La visió d’una zona poblada després d’una catàstrofe natural, com la que trobem aquests dies a l’Àrea Metropolitana de València i les seves comarques adjacents, ens fa pensar en que minúscules són les nostres possibilitats davant de fenòmens com una DANA que descarrega 640 litres de pluja per metre quadrat en 8 hores. I és cert, és ben complicat fer front a una força de la natura com aquesta, però també és una realitat el fet que hi ha moltes accions que podrien reduir els efectes tan desastrosos que vivim.
En primer lloc, hem de fer una ullada a la manera en què hem planificat i desenvolupat el nostre territori. Al País Valencià, l’urbanisme de les últimes dècades s’ha caracteritzat, a la majoria dels casos, per ser un urbanisme de l’aprofitament econòmic del territori. Això ens ha portat a tenir plans generals molt permissius en temes com on es pot construir o no, o quin tipus d’infraestructures necessitem per millorar la seguretat dels entorns ja construïts… De fet, d'aquest últim aspecte, és possible que no se n'hagi parlat en quasi cap document de planificació urbanística, encara que planificar zones inundables deuria ser obligat en zones on “plou sense trellat”, com la nostra. Pareix que a un moment en què el canvi climàtic és evident, la nostra planificació urbana hauria d’adaptar-se als riscos que comporta, però les paraules urbanisme i adaptació no encaixen massa bé. Sabem de sobra les dificultats existents per modificar i aprovar plans i com s’ha demostrat, anem ja tard.
Hem fet cas omís del principi de precaució, o com diuen per ací a l'“a la vora del riu, no faces niu” i trobem gran quantitat de barrancs, zones d’escorrentia, rieres… edificades, convertides en sol residencial o industrial, zones completament artificialitzades, impermeabilitzades d’asfalt, espais públics amb molt ciment i poc verd, rius entubats i soterrats, tot açò esperant un moment en què l’aigua reclame el seu espai i ens demostre que la nostra planificació l’importa ben poc.
Tot el que ha passat demostra com l’urbanisme ha ignorat els processos de les conques hídriques, pensant que mai passarà res, fins que passa. Redefinir les nostres ciutats i la forma en què planifiquem és fonamental, posant el sentit comú per davant de l’aprofitament urbanístic, evitant un continu urbanitzat on no hi ha espai per zones d’amortiment els espais agrícoles o les hortes, on desapareix tot rastre de natura que ha de retrobar el seu lloc per la força.
Tal com diu el refranyer valencià, davant episodis de pluges torrencials o gota freda ara coneguts com a DANA, si plou, la deixarem caure. És sabut que davant de fenòmens extrems avingudes fluvials l'únic que es pot fer és deixar que l’aigua passe i salvaguardar les vides de les persones que habiten al territori. I com és possible que en ple segle XXI només es puga deixar caure l’aigua i salvaguardar les vides de les persones, doncs molt simple, perquè per molt que volguem conduir o contenir l'aigua, mai podrem dimensionar, perquè és impossible de preveure quin serà el màxim cabal possible d’una avinguda fluvial.
I què podem fer davant aquestes avingudes fluvials? En primer lloc, tal i com comentàvem a l’inici d’aquest mateix article, cal ordenar el territori segons les característiques físiques i en el cas que ens ocupa, els trams finals del Xúquer i del Túria, el principal condicionant físic són les avingudes fluvials d'aquests dos rius. És per aquest motiu que si volem deixar de comptar víctimes humanes en episodis de gota freda caldrà reformular la matriu urbana de les conques fluvials.
“Si volem deixar de comptar víctimes humanes en episodis de gota freda caldrà reformular la matriu urbana de les conques fluvials”
El canvi no serà fàcil ni simple, però podríem començar per generar espais urbans més permeables, és a dir, avançar cap a la naturalització del territori construït i les seues infraestructures perquè no estiga completament impermeabilitzada per asfalt. Un pas més enllà de la possible gestió adaptativa de la mobilitat seria una acció preventiva que comportaria repensar aquells territoris que han seguit la tendència capitalista de descentralitzar les activitats econòmiques i productives dels nuclis urbans, generant un desplaçament sistèmic de persones i una dependència crònica dels vehicles privats. En aquest sentit, és urgent i necessari forçar una transició des del model de desenvolupament territorial cotxecèntric cap a un model que posi les vides de les persones al centre.
Finalment, i de cara a minimitzar les barreres que comporten les grans infraestructures, carreteres i ferrocarrils, caldria començar a habilitar passos o llocs on els fluxos d'aigua puguen evacuar de manera més ràpida l’aigüa, és a dir, tal com vam fer amb els corredors de fauna, implementar corredors d'aigua per tal de minimitzar-ne l’efecte barrera.
“Tal com vam fer amb els corredors de fauna, cal implementar corredors d'aigua per tal de minimitzar l’efecte barrera de les grans infraestructures”
Que al País Valencià la pluja no sap ploure, és un fet, i a més a més aquest fet és incontrolable, el que no vol dir és que no puguem conviure amb aquest oratge que ara, i a causa del canvi climàtic, serà més extrem. Ho hem fet durant milers d’anys i ho podrem fer ara, però com dirien els més majors de la contornà, ho hem de fer amb coneixement.
De la gestió d’emergències per part del govern liberal i de dretes valencià, a hores d’ara demostradament incompetent, no per manca de professionals sinó pel desbastellament del sistema de control i coordinació valencià d’emergències i la incapacitat professional i humana dels actuals governants de la Generalitat Valenciana, ja en parlarem més endavant, quan haguem, com sempre, renascut de les nostres cendres, en gran mesura, gràcies al gran teixit de societat civil organitzada valenciana.
Membres de la junta directiva de la Societat Catalana d'Ordenació Territorial