Carlos Latre, en plena actuació Foto: Carlos Latre

L'espectacle que Carlos Latre ens ha portat al Teatre Auditori és una mica diferent del que m’esperava. Jo comptava amb una sèrie de monòlegs farcits d’imitacions i el que ens porta és com una espècie d’obra de teatre, amb les seves tres parts típiques: presentació, nus i desenllaç.

Rajoy pretén evitar que Espanya sigui venuda a Alemanya, en contra del desig de Esperanza Aguirre que vol ser cancellera. I per evitar-ho, o no, apareixen una sèrie de personatges magníficament imitats per Carlos Latre, generalment molt ben imitats, que fan el que poden per assolir els seus interessos. I el que aconsegueixen és una visita del president Obama per que els ajudi a mostrar una imatge d’España neta i polida i a qui pretenen impressionar de variades i diferents maneres. I és aquí on apareixen el centenar o més de personatges extrets del món més "friki" d’aquest país, de l’esport, del cinema, dels programes de xafarderies o concursos de la televisió.

És necessari recalcar que el muntatge és impecable, amb una constant projecció de vídeo perfectament sincronitzada amb l’actuació de l’actor, que li va fent un contrapunt original i ben treballat. I que la tasca de Carlos Latre és completa, són 100 minuts d’esgotador xou, que realment té moments hilarants i que fan que el públic s’ho passi d’allò més bé. També ens fa passar una bona estona amb les seves cançons coreografiades amb imatges del vídeo (extraordinària l’imitació de la Duquessa d’Alba que imita alhora a Lady Gagà, per exemple),

Un treball magnífic, però... i què més?
Que el treball és magnífic i el resultat impecable queda dons ja dit. Però quan sortia de l’espectacle trobava a faltar alguna cosa, hi havia quelcom que no em quadrava. I seguia dient "Fantàstic, quin imitador més bo!". Però també pensava "Hem rigut molt, però i…?"
I poca cosa més. No em deixava més record que el d’haver passat una bona estona, però sense massa coses per meditar o rememorar.

I recordava actuacions d’altres humoristes que m’han fet riure i també pensar una mica; gent que entre cleca i cleca pensaves "Ostres, què ha dit!", humoristes com el malhaurat Pepe Rubianes (que també és imitat en aquest espectacle i a qui fa un bonic homenatge, cal dir-ho), Dani Pérez, Miguel Gila, Moncho Borrajo o Tip y Coll, per citar-ne alguns dels que he pogut veure en directe i que sempre m’han deixat un regust boníssim d’aquests que duren molt de temps.

A l’espectacle del Carlos Latre li he trobat, tot i la magnífica estona que ens ha fet passar, aquesta espècie de buidor, aquest "que la sang no arribi al riu", aquesta correcta incorrecció, a més d’una mica d’excés de Rajoy i Espe, de la manca d’aparició de la família real (només apareix una mica el Rei), tot i que penso que això pot ser per cortesia amb l’espectacle de la família real actualment a Barcelona. I aquesta cosa que dèiem al sortir: "Quin tip de riure!" sí, i que és segurament el que esperàvem. Però que, com un foc d’encenalls, en arribar a casa ja s'havia oblidat.

O sigui que molt bé, gairebé dues hores de passar una bona estona i oblidar les trifulgues de cada dia. És el que preteníem i és el que vam aconseguir. Però res més.

"Yes, we spain is different", amb Carlos Latre. Teatre Auditori de Granollers, 18-10-2013