Els atemptats de París tornen a posar en evidència almenys dues coses ja sabudes: una, que les accions del terrorisme jihadista no se circumscriuen a una àrea geogràfica concreta; i l’altra, que la lluita per fer-hi front no pot ser només policial o militar.

El fet que Estat Islàmic disposi d’una zona on s’ha constituït com a tal, entre Síria i l’Iraq, aprofitant el caos generat per la guerra civil siriana i la postguerra dels EUA contra Saddam, no vol dir que la solució passi només per mirar d’establir alguna mena de contenció dels terroristes en aquella regió, cosa que ara mateix es presenta com una entelèquia. Per fer-ho caldrà la col·laboració dels règims afectats, i amb Baixar al Assad al poder a Damasc (ajudat militarment per Rússia) i la majoria xiïta al capdavant de l’Iraq (amb el suport de l’Iran), no sembla d’entrada una tasca fàcil. L’enfrontament d’aquests règims al contrapoder sunnita representat per l’Aràbia Saudita, Qatar i les altres petromonarquies del Golf ho fa encara més difícil.

Però el més greu de tot és que l’horror jihadista està trobant militants entre els nascuts, crescuts i educats en el món que en diem occidental. Quan milers d’europeus, suposadament fills dels valors republicans, viatgen a l’Orient Mitjà per afegir-se a les files del terror i tornen als seus països d’origen per causar les atrocitats com les de París, ens hem de preguntar què estem fent malament per generar un desafecte d’aquesta naturalesa.

Fer front al caos que regna actualment a Síria i l’Iraq no podrà fer-se sense que hi participin tots els països implicats, i per això sembla que almenys de moment caldrà comptar amb Baixar al Assad (cosa que els EUA ja han assumit, a contracor); imposar una solució unilateral manu militari, com els EUA a l’Iraq el 2003, només portarà més terror i més sofriment; i donarà justificacions a Estat Islàmic per a les seves aberracions: l’avió rus abatut al Sinaí i els atacs d’ahir presentats com a represàlia pels bombardejos ordenats per Putin i Hollande ho corroboren. I evitar que ciutadans europeus se sumin a les files d’Estat Islàmic no s’aconseguirà sense integrar els seus eventuals adeptes als valors del laïcisme, la tolerància, la llibertat i la democràcia. Com fer-ho? Aquest és el repte i la pregunta que ens deixa perplexos i per la qual no tenim resposta. Dir que cal més política de benestar, una educació integradora i unes prestacions per garantir l’ascensor social no dóna resposta a aquest interrogant.

* Pere Franch, periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.