Eduard Plana Bach (Barcelona, 1972) acaba de defensar la tesi doctoral en la necessitat de reorientar la gestió del risc d'incendi. Cap de l'àrea de Política Forestal i Governança Ambiental del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), amb seu a Solsona, és un dels màxims experts del país en prevenció del foc, però sobretot en la difícil interacció entre el sector primari, les administracions, els cossos d'emergència i la societat en general. “La millor resposta al risc d'incendi és l'agenda rural”, assegura l'enginyer forestal de formació que, en l'actual context marcat per l'escalfament global, intenta transmetre un missatge optimista: “Els reptes són ingents, però totes les millores dels darrers anys ens deixen més ben preparats”.

En la seva tesi doctoral proposa “reorientar la gestió del risc d'incendi forestal”. Què vol dir?
Estem en un context en què creixen els episodis disruptius d'incendis i amb un impacte sobre el medi natural i la societat cada vegada més gran. Això ens obliga a fer una revisió. Hem de veure com ens adaptem i, sobretot, com ho fem de manera ràpida. A una lenta inèrcia de moltes dècades acumulant fusta als boscos i perdent feixes agrícoles, se li suma ara un escalfament global que encara va més ràpid del que es preveia. És un canvi de paradigma: ja preveiem incendis de gestió molt complexa, però han arribat molt de pressa i molt més intensos. Cal passar a l'acció a partir de tota la bona feina feta els darrers anys i continuar incorporant noves estratègies a partir de la millora contínua.

Més enllà del Mediterrani, el risc d'incendi augmenta arreu del món?
L'escalfament és global i és un dels principals factors que provoca incendis extrems. Hi ha diverses maneres de definir-los, però una de pràctica és quan supera la capacitat d'extinció. Això passa a la Mediterrània amb un foc d'origen agrícola com el de la Segarra, però un incendi normal per nosaltres pot ser extrem a Àustria, Anglaterra o als Països Baixos.

No parla de canvi climàtic sinó de clima canviat. Com afecta als incendis?
Ho hem vist amb la darrera sequera que va estressar al màxim els boscos. També cal tenir en compte un fenomen emergent: l'increment de les plagues i malures. A Catalunya, a més, suposa que territoris com el Pirineu també puguin patir grans incendis forestals. Fins ara, no hi havia aquest risc i els municipis no havien de tenir plans de prevenció o no havia calgut planificar zones estratègiques per combatre'ls. La complexitat és que aquest augment del risc -també en les zones tradicionals- està vinculada a extrems molt erràtics.

Un risc més intens i més extens. La resposta com a país és recuperar el mosaic agroforestal tradicional?
Els paisatges resilients haurien de ser al centre de les polítiques de prevenció. Ara bé, com admetia en Jaume Sió [cap del gabinet tècnic del Departament d'Agricultura] en una entrevista a Nació, és un concepte senzill de nomenar, més complex de descriure i molt difícil d'implementar. En aquest sentit, ell mateix recorda que fa 40 anys que sabem que és la solució, però que encara estem fent proves pilot.

“La millor resposta al risc d'incendi és l'agenda rural”

Que hi hagi cert consens amb les bondats del mosaic és interessant per a la gestió del risc?
Absolutament. Ara bé, malgrat el consens tècnic, la Comissió Europea encara no ho té en compte. La importància del mosaic per prevenir incendis no està reconeguda ni a la política agrària comuna ni a l'estratègia del consum de productes km 0. En aquest sentit, no es tracta de construir un mosaic per prevenir incendis sinó d'afavorir un desenvolupament territorial que el generi. La millor resposta al risc d'incendi és l'agenda rural.

Sigui perquè s'ha mantingut o per noves polítiques de desenvolupament territorial, quines zones del país són més resilients al clima canviat?
Un salt qualitatiu que s'ha fet a Catalunya ha estat amb el desplegament de la planificació estratègica. El treball conjunt entre Agricultura, Territori i Bombers ha permès identificar zones que no només són òptimes per recuperar hàbitats d'espais oberts sinó també per actuar en cas de possibles incendis. Però això no deixa de ser una actuació a la defensiva i en àmbits territorials reduïts.

