06
d'agost
del
2023
Actualitzat
a les
11:12h
El 1994 diversos focs van colpejar amb una intensitat desconeguda el sud del Berguedà i el Bages, calcinant unes 45.000 hectàrees. És l'incendi més gran que es té constància a Catalunya, en un estiu amb condicions molt adverses. En aquell moment, es va considerar una excepció, però quatre anys més tard -en un estiu més normal- la història es va repetir.
El gran incendi del 1998 va cremar quasi 27.000 hectàrees, especialment al Solsonès i al Bages, però també a la Segarra i a l'Anoia. Mai s'havien registrat unes flames que avancessin tan de pressa a Europa i això va suposar un abans i un després al nostre país. Un any després es creava el Grup d'Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat, el paisatge es va transformar bruscament, però sobretot es va generar una consciència i una identitat rural que encara perdura. Una mostra és la Diada Territori de Masies que s'ha celebrat aquest cap de setmana al santuari del Miracle, un edifici religiós emblemàtic que es va veure envoltat ara fa 25 anys per les flames.
Només en 12 hores es van calcinar 18.000 hectàrees. Va cremar tres dies sense control fins que es va poder donar per estabilitzat. El balanç final van ser de 26.798 hectàrees, dos terços dels quals forestals. A més, es van produir petits incendis en diversos punts del Berguedà.
L'afectació principal va ser al sud del Solsonès (més de 18.000 hectàrees) amb municipis com Riner on va quedar calcinada el 93% de la seva superfície, a Pinós -on s'ubica el centre geogràfic de Catalunya- el 79% mentre que a la Molsosa i a Clariana de Cardener l'afectació va ser del 47%. A banda del Bages (unes 5.000 ha.), on van començar els dos focus, el foc també va penetrar a l'Anoia (460 ha) així com dos municipis que aleshores formaven part de la Segarra, Biosca i Torà (quasi 3.000 ha), però que ara s'han integrat al Solsonès.
Es va haver de lamentar la mort d'un veí per un atac de cor quan el foc amenaçava el seu poble, un ferit greu i almenys cinc persones amb ferides menys importants. 235 finques agrícoles van resultar afectades, quatre cases destruïdes, sis granges cremades i uns 2.000 animals morts, segons recullen les cròniques periodístiques.
Des del mateix CTFC -que s'havia establert precisament a Solsona el 1996- i la Universitat de Lleida, investigadors com Marc Castellnou -l'actual inspector en cap del GRAF- es començava a treballar en conceptes com els patrons de propagació i els incendis tipus, un coneixement que tard o d'hora s'havia d'integrar als Bombers de la Generalitat.
L'incendi del 1998 va constatar un fet que ja es percebia des de feia temps: el model d'extinció estava superat. Mancava anticipació, anàlisi i integració amb la prevenció. Tampoc hi havia l'actual cartografia operativa i només es disposava dels mapes comarcals 1:50.000. En aquest context, les agrupacions de defensa forestal (ADF) -a la comarca es va constituir la primera de Catalunya l'any 1980- van ser claus per evitar que el desastre encara fos més gran.
Enmig d'un descontentament important -aquella crisi va suposar l'inici de la fi de l'hegemonia de CiU al Solsonès-, l'aleshores conseller d'Interior, Xavier Pomés, aconsegueix un cop d'efecte polític amb la creació del GRAF, com a unitat especialitzada. “Aquella decisió suposa forestalitzar els Bombers”, explica Asier Larrañaga, sotsinspector que forma part de la unitat des de fa més de dues dècades.
S'introdueix l'anàlisi i la intel·ligència als incendis per anticipar-se al seu comportament i adequar els recursos a les situacions de risc. Basant-se en el model del Forest Service nord-americà, també s'amplien les tècniques per anar més enllà de l'aigua a pressió. Les cremes prescrites, l'ús de foc tècnic, les eines manuals o la maquinària pesant passen a formar part del dia a dia dels Bombers.
