Foto: Montserrat Ponsa

La seva vida ha estat, i és, rica i plena. Ha aconseguit allò que pretenia, en el món del treball, de la família i dels amics. Rigor, constància i ganes de reeixir l’han fet arribar al cim pel que fa a la seva empresa, coneguda arreu del món. Miralta és un home culte, refinat, amant de la Cultura i de l’Art, que ha conreat des de diferents vessants, pintura, poesia, literatura, la conversa, l’amistat. 

Enginyer tècnic, va començar treballant al taller dels avis, que eren orfebres, grans artesans del ram. Explica, encuriosit, que "van arribar de Marsella per establir-se a Barcelona, coincidint amb la guerra de Cuba. Van tenir molta feina a encunyar espases i medalles. Espases per lluitar, medalles per mostrar en el pit. Estampaven el metall a casa seva, al carrer Lancaster de Barcelona. Ho feien amb un 'martinet' molt gran, tant, que va foradar el sostre i va entrar al pis superior on vivien". La seva àvia, però, va dir prou, "cal cercar altre espai". Primer a la zona de Sant Gervasi, després a Montornès del Vallès on van crear el seu gegant Tatay. Des de sempre, anaven a passar els mesos d’estiu a Vilanova del Vallès on, des de fa anys, te el seu domicili.

L'Eduard va substituir al pare molt aviat, delicat de salut. Tenia només 20 anys. Treballava amb els oncles, que formaven part de la societat. Però ell volia crear un taller pel seu compte. Amb els seus estalvis, i l’ajut d’una germana més gran que el va ajudar, va comprar màquines per estampació de metalls. Va crear un taller de bijuteria, al carrer Gomis, prop del Pont de Vallcarca que, amb nou mil metres edificats, es va convertir en el més gran d’Espanya. Com que necessitava molta gent, la maquinària no era com la d’avui explica: "vaig decidir que em dedicaria a fer les peces per estampar i, a vendre-les, per evitar tenir molts treballadors". En el moment que comença a introduir-se el plàstic, deixa la bijuteria i entra en el món que l’ha fet líder, la seva indústria de plàstics Tatay .

Per pocs mesos no és home de la Renaixença. Com és Eduard Miralta?
Sóc un home que he viscut molt, sempre amb ulls i orelles amatents. Vaig néixer quan la guerra europea el desembre de 1914. He viscut la segona guerra mundial. Dues Monarquies. Dues Dictadures. Una República. La guerra Civil espanyola. La Constitució. La Democràcia. He lluitat per les coses que estimava, la família, la feina. Sóc afortunat, per viure a Vilanova del Vallès, poble que he vist créixer. Quan hi vam arribar només hi havia quatre cases, era el raval de La Roca.

Foto: Montserrat Ponsa

Els seus records són extraordinaris, de les seves germanes del qual es sentia responsable, dels cosins, de la gent del poble, dels veïns. De les sortides que més tard ha fet acompanyant gent, gran per aquests mons de déu. De personatges de temps passats, artistes, escriptors, que ha portat a la seva taula. De viatges arreu del món, del goig dels fills, néts, besnéts. 

Quan engegueu amb el plàstic?
Als anys 50. Vam ser els primers, vam començar fent coses petites. Necessitàvem ajut i vaig anar a Madrid a veure el Ministre de Comerç, Manuel Arburúa. Com que no tenien diners, em va oferir un camió Leylan, que els havia arribat, gràcies a l’exportació de taronges. Arburúa no entenia la importància del plàstic cara el futur. Ell sabia només que fèiem xumets. Li vaig caure be i l’any següent vam tenir "cupo".

De què ve el nom Tatay?
Va ser el meu fill que, en lloc de pare, em deia "Tatay". Vol dir pare en asiàtic. Vam pensar que seria adient, sobretot perquè un dels nostres productes estrella eren els xumets, de màxima qualitat, amb tapa. També fabricàvem pintes de plàstic, molt novedoses en aquells moments.

A la seva fàbrica de Montornès del Vallès hi treballen un centenar de persones, majoritàriament homes.
Sí però, quan es tracta d’un producte de tres o quatre peces que s’ha de muntar, són sempre dones les que ho fan. Són més curoses.

Li demano quin és el secret per arribar a gran, en les seves condicions.
Menjar poc, beure poc, fer exercici físic amb mesura però de forma regular, treballar sempre amb il·lusió, estimar molt, fer l’amor sovint...

Estic plenament d’acord amb els seus plantejaments-manaments, al capdavant dels quals hi ha l’amor. Estar prop seu encomana optimisme. Llegir els seus poemes Sentiments I i II, il·lustrats amb les seves pintures, o la història de la seva vida Vivències , corroboren les seves paraules. Sempre ha mirat endavant, amb els seus bonics ulls blaus, ha treballat, mai s’ha arronsat, davant no importa l’esdeveniment. Fa uns mesos va perdre la seva esposa Marina, mare dels seus cinc fills. Casa seva és punt d’encontre amb els fills, amb els disset néts, catorze besnéts. Però també amb els amics, que mai l’abandonen. Va quedar palès el dia de la festa del seus 100 anys, a l’Auditori de Vilanova, ple a vessar. Felicitats!

Foto: Montserrat Ponsa