Les ciutats, els pobles i les urbanitzacions concentren gran part de la vida humana, tant en l'àmbit personal com social i laboral. Ara bé, aquests entorns també atreuen nombroses espècies d'animals, que hi troben refugi, aliment i les condicions adequades per reproduir-se. Quan aquests animalons i bestioles conviuen massa a prop de les persones i generen problemes -com picades o mossegades, al·lèrgies, transmissió de malalties, danys en edificis i mobiliari, afectacions als aliments o senzillament molèsties per als humans i les mascotes- mereixen considerar-se plagues urbanes.
Els grups d'animals que inclouen espècies les poblacions de les quals poden ser definides com plagues urbanes són bàsicament dos: els vertebrats i els artròpodes. Els vertebrats compten particularment amb les aus i, entre els mamífers, amb els rosegadors. Els artròpodes comprenen el nombre més gran que interfereix amb l'hàbitat humà. Destaquen de manera notable els àcars i els insectes.
Coloms: potencials transmissors de paràsits i danys arquitectònics
Algunes aus han de considerar-se plagues urbanes pels efectes molestos i fins i tot perjudicials sobre les persones, particularment les espècies gregàries i que volen en estols. En determinades circumstàncies de proliferació desmesurada, les aus arriben a causar danys estructurals i arquitectònics, brutícia pels excrements, sorolls i riscos sanitaris. És el cas dels coloms, que produeixen molèsties o que són potencials transmissors de paràsits. I dels estornells, que niuen a les teulades. El control racional de la reproducció pot ser una mesura efectiva de reducció de les seues poblacions.
La ciutat: paradís perquè les rates esmolen les dents
Les rates s'adapten fàcilment a les condicions dels ambients urbans humans. Poden ser molt abundants i prolífiques, i degut a que viuen en grups familiars o gregaris semblen ser uns invasors populosos. Són dues les espècies a considerar: la rata negra (Rattus rattus) i la rata comuna o rata de claveguera (Rattus norvegicus). Els individus de rata negra solen ocupar les parts més altes dels edificis. A més, són destres en enfilar-se als arbres.
La rata comuna ocupa els soterranis de les cases, les clavegueres i també són molt freqüents als ports i als abocadors d'escombraries. Les rates són oportunistes i s'alimenten de restes de menjars a les vivendes o als abocadors, d'aliments emmagatzemats, i fins i tot de deixalles. Aquesta adaptabilitat és una de les raons per les quals les rates tenen una presència persistent en els entorns urbans.
Les rates consumeixen i destrueixen els aliments, malmeten més del que aprofiten perquè necessiten esmolar les dents incisives de creixement continu. Tenen hàbits d'evitar les persones, encara que poden mossegar-les si es senten acorralades. Són portadores de diversos tipus de microorganismes patògens que transmeten fonamentalment a través de l'orina i els excrements, com els bacteris Leptospira i Salmonella.
Les mesures preventives de manteniment de les condicions higièniques han de ser una primera opció de control contra aquests rosegadors; els raticides anticoagulants són també efectius.
Els més menuts: àcars, arnes, corcons i formigues
Una ampla gamma d'espècies d'artròpodes viuen a costa dels aliments emmagatzemats: àcars, arnes, corcons, formigues. També els mobles i diverses estructures de construcció de fusta atrauen els insectes per al desenvolupament larvari: corcs, barrinadors i tèrmits. Però els artròpodes més a tenir en compte als ambients humans són aquells d'interès en salut pública, és a dir, les espècies que poden provocar alguna afecció de tipus sanitari o transmetre patògens causants de malalties.
Els àcars de la pols de la llar causen al·lèrgia; les caparres xuplen la sang d'aus i mamífers i també de les persones; les puces i polls són paràsits; les mosques i moscardes provoquen la contaminació biològica dels aliments; la xinxa dels llits (Cimex lectularius) xupla la sang fent picadures molestes pel picor associat; els flebòtoms són mosquits hematòfags responsables de brots epidèmics de leishmaniosi en les persones. I els simúlids, coneguts com mosques negres, són també hematòfags que mosseguen la pell per a fer una ferida i xuplen la sang que brolla. Les seues larves es troben en tolls d'aigua i els adults volen en eixams prop de les zones de riu.
Panderoles fotofòbiques: no totes són iguals
Les panderoles estan associades amb condicions d'higiene deficient a l'hàbitat humà. Hi ha tres espècies molt conegudes: la panderola oriental Blatta orientalis, negra, que viu als llocs humits i foscos dels edificis. La panderola alemanya, Blatella germanica, menuda i freqüent en cuines; i la panderola americana, Periplaneta americana, bona voladora, de color vermellós i introduïda a Europa amb els carregaments d'aliments.
En general són fotofòbiques, pel que durant el dia s'amaguen en llocs foscos, com soterranis i claveguerams, i es mouen a les nits. Tenen una dieta omnívora i s'alimenten de materials en descomposició, restes de menjar, cadàvers. Les paneroles són portadores de paràsits i de bacteris, pel que el seu dany fonamental és la contaminació d'aliments i utensilis.
Mosquits: els grans protagonistes de la salut pública urbana
Els grans protagonistes de la salut pública urbana són els mosquits. Tenen un aparell bucal picador-xuclador. Les femelles són les que s'alimenten de sang dels hostes, animals i humans, necessària per a madurar els ous. Les postes es fan a l'aigua i les larves es desenvolupen en el medi aquàtic.
A l'habitat urbà destaquen dues espècies: el mosquit domèstic comú o mosquit trompeter (Culex pipiens), el freqüent mosquit de les nits. I el mosquit tigre (Aedes albopictus), una espècie exòtica invasora que es va detectar per primera vegada a la península Ibèrica el 2004, concretament a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), i ara ja està dispers per tota la franja litoral mediterrània.
A més de les consegüents picades molestes, aquests dos mosquits estan involucrats com a vectors de virus que provoquen malalties com la Febre del Nil Occidental, el primer; o Dengue, Zika i Chikungunya, el segon d'ells. Evidentment, per ser transmissors de la malaltia, el patogen ha de ser present a l'àrea geogràfica on es troba el mosquit.
A més pluges i calor, més mosquits
La major o menor abundància de poblacions de mosquits té una relació directa amb la presència d'aigua, tal com una llacuna, un embornal o un test de jardí, on es produeix el desenvolupament larvari, i també amb la temperatura. Un any amb pluges i temperatures adequades és sinònim d'increment poblacional. Hiverns suaus amb temperatures temperades implica que els adults poden sobreviure més i que les larves es desenvolupen mes tard a la tardor i més prompte a la primavera, i així els tenim quasi tot l'any. El control de les poblacions de mosquits ha de tenir en compte necessàriament l'eliminació dels llocs d'aigua de cria larvària.
Els formulats a base de productes bacterians específics (Bti - Bacillus thuringiensis israelensis) o d'olis naturals s'apliquen com a insecticides larvaris. La manipulació genètica que aconsegueix mascles estèrils per radiació electromagnètica, o la introducció manipulada de bacteris simbionts com la Wolbachia, que produeix alteracions fisiològiques en els insectes, són mètodes de control adequats i compatibles amb el respecte pel medi ambient i la salut pública.
Definitivament, el control i la reducció de les poblacions de plagues urbanes s'ha de basar en dos aspectes fonamentals: la prevenció i la programació racional, en una col·laboració entre ciutadans, administracions i entitats científiques.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu aquí l’original.
- Font: World Health Organization. Public health significance of urban pests
