Passejar pel moll i fotografiar les barquetes ens agrada i ens proporciona una indescriptible sensació d'autenticitat. Però, quant de temps més podrem gaudir de les barques i dels pescadors als nostres ports? Tenim un problema amb la pesca, o millor dit, molts problemes. Sovint es parla dels impactes mediambientals i es responsabilitza els pescadors de bona part dels mals que pateix la mar. En altres ocasions, es posa el focus en els preus elevats del peix i en els canvis d'hàbits de consum que, progressivament, ens allunyen de la dieta mediterrània. Ara bé, d'allò que es parla ben poc és dels pescadors.
La pesca a xicoteta escala està morint
Podem discutir la velocitat, les causes o, simplement, resignar-nos. Però no cal cap estudi estadístic per adonar-se que la flota pesquera dels nostres ports s'ha reduït de manera dràstica i contínua des d'almenys els anys vuitanta. No és senzill trobar dades històriques, però algunes xifres són ben reveladores: entre 1990 i 2023, el nombre de vaixells pesquers a Espanya ha caigut un 57 %, i només entre 2008 i 2021 el nombre de pescadors ha disminuït un 31 %.
En l'actualitat, a Espanya hi ha uns 31 000 pescadors, dels quals uns 24 000 ho són a temps complet. Algunes estimacions indiquen que, fa poques dècades, el nombre de pescadors podia superar els 100 000.
A la mar, amb més de 45 anys
L'anàlisi de l'edat confirma aquesta tendència: l'edat mitjana dels pescadors és de 45 anys, molt elevada, i només la incorporació d'emigrants ha contribuït a pal·liar parcialment el problema. Tot i això, la pesca té un problema molt greu de relleu generacional. No hi ha joves que vulguen anar a la mar. Les causes són múltiples: condicions laborals, dificultats d'accés a la professió, imatge social de la professió, irregularitat en els ingressos… Tot, a més, en un context de crisi general del sector primari.
No és cap consol —més aviat al contrari— saber que aquest problema no és exclusiu del Mediterrani ni d'Espanya. Es tracta d'una situació compartida, com a mínim, amb la resta de la Unió Europea. Les xifres a la resta de països són similars o, fins i tot, pitjors, cosa que dificulta que el problema esdevinga una prioritat política. De fet, només tres països a la UE tenen més de 10 000 pescadors a temps complet (Espanya, Itàlia i Grècia), mentre que als països nòrdics el nombre de pescadors és pràcticament irrisori.
Els problemes de la mar, més enllà de la sobreexplotació pesquera
Algú podria pensar que, morta la pesca, morta la sobreexplotació pesquera, i que a partir d'ací les espècies marines es recuperaran i tornarem a tindre un mar viu, preciós i farcit de peixos. Malauradament, la realitat no és tan senzilla. Els problemes de la mar no provenen, ni de lluny, només de la pesca: abocaments, residus, plàstics, acidificació, calfament… de fet, en aquest context, prompte sentirem parlar d'espècies invasores que entren des del mar Roig pel canal de Suez i s'adapten a un mar que ja no és tan fred.
Paral·lelament, la popularitat creixent del concepte d'economia blava és un indicador clar que l'atenció de l'economia i de la geopolítica està posada en l'explotació dels mars i oceans. Cada vegada hi haurà més interessos i més actors involucrats —energia eòlica marina, transport comercial, mineria submarina, turisme, aqüicultura…— i, en conseqüència, una pressió creixent sobre els recursos marins. O s'hi actua amb criteri, o l'economia blava se'ns anirà de les mans.
És evident que la pesca té una responsabilitat mediambiental important, especialment pel que fa a les poblacions de peixos. En qualsevol cas, a la Unió Europea les mesures de control sobre les pesqueries han estat molt estrictes durant les darreres dècades. Es poden discutir els resultats d'aquestes polítiques —que varien segons les espècies i les regions—, però avui existeix un ampli consens sobre la necessitat d'una política pesquera rigorosa i basada en criteris científics.
De fet, allà on s'aplica amb coherència, solen haver-hi resultats. De mesures a Europa han hagut moltes i variades: establiment de quotes i límits de captura; plans plurianuals de gestió, limitació de dies d'activitat, prohibició dels descarts, augment del control i la supervisió, establiment d'àrees marines protegides… Tanmateix, molts pescadors se senten els grans damnificats d'aquesta política, sotmesos a un allau de restriccions, requisits burocràtics i a una persistent sensació d'assenyalament. Mentre la política pesquera europea continue mesurant l'èxit exclusivament en termes de biomassa i quotes, sense integrar la dimensió social i cultural del sector, el declivi continuarà.
Qui pesca ara i on?
A sovint, des del mateix sector s'assenyala la Política Pesquera Comuna com una de les principals responsables de la davallada sostinguda de la pesca a la Unió Europea des dels anys vuitanta. De fet, a escala mundial no s'ha produït una reducció similar: globalment es pesca una quantitat comparable; el que ha canviat és qui pesca. Cal preguntar-se sobre els efectes globals que té la pesca europea, quan avui els vaixells europeus representen menys del 2 % del vaixells globals.
Europa només és capaç d'autoabastir-se amb productes del mar en un 38 % i, només entre 2013 i 2022, el dèficit comercial en productes del mar va créixer un 56 %. Amb aquestes dades, resulta inevitable preguntar-se si el rumb actual té gaire sentit. Està molt bé —i fins i tot és necessari— demanar alts nivells d'exigència en termes mediambientals i de seguretat, però els problemes mediambientals, i encara més al medi marí, són, per definició, globals.
Conseqüències de perdre els pescadors de tota la vida
Estem desmantellant la pesca europea (i, per cert, també l'aqüicultura). Potser, en un futur no massa llunyà, no existirà la pesca a petita escala; potser no quedaran pescadors ni vaixells als molls, i dependrem de tercers països per continuar menjant peix. Això implicarà no tindre cap capacitat d'influència sobre com es pesca ni amb quins criteris, i, de pas, perdrem una part significativa de la nostra identitat i cultura.
No passa res: per a això ja hi haurà museus, diorames amb barquetes i plafons explicatius sobre “allò que va ser”. I, pel que fa al consum, mentre continuem tenint salmons de piscifactoria i alvocats tot l'any, tots contents. Al capdavall, el que sembla importar de veritat no és què passa amb la mar ni amb les espècies que desapareixen, sinó que ningú no puga responsabilitzar-nos.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