De nou, el salt d'escala va vinculat al desenvolupament agrari. Un exemple és la prima d'extensificació de la ramaderia que està afavorint que molts propietaris forestals vegin una certa viabilitat a fer aclarides als boscos i al seu manteniment amb pasturatge. Això està passant a moltes zones de la Catalunya Central, per exemple al Solsonès. També cal destacar com un element positiu la recuperació de bancals vinculats a la vinya o al cultiu de la poma, les polítiques de manteniment o recuperació de pastures i una realitat que sembla que no se'n pugui parlar: en algunes comarques es recupera mosaic agroforestal a causa de la demanda de terres per les dejeccions del sector porcí. A més, hi ha qüestions emergents com les polítiques per generar aigua blava als boscos -a través dels crèdits climàtics- o la recuperació d'hàbitats oberts per millorar la biodiversitat.

En aquest salt d'escala, ens haurem d'acostumar a cremes prescrites més grans?
Les cremes prescrites és una tècnica de gestió del combustible plenament reconeguda i la dificultat d'escalar-les és per la interacció amb altres valors del territori. On no es produeix aquesta col·lisió és en zones de muntanya, on l'administració ha tendit a cobrir una demanda d'una activitat que tradicionalment s'assumia per part dels mateixos propietaris. És important poder donar resposta a totes les demandes de cremes de muntanya.

I és factible més enllà d'aquestes zones de pastura d'alta muntanya?
És clar que hi ha marge per introduir la crema prescrita en finques privades d'altres zones de Catalunya. S'està començant a desenvolupar la idea de crear empreses professionals per tal de cobrir aquesta necessitat, evidentment amb totes les garanties de seguretat.

“Aquest estiu hem tingut focs amb condicions molt bones per deixar cremar focs amb baixa intensitat”

El foc com a estratègia per lluitar contra el foc. Hi ha camí per recórrer?
Sí, a la Vall d'Aran s'ha estat pioner perquè el seu pla de gestió de risc d'incendi no només inclou les cremes prescrites sinó la possibilitat de deixar cremar determinats incendis en unes condicions concretes, com una eina més de control de la vegetació al sotabosc. Aquest mateix estiu, de fet, hem tingut molts incendis que en diem de primavera, causats per tempestes de llamps amb sotabosc molt humit. Són condicions molt bones per deixar cremar focs amb baixa intensitat...

Per tant, aquesta estratègia no només es pot aplicar al Pirineu?
Estic convençut que es pot veure en altres zones del país. Catalunya pot donar més espai al foc natural. Això sí, és una estratègia que no es pot adoptar d'un dia per l'altre: cal molt consens entre la comunitat científica, cal generar confiança als propietaris i els ajuntaments han de poder garantir a veïns i empresaris locals que no tindran perjudicis. En aquest sentit, la xarxa d'espais naturals protegits és el lloc més fàcil on començar a implementar aquest tipus d'estratègies, ja que es poden usar com a aula. En aquest sentit, cal recordar que els focs de baixa intensitat no representen cap problema per al funcionament dels ecosistemes i la conservació de la biodiversitat.

Després de dies relativament tranquils, aquesta setmana el risc d'incendis ha tornat a pujar als extrems del país i, per primera vegada aquest estiu, s'ha prohibit l'accés a diversos espais naturals. És una política correcta?
És una política que és curosament observada, també per part d'altres països europeus que veuen com el risc augmenta. Es tracta d'un exercici de corresponsabilitat elevadíssim i només pot ser acceptada per una societat com la nostra amb una cultura del foc tan implantada.

