Foto: David Perelló Primer divendres de febrer, són les deu de vespre i la gent s'aglomera dins el vestíbul del Cecua. La humitat del Montseny es deixa sentir i no hi ha ni una ànima fumadora a fora. Entrem a la sala, amb les grades retirades però no trobem la disposició habitual de tauletes i cadires sinó que aquest darrer concert, ens diuen, serà a peu dret. La combinació entre “Joan Dausà i els tipus d'interès” i “La iaia” ha causat furor i han decidit treure taules i cadires i deixar l'espai diàfan. Tot i així, pels més tradicionals, encara hi ha alguna cadira escadussera pels laterals i alguns fins i tot seiem a terra. (El què és més curiós és que, en un moment que Joan Dausà ens demana qui és de Cardedeu i qui no, descobrim que els oriünds estan envoltant els qui ens hem assegut amb les cames creuades just davant l'escenari).
Abans de començar la música, però, rebem unes paraules dels organitzadors i un tall de pastís, fet a casa, per tal de celebrar tots junts el desè aniversari del Tastautors. Celebrar-ho d'aquesta manera, amb la mateixa cura, senzillesa i rigor que acompanya cada concert, és una sort!
Cantant i actor
Amb l'actuació a Cardedeu, el de sant Feliu i la seva colla, s'acomiaden definitivament de la gira “Jo mai mai”. El darrer va tenir lloc fa poc al Palau de la Música Catalana però aquest concert és com un caramelet final. I el gaudeixen del tot. A més, no només s'acomiaden de les cançons que van suposar el seu primer disc sinó que ja en deixen entrellucar alguna de nova. Ho completen amb algunes peces de la banda sonora que els va fer guanyar un premi Gaudí tot just fa uns dies: “Barcelona, nit d'estiu.” Pel·lícula, que fou construïda, justament, a partir de la cançó “Jo mai mai” i on el Joan també actua.
I és aquesta vessant d'actor la que també li fa jugar un paper important dalt de l'escenari. Sap dur el públic i mantenir el ritme entre cançó i cançó amb un clima distès que arrenca rialles constants. Diu ell que és per “contrarestar la malenconia i la nostàlgia de les seves cançons”. Certament, el desamor, la nostàlgia, el passat i una espurna d'esperança tímida, potser, tenyeixen la seva música. Però no hem d'oblidar que també en té amb bon ritme, com “Parque Rosedal”, motiu pels quals convida el públic a ballar swing dalt de l'escenari i que deriva en un petit xou que acaba superant les expectatives del mateix cantant.
I així, entre broma i cançó, fent cantar al públic sota la petita amenaça de tenir set anys de mala sort si no ho provem ni els que desafinem, Joan Dausà i tots i cadascun dels membres dels Tipus d'interès saben aguantar-se fins el final sostingut, per acabar, ara sí, amb el motiu que va ho començar tot: “Jo mai mai”.
Foto: David Perelló