De fet, en els 25 anys següents el pitjor incendi va ser l'estiu passat. Van cremar unes 300 hectàrees a Castellar de la Ribera a causa de diversos llamps, en un foc que va preocupar molt als Bombers per si es podia acabar unint amb el gran incendi de la Noguera. “Això demostra que no és un territori on el foc sigui habitual”, assenyala el sotsinspector del GRAF.
El sud del Solsonès tenia a mitjan segle XX un paisatge en forma de mosaic agroforestal tradicional. Un estudi del Departament de Geografia de la UAB xifrava en quasi un 35% la superfície de conreus i prop d'un 50% dels boscos densos. El 1993 la superfície agrícola havia disminuït molt poc, però en canvi tots els boscos clars i bona part del matollar s'havien densificat, a causa de la reducció de l'activitat silvícola i de la ramaderia extensiva.
El foc va impactar contra un paisatge dominat per la pinassa i rouredes. “La matriu es va mantenir, però vam passar a tenir una superfície forestal sense arbres”, assenyala Plana. De fet, el 2003 les zones de matollars i de regeneració ocupaven més del 50%, mentre que els boscos densos no arribaven al 10%. “Això no només va suposar un impacte emocional sinó econòmic en unes finques que feia generacions que eren de les mateixes famílies”, afegeix.
La regeneració ha estat bàsicament natural, excepte petites actuacions de reforestació o de retirada de fusta morta, per evitar l'erosió. El roure ha rebrotat amb més rapidesa mentre que la pinassa ha anat colonitzant terreny des de les zones no cremades. “Es va treballar molt per donar suport als propietaris forestals amb ajudes per redactar plans de gestió”, assegura Anna Sanitjas, directora general d'Ecosistemes Forestals.
En aquest sentit, la responsable del Departament d'Acció Climàtica considera que el desastre del gran incendi va acabar suposant que el Solsonès, juntament amb el Berguedà, siguin les comarques del país amb major planificació i gestió. “Cal acompanyament, perquè hi havia el risc que aquesta massa forestal no consolidada s'acabés abandonant”, admet.
Bona part del procés de repensar el futur del territori afectat pel foc es va fer al santuari del Miracle, punt de referència espiritual de la comarca. Situat al municipi de Riner, va ser un dels símbols de l'incendi de 1998. Les flames el van envoltar i els sis monjos que hi vivien en aquell moment van col·laborar a les tasques d'extinció amb els pocs recursos que tenien.
El Miracle acull des de fa deu anys s'hi celebra la Diada de Territori de Masies, una jornada de festa i reivindicació que enguany es dedica a l'efemèride. Ho organitza la cooperativa rural Territori de Masies, formada per productors agroalimentaris, serveis turístics i altres iniciatives vinculades al paisatge. Una demostració que el Baix Solsonès “ha passat de la resistència al projecte”. Ho explica l'ambientòloga Marina Vilaseca, filla d'aquesta terra i sòcia de la Cooperativa l'Arada: “Hem aconseguit generar consciència de marge territorial”, admet amb orgull.
El gran incendi del 1998 va cremar quasi 27.000 hectàrees, especialment al Solsonès i al Bages, però també a la Segarra i a l'Anoia. Mai s'havien registrat unes flames que avancessin tan de pressa a Europa i això va suposar un abans i un després al nostre país. Un any després es creava el Grup d'Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat, el paisatge es va transformar bruscament, però sobretot es va generar una consciència i una identitat rural que encara perdura. Una mostra és la Diada Territori de Masies que s'ha celebrat aquest cap de setmana al santuari del Miracle, un edifici religiós emblemàtic que es va veure envoltat ara fa 25 anys per les flames.
