Foto: David Perelló Després de l'arreglat i amable Joan Dausà, La iaia pujava a l'escenari per cloure la desena edició del Tastautors. Si algú es preguntava perquè no hi havia les típiques taules i cadires del festival, és de suposar que ho va entendre només escoltant l'inici dels vigatans.
La iaia ha evolucionat deixant enrere un folk ben torbat per una electrònica hiperactiva i un punt fosca. Només cal mirar la posada en escena: boles de discoteca situades sobre els caps dels tres components i un joc de llums làser que ho emmarca tot. El trio s'ha equilibrat amb un Ernest Crusats expansiu i descregut, un Jordi Casadesús pletòric en tècnica i versatilitat musical i un Xavi Torrents que no només marca el ritme sinó que esdevé embolcall d'una proposta pensada pel directe de grans recintes. Combinant cançons del futur nou disc “On és la màgia?” amb algunes de les cançons més conegudes pels seus seguidors, va destacar “l'Ós”, l'intercanvi de rols a “Explosió”, l'aparició de joves músics vallesans a “Jo vull ser la meva Iaia” i el solo de Crusats amb “El meu vaixell”.
Un públic descol·locat davant la novetat va tenir paciència fins arribar a un final desenfrenat. Si mirem enrere, no és d'estranyar la sorpresa. La iaia mai s'ha aturat en la recerca d'una proposta musical que mira més enllà d'allò que ja es té. Veurem com respon la gent.
Foto: David Perelló
