La cobertura de gel marí àrtic, tant l'àrea perenne que resisteix tot l'any com l'extensió estacional de l'hivern, podria tenir els dies comptats a causa de les emissions procedents de la crema de combustibles fòssils.
En una recerca publicada aquesta setmana a la revista Nature Reviews Earth & Environment, segons observacions obtingudes per satèl·lit des del 1978, les pèrdues de gel han ocorregut en totes les estacions; però, òbviament, les reduccions són superiors a l'estiu septentrional.
Entre el 1979 i el 2023, l'àrea de gel marí que resisteix als mesos d'estiu ha disminuït 0,078 milions de km2 l'any. Tanmateix, les reduccions no són constants: als estius entre el 1996 i el 2012 se n'han perdut 0,17 milions anuals. És a dir, les pèrdues de glaç àrtic els darrers anys són superiors en més del doble de les que hi va haver durant tot el període estudiat, entre el 1979 i el 2023. La fusió s'accelera.
Tenint en compte l'augment de temperatura observada i la prevista fins al moment de l'estudi, tot apunta que l'extensió del gel marí continuarà reduint-se fins al punt que l'Àrtic podria quedar sense gel a l'estiu -es considera desaparició quan resta menys d'1 milió de km² de glaç-. Això vol dir que pràcticament tot l'Àrtic seria principalment aigua a l'estiu. Però hi hauria diferències de pèrdues de gel en l'espai: les reduccions són superiors als mars situats a la plataforma de l'oceà Àrtic: Barents, Kara, Láptev, Siberià oriental i Txuktxi. És a dir que, tot i que afectaria tot l'Àrtic, la transició seria més acusada als mars situats sobre Euràsia.
Els models climàtics de finals de la dècada de 1970 ja predeien que l'augment de temperatura podia provocar estius sense gel a l'Àrtic. Però els models amb dades obtingudes a principis d'aquesta dècada, i en els escenaris actuals d'emissions elevades, apunten que la transició a un Àrtic sovint sense gel durant els mesos de setembre -i, en els casos més pessimistes, també en els mesos de transició d'agost i octubre- podria avançar-se dècades i ocórrer abans d'arribar a mitjan segle, entre 2035 i 2067. L'any exacte depèn de la rapidesa amb què reduïm la crema de combustibles fòssils.
Els models pronostiquen oscil·lacions en les condicions del gel àrtic, segons si es mitiga de manera contundent o no la conseqüència dels gasos d'efecte hivernacle. En un escenari d'altíssimes emissions la possibilitat de condicions sense gel a finals del segle ocorreria entre maig i gener. En l'escenari d'emissions actuals el podríem perdre d'agost a octubre.
En canvi, els resultats mostren un petit retard si aconseguim escenaris de reducció d'emissions: si es compleixen els acords de París i l'anomalia tèrmica es manté molt per sota dels 2 °C, s'alentiria la pujada de temperatura i les condicions sense gel podrien esdevenir una excepció en comptes de la nova normalitat. I, encara apunten els autors que, en un possible escenari futur de sostracció del CO2 de l'atmosfera, es podria revertir l'escalfament; i, a diferència de la capa de gel a Groenlàndia que va trigar milers d'anys a formar-se, fins i tot en el cas de fusió de tot el gel marí de l'Àrtic, es podria tornar a formar la banquisa en una dècada. És a dir, que hi ha possibilitat de solucionar problema del desglaç de l'Àrtic.
A diferència de la capa de gel a Groenlàndia, hi ha possibilitat de solucionar problema del desglaç de l'Àrtic
La pèrdua de gel comportaria el canvi d'una coberta de gel marí perenne a una coberta de gel marí estacional; és a dir, passaríem d'un Àrtic estival blanc a un Àrtic blau. Només el canvi de color de substituir la coberta de gel marí per aigües oceàniques modifica el balanç de radiació perquè reduirà l'albedo, la reflexió de la radiació incident. Una superfície fosca absorbeix més calor, de manera que acceleraria i amplificaria l'escalfament de l'Àrtic. A més, el gel s'aprimaria més ràpidament, i, en fer-se més prim, àrees més grans de la banquisa serien susceptibles de fondre's. Cicles de retroalimentació.
Un Àrtic sense gel estival provocaria una seqüència d'impactes encadenats. La pèrdua de glaç comportaria variacions en el transport oceànic, anomalies en la circulació atmosfèrica -o una combinació de tots dos-. Canvis que afectarien de manera notable el clima local i el global, i els sistemes ecològics. A conseqüència de l'augment d'àrees d'aigua oberta les onades tindran més recorregut, més alçada i més força.
Un Àrtic sense gel estival provocaria una seqüència d'impactes encadenats
Una costa sense el gel marí patirà més erosió. De retruc, es veurà amenaçada la supervivència de mamífers dependents del gel marí, com ara els ossos polars, les morses i les foques. Que ja s'hi veuen. Però no només sofrirà la fauna de l'Àrtic mentre el seu hàbitat es fon; també ho tindran més difícil les persones que viuen a la costa. I es veuran modificades altres condicions ecològiques: augmentarà la productivitat oceànica i permetrà la migració d'algunes espècies de peixos des de mars subpolars cap a l'oceà Àrtic.
Tot i que el desglaç de la banquisa a l'estiu podria augmentar l'activitat econòmica a l'Àrtic, perquè milloraria l'accessibilitat per al transport marítim i l'explotació de recursos, cal valorar de manera global els costos dels impactes d'un procés d'escalfament generalitzat i aguditzat.
Així que, fins i tot si les condicions sense gel són inevitables, hem de mantenir les nostres emissions tan baixes com sigui possible per evitar condicions sense gel prolongades. Ja sabem que les crisis estan interconnectades i els seus efectes són costosos en vides humanes i també en l'economia. Com a humans, no en coneixem les conseqüències, un Àrtic sense gel és un fenomen que no ha succeït en almenys els darrers 80.000 anys. Encara som a temps d'evitar el col·lapse.