Dos incendis que es van unir
L'incendi va començar a Aguilar de Segarra el 18 de juliol. L'endemà, després de cremar unes 1.000 hectàrees, es donava per controlat. Tanmateix, no només va revifar sinó que es va acabar unint amb un segon focus declarat unes hores abans a Cardona. La magnitud no tenia precedents: un front de 25 quilòmetres avançant fins a 4 quilòmetres per hora, un fet mai vist fins aleshores a Europa.Només en 12 hores es van calcinar 18.000 hectàrees. Va cremar tres dies sense control fins que es va poder donar per estabilitzat. El balanç final van ser de 26.798 hectàrees, dos terços dels quals forestals. A més, es van produir petits incendis en diversos punts del Berguedà.
L'afectació principal va ser al sud del Solsonès (més de 18.000 hectàrees) amb municipis com Riner on va quedar calcinada el 93% de la seva superfície, a Pinós -on s'ubica el centre geogràfic de Catalunya- el 79% mentre que a la Molsosa i a Clariana de Cardener l'afectació va ser del 47%. A banda del Bages (unes 5.000 ha.), on van començar els dos focus, el foc també va penetrar a l'Anoia (460 ha) així com dos municipis que aleshores formaven part de la Segarra, Biosca i Torà (quasi 3.000 ha), però que ara s'han integrat al Solsonès.
Es va haver de lamentar la mort d'un veí per un atac de cor quan el foc amenaçava el seu poble, un ferit greu i almenys cinc persones amb ferides menys importants. 235 finques agrícoles van resultar afectades, quatre cases destruïdes, sis granges cremades i uns 2.000 animals morts, segons recullen les cròniques periodístiques.
Un punt d'inflexió que acaba amb la creació del GRAF
Catalunya havia patit grans incendis forestals el 1986 -especialment impactant el de Montserrat- i el del 1994, al Bages i al sud del Berguedà. La trilogia va acabar el 1998 en un moment on es percebia un canvi d'etapa. No només en un model d'extinció sobrepassat, sinó també políticament, amb el pujolisme mostrant símptomes d'esgotament. “Va ser un punt d'inflexió”, explica Eduard Plana, responsable de Política Forestal i Governança del Risc del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal.L'incendi del 1998 suposa un punt d'inflexió i es constaten les mancances d'un model d'extinció sobrepassat.
Des del mateix CTFC -que s'havia establert precisament a Solsona el 1996- i la Universitat de Lleida, investigadors com Marc Castellnou -l'actual inspector en cap del GRAF- es començava a treballar en conceptes com els patrons de propagació i els incendis tipus, un coneixement que tard o d'hora s'havia d'integrar als Bombers de la Generalitat.
L'incendi del 1998 va constatar un fet que ja es percebia des de feia temps: el model d'extinció estava superat. Mancava anticipació, anàlisi i integració amb la prevenció. Tampoc hi havia l'actual cartografia operativa i només es disposava dels mapes comarcals 1:50.000. En aquest context, les agrupacions de defensa forestal (ADF) -a la comarca es va constituir la primera de Catalunya l'any 1980- van ser claus per evitar que el desastre encara fos més gran.
Va ser un xoc per molts habitants del Solsonès: tenien la percepció que els incendis eren més propis de territoris més al sud.
Enmig d'un descontentament important -aquella crisi va suposar l'inici de la fi de l'hegemonia de CiU al Solsonès-, l'aleshores conseller d'Interior, Xavier Pomés, aconsegueix un cop d'efecte polític amb la creació del GRAF, com a unitat especialitzada. “Aquella decisió suposa forestalitzar els Bombers”, explica Asier Larrañaga, sotsinspector que forma part de la unitat des de fa més de dues dècades.
S'introdueix l'anàlisi i la intel·ligència als incendis per anticipar-se al seu comportament i adequar els recursos a les situacions de risc. Basant-se en el model del Forest Service nord-americà, també s'amplien les tècniques per anar més enllà de l'aigua a pressió. Les cremes prescrites, l'ús de foc tècnic, les eines manuals o la maquinària pesant passen a formar part del dia a dia dels Bombers.
