi indie' són al bell mig de la crisi, aquí l'atur no existeix i les feines o es perden o te les foten. En aquest context, la història de sempre explicada d'una altra manera. All work and no play makes Jack a dull boy. Molt més creativa i excessiva que 'Els jugadors' –aquí els protagonistes són joves, tenen camí per recórrer–, 'Un refugi indie' acaba essent un compendi d'obsessions generacionals i referències cinematogràfiques, al que s'hi suma la música pop, la tele i la cultura de masses. No s'hi pot fer res, si t'has criat als vuitanta xupant cinema i televisió, és obvi que els teus personatges robin maletes, siguin xaperos o tinguin per germans uns Begbies extorsionadors.
Un refugi indie, estrenada al Festival Temporada Alta, es pot veure a la Sala Beckett de Barcelona del 12/12/12 al 06/01/13.
El director Pau Miró i l'equip d'Un refugi indie Foto: Pere Francesch-ACN
