Jaume Sió i Torres (Miralcamp, 1962) és cap del Gabinet Tècnic del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Doctorat en Enginyeria Agrònoma per la Universitat de Lleida, és el responsable del projecte Paisatges agroforestals resilients, que busca com adaptar la realitat de les nostres comarques a l'amenaça del canvi climàtic en un context d'abandonament rural. El greu incendi de la Segarra -amb l'afectació de més de 5.500 hectàrees, però sobretot la mort de dos pagesos-, posa de nou sobre la taula la necessitat de repensar la gestió del territori agroforestal.

Quan es parla d'un paisatge resilient als incendis (i al canvi climàtic) a què ens referim?
No hi ha una recepta única. Però la idea general és recuperar el mosaic agroforestal que hi havia hagut tradicionalment a Catalunya i que al llarg del darrer segle s'ha perdut per l'abandonament de les activitats primàries, especialment les vinculades a l'agricultura.

Precisament, com a Departament d'Agricultura impulsen un projecte per intentar recuperar aquests paisatges més resilients.
En els darrers 40 anys -però sobretot les dues darreres dècades- tothom parla de la importància de recuperar estructures del paisatge similars a les que havíem tingut tradicionalment. Ara bé, és cert que això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. Hem engegat un projecte per provar-ho en casos concrets i actualment tenim cinc pilots: a l'Anoia-vall del Carme, a Soriguera (Pallars Sobirà), a la vall de Camprodon, a la Cerdanya i al massís del Port.

Considerem que per definir com han de ser aquests territoris cal posar d'acord dos elements. El que digui la ciència i també el que vulguin els seus habitants. En aquest sentit, tenim clar que cal garantir el màxim dels valors d'aquests territoris -la producció agrària i ramadera, la prevenció d'incendis, la conservació de la biodiversitat o la generació d'aigua blava-, però amb pesos diferents en cada cas. La nostra idea és provar-ho en aquestes zones i després exportar en altres comarques. Si volem canviar una realitat -els paisatges en mosaic retrocedeixen-, cal buscar noves maneres i polítiques respecte al que s'ha fet tradicionalment.

Ara bé, la Segarra acaba de patir un incendi extrem i sí que ha conservat un cert mosaic.
El mosaic agroforestal més tradicional s'ha anat perdent arreu del país, però és evident que allà on l'agricultura s'ha pogut mantenir -per les facilitats de mecanització- ho ha fet menys. És cert que en comarques com la Segarra havia existit una major diversitat de conreus -per exemple per la vinya-, però sempre ha estat un dels grans graners de Catalunya. Les conseqüències amb les mateixes condicions de l'incendi de Torrefeta haurien estat molt pitjors en una zona amb continu forestal.

Explica que abans hi havia vinya. Quina funció podrien fer en una zona amb tan cereal?
Seria la idea d'un mosaic dins d'un mosaic. Segurament, com a país, no s'ha tingut en compte aquest valor i s'ha deixat totalment en mans del mercat. La possibilitat -gens fàcil- de poder regar algunes parcel·les podria servir com a tallafoc i també intentar-ho combinar, com ja es fa en la mesura del possible, amb conreus de lleguminoses o de colza.

Per tant, també poden ser més resilients?
Sí, els paisatges agrícoles també poden ser més resilients als incendis. Abans apuntava la possibilitat d'introduir regadius en uns centenars d'hectàrees per reintroduir vinyes o ametllers amb aquesta estratègia de tallafocs, però també incentivar les llaurades, més rotació de cultius i facilitar avançar en el calendari algunes de les tasques agrícoles. En definitiva, planificar el territori agrícola per adaptar-se al nou escenari. Ara bé, continuo insistint que el problema més gran el tenim allà on la massa forestal ha avançat molt a causa de l'abandonament de cultius.

Quin paper hi juga el canvi climàtic?
La necessitat de generar paisatges resilients és evident. Però amb el canvi climàtic se'ns accelera i ens obliga a fer les coses d'una manera diferent. Tothom, sigui del sector que sigui i pensi com pensi, vol fer coses perquè desastres com el de la Segarra no succeeixin. Per tant, el que toca és posar-hi ciència, integrar polítiques i tenir una mirada llarga.

La situació que s'ha viscut enguany, temperatures extremes molt d'hora i encara molta collita per segar, és excepcional?
No és normal. Tenir bones collites no passa tant i, la sensació, és que cada vegada serà més excepcional. Superar un dia els 40 graus al juny no és habitual, però el que és excepcional és encadenar tants dies. I, sobretot, el que ha estat més estrany és que s'hagin combinat els dos factors. Ara bé, en el món de l'agricultura tots els anys són especials.

Què es pot fer per evitar incendis agrícoles tan greus més enllà d'extremar el control de la maquinària?
Cal deixar-ho molt clar: s'ha fet un gran avanç en la prevenció dels incendis agrícoles. I el que va passar el dimarts a la Segarra té un punt de tempesta perfecta que és difícil d'evitar. Ara bé, com passa amb els focs forestals, cal tenir clar que és impossible evitar-los i, de fet, seria negatiu que no n'hi hagués ni un. El que cal és treballar per reduir-ne els efectes i que produeixin uns danys controlats.

Hi ha pagesos que s'han queixat de les “traves i burocràcia” a la gestió de les finques i n'han culpat l'estat de les vores dels camps.
Que la burocràcia és un problema ho tenim clar tots, començant per la mateixa administració. Sense entrar en quin paper han tingut les vores a l'incendi de la Segarra, crec que el problema és que cada política -la pròpiament agrícola, la prevenció d'incendis o la conservació de la biodiversitat- es fa per separat i, en canvi, el territori és un de sol. Cal intentar un equilibri entre aquests valors -tenint en compte el conjunt de la societat, però sobretot els que hi viuen- perquè tots no es poden aconseguir al 100%. Repeteixo: això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer, però si no provoquem canvis, es mantindrà la tendència de les darreres dècades.

Creu que hi ha consens en revertir aquesta tendència?
Sí, hi ha un consens força general que cal recuperar aquest mosaic i gestionar el paisatge. Hi ha un acord amb el què, però no amb el com. Vull ser optimista i quedar-me en aquest horitzó compartit.