Impacte sobre els boscos de pinassa
“L'incendi va ser un xoc pels habitants del Solsonès”, admet Larrañaga, que també és veí de la comarca. No només per les proporcions, sinó perquè considera que en aquell moment no hi havia una percepció de risc, a diferència de zones més al sud.De fet, en els 25 anys següents el pitjor incendi va ser l'estiu passat. Van cremar unes 300 hectàrees a Castellar de la Ribera a causa de diversos llamps, en un foc que va preocupar molt als Bombers per si es podia acabar unint amb el gran incendi de la Noguera. “Això demostra que no és un territori on el foc sigui habitual”, assenyala el sotsinspector del GRAF.
L'incendi del 1998 va afectar quasi 27.000 hectàrees. Foto: Josep Boixaderes / Cedida per Territori de Masies
El sud del Solsonès tenia a mitjan segle XX un paisatge en forma de mosaic agroforestal tradicional. Un estudi del Departament de Geografia de la UAB xifrava en quasi un 35% la superfície de conreus i prop d'un 50% dels boscos densos. El 1993 la superfície agrícola havia disminuït molt poc, però en canvi tots els boscos clars i bona part del matollar s'havien densificat, a causa de la reducció de l'activitat silvícola i de la ramaderia extensiva.
El foc va impactar contra un paisatge dominat per la pinassa i rouredes. “La matriu es va mantenir, però vam passar a tenir una superfície forestal sense arbres”, assenyala Plana. De fet, el 2003 les zones de matollars i de regeneració ocupaven més del 50%, mentre que els boscos densos no arribaven al 10%. “Això no només va suposar un impacte emocional sinó econòmic en unes finques que feia generacions que eren de les mateixes famílies”, afegeix.
Es va treballar per donar molt suport als propietaris forestals amb ajudes per redactar plans de gestió i millora.
La regeneració ha estat bàsicament natural, excepte petites actuacions de reforestació o de retirada de fusta morta, per evitar l'erosió. El roure ha rebrotat amb més rapidesa mentre que la pinassa ha anat colonitzant terreny des de les zones no cremades. “Es va treballar molt per donar suport als propietaris forestals amb ajudes per redactar plans de gestió”, assegura Anna Sanitjas, directora general d'Ecosistemes Forestals.
En aquest sentit, la responsable del Departament d'Acció Climàtica considera que el desastre del gran incendi va acabar suposant que el Solsonès, juntament amb el Berguedà, siguin les comarques del país amb major planificació i gestió. “Cal acompanyament, perquè hi havia el risc que aquesta massa forestal no consolidada s'acabés abandonant”, admet.
Ruralisme després de les cendres
Una qüestió que genera consens és que els incendis del 1998 van provocar una reacció social. De les cendres es va passar a la reflexió, i de la reflexió als projectes. Declaracions com les de Matamargó o Pinós van suposar una reivindicació del ruralisme i avançar en un camí ara ja totalment acceptat: la relació entre incendis i desenvolupament rural. Sense uns paisatges vius i productius, la cendra tornarà a ser protagonista.Hem aconseguit generar consciència de marge territorial.
Bona part del procés de repensar el futur del territori afectat pel foc es va fer al santuari del Miracle, punt de referència espiritual de la comarca. Situat al municipi de Riner, va ser un dels símbols de l'incendi de 1998. Les flames el van envoltar i els sis monjos que hi vivien en aquell moment van col·laborar a les tasques d'extinció amb els pocs recursos que tenien.
El Miracle acull des de fa deu anys s'hi celebra la Diada de Territori de Masies, una jornada de festa i reivindicació que enguany es dedica a l'efemèride. Ho organitza la cooperativa rural Territori de Masies, formada per productors agroalimentaris, serveis turístics i altres iniciatives vinculades al paisatge. Una demostració que el Baix Solsonès “ha passat de la resistència al projecte”. Ho explica l'ambientòloga Marina Vilaseca, filla d'aquesta terra i sòcia de la Cooperativa l'Arada: “Hem aconseguit generar consciència de marge territorial”, admet amb orgull.