Els ciutadans obedientment hem anat reciclant les diferents fraccions de la brossa que hem generat. I no es tracta de no fer-ho, es tracta que, amb la nova informació, deixar de fer servir plàstics. Sabem que no només ens afecten directament la salut; sinó també de retruc, perquè degraden l'entorn del que formem part.
Sabíem també que, mentre els científics treballaven per comunicar el que descobrien sobre els efectes de la crema de combustibles fòssils -i abans del tabac-, traficants del dubte pertanyents a indústries com la del petroli o la del tabac impulsaven campanyes per sembrar sospites i confusió adduint que els models utilitzats per projectar l'escalfament global són incerts, o que el tabac no és tan perjudicial. Aquests dies s'ha fet públic un informe del Center for Climate Integrity, que revela un altre cas de tràfic de mentides.
En una conferència del 1989, el director fundador de l'Institut del Vinil, grup comercial de la indústria petroquímica, va confessar als assistents que “el reciclatge no pot continuar indefinidament i que no resol el problema dels residus sòlids”. El 1994, un empleat d'Exxon va manifestar al personal del Consell Americà de Plàstics que -pel que fa al reciclatge- “estaven compromesos amb les activitats, no pas amb els resultats”. Són les mateixes empreses de combustibles fòssils que van enganyar gestors i públic durant dècades sobre el paper dels productes derivats del petroli en l'augment de temperatura que provoca l'escalfament global. L'emergència climàtica que vivim.
Així que, durant dècades, les companyies de combustibles fòssils i petroquímiques, com també les seves associacions comercials, a més de tenir coneixement que els seus productes provoquen el canvi climàtic, també han sabut i ocultat que un altre dels seus productes bàsics -el plàstic- mai no serà reciclat a gran escala. Malgrat aquest coneixement, han fet servir la falsa promesa del reciclatge per continuar amb la seva comercialització i venent fraudulentament el procés com a solució a la dificultat de degradació que té. Així han evitat la regulació i han protegit els seus guanys.
Atès que la producció de plàstic verge ha augmentat exponencialment durant les darreres sis dècades, es desprèn de l'informe que el sector que el produeix ha creat i perpetuat la crisi mundial de residus plàstics. Crisi que genera costos significatius a les comunitats que es veuen obligades a pagar-ne les conseqüències. Els detalls fins ara desconeguts podrien ser la base per a nous processos judicials contra l'engany destapat. De fet, ja hi ha fiscals investigant les companyies involucrades en provocar i agreujar la crisi global de contaminació plàstica. Cal que els administradors facin el mateix per responsabilitzar els responsables de l'engany del reciclatge del plàstic.
En paral·lel, tenim una bona notícia. El 1998, Michael Mann, professor de ciències del clima a la Universitat de Pennsilvània, es va fer famós per publicar per primera vegada, a la revista Nature, un gràfic que va reflectir el creixement espectacular de la temperatura en el planeta. La imatge va rebre el nom de “bastó d'hoquei” i es va fer molt famosa, tant entre els col·legues com entre els negacionistes. I el primer firmant va restar molt exposat.
El 2009 es van filtrar correus electrònics de Mann i més científics. La gràfica del “bastó de hoquei” va ser sotmesa a un escrutini i les investigacions de la Universitat Estatal de Pennsilvània, entre altres, no van trobar cap ús indegut de les dades per part de Mann. Tot i això, va continuar rebent atacs, especialment per part dels conservadors.
Malgrat tenir coneixement, han fet servir la falsa promesa del reciclatge del plàstic per continuar amb la seva comercialització
El 2012, Rand Simberg, membre d'un grup lobbista de pensament liberal anomenat Competitive Enterprise Institute, va publicar una entrada de blog on comparava les investigacions de Mann amb el cas de Jerry Sandusky, un antic assistent d'entrenador de futbol a la Universitat Estatal de Pennsilvània, declarat culpable d'agredir sexualment diversos nens. La mateixa universitat en què treballava Mann. Posteriorment, en un article a National Review, Mark Steyn va fer referència a l'article de Simberg, qualificant la recerca del científic de “fraudulenta”. Mann va demandar els dos escriptors. Recordem, fa 12 anys.
El passat dijous 8 de febrer es va celebrar el judici. Mann va al·legar que els textos publicats van afectar la carrera i la seva reputació com a investigador del clima tant als Estats Units com internacionalment. Simberg i Steyn van argumentar que simplement expressaven opinions i que, gràcies a ells, Mann s'havia fet famós. Finalment, el jurat del Districte de Colúmbia va sentenciar que els escriptors conservadors van fer declaracions falses, amb “malícia, rancúnia, mala voluntat, venjança o intenció deliberada de fer mal”. I ha condemnat a cadascun d'ells a compensar-lo amb 1 milió de dòlars, que encara pot ser recorreguda. No només va ser un bon dia per Mann, també ho va ser per a la recerca científica.
Aquesta sentència farà que els estafadors s'ho pensi dues vegades abans de mentir i difamar científics
Durant anys, mentre la desinformació sobre el canvi climàtic ha crescut en algunes xarxes socials, molts científics han seguit el cas de Mann. Potser aquesta sentència farà que els estafadors s'ho pensi dues vegades abans de mentir i difamar científics. Sabem que el canvi climàtic i la crisi ambiental ens generen problemes de salut i problemes econòmics, sabem també que sectors sense escrúpols de la indústria deliberadament han enganyat públic i gestors.
Què més hem d'esperar per prendre mesures que reverteixin en la nostra salut i la de l'entorn? Ningú no té capacitat de vetar aquests despropòsits? Potser els qui hem de prendre mesures som els ciutadans per defensar-nos: tenir actituds compromeses i deixar els plàstics i els combustibles fòssils de banda. És més imprescindible que mai.