Una imatge de 'Ladran, luego cabalgamos' Foto: David Ruiz

La companyia valenciana A Tiro Hecho ens porta un apropament a les revolucions, així, en plural; a les revolucions que s’han viscut en els darrers temps, i ho fan amb tanta honestedat que aconsegueixen fer arribar perfectament el seu missatge.

La història, que aquests actors treballen no només amb la paraula sinó també amb el moviment, comença amb una introducció de presentació dels Anonymous,

La revolución es el camino.
Caeran las grandes torres de marfil…

Els Anonymous, després d’una brillant dansa, es treuen les màscares (V de Vendetta) i ara ja amb el rostre descobert, ens porten amb els Indignados de la Porta del Sol de Madrid. No intenten mostrar uns revolucionaris perfectes que saben com ha de ser la lluita sinó més aviat uns somniadors que faran la lluita tot i estar una mica desorganitzats. I són aquests dubtes, aquests "qui tindrà cura d'això? Algú ha fet l’inventari?", aquesta improvisació organitzativa fa més propers i creïbles els joves que mostren la seva revolució que és la nostra; amb tota la seva incertesa però també amb tota la decisió.

Un altra dansa brillant ens porta a la primera cançó anarquista

…Nuestros hijos nacerán
con el puño levantado…

i la magnífica coreografia que l’envolta i segueix ens porta a una nova coreografia, segurament la més bonica de l’espectacle, en la que una noia va caminant descalça pel damunt de llibres que li van posant sota els peus. És el camí de la cultura. Mentre recorre aquest camí podem sentir la enyorada Mercedes Sosa cantant la cançó de Violeta Parra

Que vivan los estudiantes,
jardín de nuestra alegría,
son aves que no se asustan
de animal ni policía…

i que acaba amb un homenatge a la Plaza de Mayo, una altra revolució; estudiants fins ara; mares seguidament. I enllacem amb una divertida tot i que encertada versió del manifest comunista de Marx, servit amb un complicat moviment coreogràfic perfectament adient al tema.

I així anem avançant en aquest camí anarco-revolucionari, amb coreografies i cançons, com la de Pablo Milanés cantada pel propi grup.

Los caminos no se hicieron solos
Cuando el hombre dejó de arrastrarse

I saltem a Portugal mentre sona Grandola, vila morena, esplèndidament coreografiat pel grup. I segueix la lluita antifeixista de manera especialment brillant, mentre es projecten imatges de Federica Montseny, Durruti… i podem veure la guerra, les barricades, amb una magnífica dansa de lluita.

Seguidament es produeix un dels moments més sorprenents de la representació. De sobte, apareix un personatge nou que no havíem vist fins ara. Un xinès, vestit de soldat de Mao, que els renya; en xinès, és clar. Sorpresos l’escolten, tot i que no l’entenen, però clar, aquest sí que és un comunista de veres, fa molts anys que ho és! I es produeix tot seguit un altre dels moments més emotius, la unió del “nostre” comunisme amb el d’allà, en una dansa preciosa d’una de les noies (Margarida Mateos) al voltant del soldat xinès, que li dona la seva casaca. Un moment bellíssim, que acaba amb el petó de la unió que ja s’ha fet continental.

Així transcorre l’obra, amb cançons anarquistes (Gallo rojo, gallo negro, o cançons d’Amancio Prada, o la gallineta d’el Llach amb un excel·lent i divertit vídeo) mentre es munten unes tendes d’acampada; estem tornant als indignados, i es llegeixen uns fragments de poesies (Andrés Estellés, Machado, Celaya, i molts més) que es barregen entre elles i acaben cantant tots junt la famosa A galopar d’Alberti, musicada per Paco Ibáñez.

Tornem a estar dons a Madrid, amb els indignados del principi. Encara estan organitzant-se, però sembla que ara amb les idees més clares i concretes. La Internacional cantada en xinès pel soldat de Mao, posa fi a l’espectacle, rebut amb grans aplaudiments completament merescuts.

En resum, un magnífic espectacle que ens va emocionar i que faria posar els pels de punta a alguns polítics fins i tot locals… Nooo, no diré noooms…

'Ladran, luego cabalgamos', direcció de Carla Chillida. Al Teatre de Ponent, 15, 16 i 17 de novembre de 2013.