Ara bé, també hem de valorar no només la idoneïtat en una situació excepcional sinó la seva sostenibilitat a llarg termini. Tard o d'hora haurem d'estudiar com facilitar que aquests espais s'adaptin a un risc que és creixent. Cal buscar fórmules de planificació que permetin que aquestes zones tinguin mesures de prevenció, de vigilància i d'alerta primerenca per fer compatible la gestió del risc amb el seu desenvolupament econòmic. No qüestiono la mesura, sinó que considero que cal treballar en paral·lel per tenir estratègiques tant d'adaptació com de compensació del seu impacte. Cal tenir en compte que en alguns massissos a l'interior, tancar l'accés suposa aturar les poques activitats econòmiques que generen llocs de treball per als joves del territori.

“El dia que tinguem un episodi d'incendi destructiu tots estarem instal·lats en el 'jo ja ho deia'”

Hi ha voluntat d'avançar cap a aquest nou model?
El risc d'incendi és complex i davant d'un risc complex, les solucions no poden ser simples. Els tancaments sorgeixen d'una urgència i els resultats han estat positius, perquè quan es produeixen baixen molt el nombre d'ignicions. Ara bé, si volem ser justos, també hem de planificar els impactes que produeixen les restriccions i anar-ho incorporant progressivament.

La majoria de les regions mediterrànies -per no parlar dels Estats Units o el Canadà- han patit megaincendis destructius. A Catalunya, malgrat els advertiments, no ha passat en les darreres dècades. La societat pot acabar abaixant la guàrdia?
Estem en un moment de la campanya que algú podria dir que no patirem cap incendi destructiu, però sempre és millor callar. Sense posar cap exemple concret del que podria passar a Catalunya, només cal recordar l'incendi de Mati a Grècia el juliol de 2018. Conduït pel vent en una zona superpoblada similar a les nostres costes, va matar un centenar de persones cremant menys de 1.000 hectàrees. Els extrems tenen moltes contradiccions: la pitjor campanya d'incendis al Canadà crema 15 milions d'hectàrees i moren només tres persones. En tot cas, és cert que és molt difícil mantenir l'atenció de la societat sobre un risc que és molt latent.

Què vol dir?
Que el dia que tinguem un episodi destructiu tots estarem instal·lats en el "jo ja ho deia". Però no només és un problema de Catalunya. Als països del centre i el nord d'Europa que es consideren emergents en incendis, els nostres col·legues quan en parlen amb polítics els responen que hi ha moltes altres prioritats. Nosaltres tenim l'avantatge que, malgrat que no ho hem patit directament, sí que ho hem vist en el nostre entorn i ens facilita aplicar algunes de les mesures que apliquem als incendis normals a escenaris extrems. Ara bé, l'escenari de simultaneïtat amb dos o tres incendis amb potencial de cremar 40 o 50.000 hectàrees -com va passar l'estiu de 2022-, no en zones poc poblades sinó amb interferència urbana és una possibilitat real que el sistema mai s'hi ha hagut d'enfrontar.

De manera molt recurrent ens arriba el missatge que Collserola pot cremar en poques hores.
Sembla que les diferents agències estan millorant la col·laboració operativa, però segurament on caldria millorar és en tenir una estratègia de comunicació conjunta, que també inclogui el seguiment i l'anàlisi de si està canviant el comportament de la gent. No podem saber, per tant, si els veïns de Collserola són més conscients del risc o estan desconnectant. Però el que és fàcil comprovar -també gràcies a la insistència d'una entitat molt activada com és Collserola Paisatges Vius- és com es veuen més franges de protecció i altres actuacions. El que tinc clar és que cal incorporar en aquest tipus de campanyes la corresponsabilitat. Si volem interpel·lar la societat en què prengui consciència del risc, també hem d'oferir eines per adaptar-s'hi. I aquí em sembla clau la participació del sector turístic. Només cal veure l'exemple de Grècia per entendre que han de tenir un paper protagonista tant a la prevenció com en els moments de crisi.