El Niño és un fenomen climàtic recurrent amb repercussions arreu del planeta i que consta de dues fases: una de freda, coneguda com La Niña, una de neutra i una de càlida, El Niño. Aquesta primavera boreal ens trobem en una situació neutra, després d'una Niña poc marcada. Ara bé, els models de predicció apunten amb alta probabilitat que a mitjan any entrarem en una fase Niño, que podria intensificar-se notablement de cara a finals d'any en un de molt intens. S'ha arribat a parlar, expressivament, d'un “super-El Niño”. Però, quins efectes podria tenir? I quins precedents similars hi ha hagut en el passat?
Un corrent anòmal al Pacífic
A partir de l'experiència dels pescadors peruans del segle XIX es va difondre l'existència d'un corrent marí càlid “anòmal” que, de tant en tant, banyava les seves costes. L'anomenaven El Niño, per la seva arribada en dates pròximes a les de Nadal.
Aquestes aigües càlides procedents del Pacífic equatorial substituïen de tant en tant les habituals aigües fredes de les costes de l'Equador al sud de Guayaquil, del Perú i del nord de Xile. Aigües normalment amb una temperatura força baixa a causa del corrent fred de Humboldt, que, de sud a nord, recorre aquesta façana sud-americana, i de l'aflorament d'aigües fredes profundes.
Com a exemple, Antofagasta (Xile), al costat del Pacífic, i Rio de Janeiro (Brasil), a l'Atlàntic, se situen pràcticament al mateix paral·lel, el tròpic de Capricorn. Tanmateix, les temperatures mitjanes de les seves aigües marines són molt diferents: uns 18 ºC a la ciutat xilena i 24 ºC a la carioca. Per a aquells pescadors peruans, l'arribada del corrent càlid d'El Niño suposava la desaparició dels peixos més abundants i apreciats; en particular, l'anxova, que necessita aigües fredes riques en plàncton.
Un fenomen oceànic o atmosfèric?
A la dècada dels anys vint del segle passat, Gilbert Walker, físic i climatòleg britànic, va fer un descobriment atmosfèric sorprenent. Sense disposar de satèl·lits artificials, ordinadors, internet, etc., en analitzar moltes dades de pressió atmosfèrica, es va adonar que quan augmentava al Pacífic sud-americà, disminuïa al nord d'Austràlia i Indonèsia, i a l'inrevés. És a dir, totes dues regions planetàries, separades per milers de quilòmetres, estaven “connectades” pel que fa al comportament de la pressió atmosfèrica. Això és el que avui anomenem una teleconnexió, una connexió a distància.
Posteriorment, en honor a Walker, aquest fenomen de “balanceig” coordinat de la pressió atmosfèrica al Pacífic sud es va anomenar Oscil·lació del Sud. Però què té a veure El Niño, com a corrent marí, amb l'Oscil·lació del Sud, un fenomen atmosfèric?
El Niño, a més de produir un impacte negatiu en la indústria pesquera peruana, dona lloc a precipitacions, de vegades torrencials, a les terres àrides peruanes i del nord de Xile. Precisament, en aquesta regió xilena es localitza el desert més extrem del món pel que fa a absència de pluja: el desert d'Atacama. El 1957-1958 va tenir lloc un Niño molt intens, amb precipitacions torrencials al Perú i altres països, i una greu sequera a l'Índia i al sud-est asiàtic, fet que va impulsar la investigació sobre el fenomen.
A la dècada dels seixanta, Jacob Bjerknes, d'una família de meteoròlegs nòrdics, va explicar que l'escalfament del Pacífic sud-americà per El Niño estava vinculat a l'Oscil·lació del Sud, la qual cosa relacionava íntimament l'oceà i l'atmosfera. Quan l'anticicló tropical del Pacífic sud, amb el seu règim de vents alisis associat, que circulen de Sud-amèrica cap a Austràlia i Indonèsia, es debilita, les aigües del Pacífic equatorial s'escalfen i comencen a desplaçar-se cap a Centreamèrica. Allà es bifurquen, sobretot cap al sud, per la costa d'una part de l'Equador, el Perú i Xile: així es genera El Niño.
Bjerknes va demostrar que l'atmosfera i l'oceà estan acoblats, que el que passa en una de les components del sistema climàtic té repercussió en l'altra. En unir les denominacions de la component oceànica i l'atmosfèrica sorgeix l'expressió El Niño-Oscil·lació del Sud (ENOS o ENSO, per les seves sigles en anglès).
- Mapa de les zones de temperatura superficial de la mar que són més altes (roig) o més baixes (blau) d'allò que es considera normal
- NOAA
L'episodi més greu del segle XX
El 1982-83 es va produir El Niño més intens del segle XX, amb episodis meteorològics extrems en moltes regions del món. Entre aquests cal esmentar inundacions als països del Pacífic americà citats abans i al sud dels Estats Units, sequeres al nord-est del Brasil i a Indonèsia, i un hivern molt suau a les latituds mitjanes d'Europa, Àsia i Amèrica del Nord.
A partir d'aquell moment es va observar que, de tant en tant, les temperatures del Pacífic equatorial mostraven una anomalia negativa, és a dir, eren més baixes del normal. Al mateix temps, l'anticicló del Pacífic sud es reforçava, juntament amb els vents alisis. Aquesta situació era l'oposada a la d'El Niño i es va anomenar La Niña.
En resum, El Niño comporta aigües càlides i inestabilitat i La Niña, aigües més fredes del normal i una estabilitat reforçada als països andins esmentats. Es va veure que conformaven en el temps cicles recurrents, però sense una periodicitat fixa.
L'últim Niño intens del segle XX va tenir lloc el 1997-98, amb greus inundacions a Califòrnia, cosa que, pel fet de tractar-se d'una regió nord-americana, va tenir immediatament un gran ressò als mitjans de comunicació.
- El fenomen El Niño pot causar greus sequeres en certes zones del planeta i fortes precipitacions en unes altres
- NOAA
Què podria comportar un El Niño molt intens?
Un super-El Niño produiria sens dubte, si no el 2026, sí el 2027, una temperatura mitjana global elevada, unes dècimes de grau addicionals a la temperatura que li correspondria en l'actual context d'escalfament global. També es donarien precipitacions abundants als països andins esmentats, a l'àrea argentina del Mar del Plata, a l'est de l'Àfrica i a part del sud dels Estats Units, i sequeres greus al sud-est asiàtic, a part d'Austràlia i al nord-est del Brasil.
A la conca de la Mediterrània, el senyal d'El Niño o de La Niña és feble, a causa de la singularitat geogràfica de la regió, però, tot i així, durant un El Niño molt intens es podrien esperar temperatures més altes d'allò que es considera normal i, potser, una probabilitat més gran d'episodis pluviomètrics extrems.
En qualsevol cas, allò que semblava una circumstància exclusiva de les aigües on pescaven els pescadors peruans, avui sabem que és un fenomen d'acoblament de l'atmosfera i l'oceà d'abast global, amb repercussions que poden arribar a ser catastròfiques en regions allunyades del seu origen.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu aquí l’original.
