Aquest estiu, després d'anys de negociacions, va entrar finalment en vigor la llei europea de restauració de la natura. Una ambiciosa normativa que pretén revertir la degradació del 20% del territori de la Unió Europea per al 2030 i la totalitat dels ecosistemes en mal estat per a mitjans de segle. Catalunya ha entregar la seva llista d'espais a restaurar d'aquí un any i mig, però Jordi Sargatal, secretari de Transició Ecològica, ja avança que es prioritzarà la recuperació d'antics estanys dessecats, zones de secà de Ponent així com boscos madurs.
Una normativa molt ambiciosa, transformadora i amb terminis curts
Després de negociacions molt complicades -l'exministra Teresa Ribera va qualificar-ne la tramitació de “pel·lícula de terror”-, el juny de 2024 es va aconseguir in extremis l'aprovació de la denominada llei europea de restauració de la natura. Entre altres, proposa restaurar almenys el 20% de les zones terrestres i marítimes de la UE d'aquí al 2030 i la totalitat de cara al 2050. Respecte als hàbitats en mal estat: s'han de poder restablir el 30% a finals d'aquesta dècada, el 60% a la següent i el 90% a mitjan segle. Això sí, preveu diversos “frens d'emergència” per flexibilitzar aquests objectius tan ambiciosos.
La llei de restauració de la natura és, de fet, un reglament. I, tal com explica Fernando Magdaleno, subdirector general de Biodiversitat del Ministeri de Transició Ecològica, això suposa que sigui “d'aplicació immediata” sense necessitat de transposar-la a la legislació estatal. “El rellotge corre des d'ara mateix”, afegeix.
De fet, malgrat que els estats europeus no han d'entregar a la Comissió Europea l'esborrany de pla de restauració fins a l'agost de 2026 -i el definitiu un any després-, un dels reptes a més curt termini és com comptabilitzar tots els projectes que es facin abans. Des de la Generalitat, segons confirma el director general de Medi Natural, Marc Vilahür,s'elaborarà en un termini de 18 mesos un pla propi que haurà de validar l'Estat.
Prioritzar recuperar antigues zones humides
“Tenim zones per donar i per vendre en l'àmbit de la restauració”, amb aquestes paraules s'expressa Jordi Sargatal, secretari de Transició Ecològica. Ara bé, realment quina superfície total de Catalunya requereix aquest procés? És una dada que l'administració no disposa i que s'haurà d'intentar estimar en el pla que s'ha de presentar al govern espanyol. Tampoc està clar sí es podran computar els projectes fets els darrers anys, per exemple els lligats al Programa d'Infraestructura Verda o al d'antigues activitats extractives -s'està treballant en una setantena de casos.
El que sí que es té clar des del Departament de Territori és quin tipus d'espais es prioritzaran. Sargatal situa al capdamunt les zones humides. Especialment, antics estanys que es van dessecar fa dècades i que ara es podrien recuperar. Reproduir arreu del país experiències com la de l'estany d'Ivars i Vilasana -una de les grans restauracions realitzades a Catalunya aquest segle-, que després de ser reinundat va passar a ser el més gran del país. Ho exemplifica a l'Empordà amb casos com els estanys d'Ullastret -malgrat la dificultat per la gran antropització que ha patit- o el de Bellcaire. “Seria fantàstic per fer-hi coses”, apunta.
Més enllà de zones humides -Sargatal assegura que “té molt clar” com restaurar-les-, el Govern aposta per recuperar zones de secà a Ponent -les comunitats de fauna estepària estan clarament en regressió- així com permetre que certes zones forestals puguin evolucionar cap a boscos madurs, molt escadussers a Catalunya.
Des del Centre d'Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), el director Joan Pino destaca el potencial que també hi ha a les zones metropolitanes, especialment en zones agrícoles abandonades i que, de manera progressiva, s'han transformat en boscos i matollars. “Els marges de les infraestructures i les zones intersticials també ofereteixen una gran oportunitat per restaurar hàbitats vinculats als pol·linitzadors”, apunta.
La llei de restauració de la natura, com recorda Marc Vilahür, va més enllà d'espècies i hàbitats per centrar-se en els processos. “És el core de la pèrdua de biodiversitat”, assenyala el responsable de Polítiques Ambientals i Medi Natural.
Ara bé, amb restaurar els espais naturals passa com amb reciclar els residus: hauria de ser l'última opció, ja reproduir la complexitat dels ecosistemes “té límits”. Ho exemplifica el director del CREAF al delta del Llobregat: el nivell de diversitat de la llacuna natural de la Ricarda és clarament superior a l'espai recuperat de cal Tet. “Compte amb el tecnooptimisme i amb fer servir la restauració com a coartada per al desenvolupament”, en una al·lusió implícita a la proposta per ampliar l'aeroport de Barcelona.
Més enllà de projectes polèmics, la restauració presenta reptes de com quantificar-la -no és el mateix una actuació puntual en una antiga pedrera abandonada que intentar que un sistema forestal evolucioni cap a un bosc madur- i altres quasi filosòfics. “Quan vam decidir restaurar l'estany d'Ivars calia decidir quin tipus d'espai recuperar”, explica Jordi Sargatal. Això és perquè inicialment, abans del Canal d'Urgell, es tractava d'una llacuna endorreica salada. Amb la creació d'aquesta gran infraestructura hídrica, va passar a ser un estany permanent d'aigua dolça, opció que es va recuperar el 2005.
Sara Pont, cap del servei de Planificació de l'Entorn Natural del Departament de Territori, aporta un altre element que afegeix complexitat: “La restauració s'ha de fer primer i mantenir després. Són projectes a llarg termini”, assenyala. Ho tenen clar al Pla d'Urgell on la recuperació de l'estany d'Ivars i Vila-sana continua amb noves actuacions vint anys després. El 2020, per exemple, es va fer un buidatge parcial de l'espai per millorar-ne la qualitat ecològica i per estudiar la modificació de les aportacions d'aigua. “Dues dècades després, l'ecosistema continua evolucionant. Cal seguir-ho i potenciar-ne els hàbitats”, explica Rafel Rocaspana, director tècnic de l'espai natural. Aquests darrers dos anys, per exemple, s'han creat zones de vegetació halòfila -pròpia de sòls salins- així com la plantació d'espart.