De 2010 a 2024, Mark Rutte va governar els Països Baixos en una llarga etapa en la qual era el clar líder de la política neerlandesa. Ell va fer del centredreta liberal VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) el principal partit de govern i va encapçalar diferents coalicions (sempre necessàries en un país amb tants partits com tipus de formatges). Després d’ell va arribar la llargament treballada gran victòria de la formació pionera de les ultradretes populistes europees: el PVV, el Partit de la Llibertat de Geert Wilders.

Una victòria que el va portar a marcar el pas de quin seria el següent executiu, que en cap cas podria ser liderat per Wilders, però que podria estar condicionat pels grans traços de les seves polítiques en temes migratoris i de seguretat nacional. Però l’equilibri d’aquesta aliança era dèbil i això ha portat a les eleccions del passat dia 29 d’octubre. Unes eleccions que han sorprès a tothom i que han demostrat que les tulipes també poden florir a la tardor.

La principal sorpresa ha estat descavalcar el partit de Wilders de la primera posició en els resultats definitius, però no sols això, sinó que qui ho faci sigui una formació política que no ha estat mai primera força ni és una de les grans formacions polítiques tradicionals com els socialdemòcrates i els democristians. La triomfadora és Demòcrates 66, un partit socioliberal difícil de descriure en paràmetres comparatius, però que podríem descriure com de centre liberal progressista, europeista, ecologista (però proenergia nuclear), entre d’altres: en resum, dins dels liberals europeus es trobaria a l’esquerra, però és econòmicament prou liberal per a travar una entesa amb les dretes. La tendència als sondejos era molt positiva pels democristians, que recollien l’esfondrament de l’efímerament exitosa formació Nou Contracte Social, que va passar de zero diputats a vint i de vint a zero de nou. Però no va ser així.

Llegint les enquestes neerlandeses des de fa temps, estava força convençut que el país caminava cap a un retorn als partits tradicionals i que només el resultat definitiu definiria si aquest era liderat per un conservador o un progressista clàssics. I és que també era molt bona la tendència dels socialdemòcrates que anaven a les urnes amb una aliança amb ecologistes i liderats per l’històric Frans Timmermans, antic vicepresident de la Comissió Europea. Tanmateix, Timmermans no ha recollit el canvi de moment polític i fins i tot ja va presentar la seva dimissió. De somniar en ser primer ministre amb alguns sondejos a plegar en cosa de dies.

En canvi, qui potser només aspirava a quedar-se amb alguna cartera ministerial en un futur executiu de coalició (ja va ser viceprimer ministre del darrer gabinet de Mark Rutte) era Rob Jetten, el candidat de 38 anys de D66, que ha aconseguit seduir a molts més votants que cap sondeig havia previst i aconseguint el millor resultat de la història del partit. Van convèncer amb una campanya esperançadora, positiva, constructiva i amb un candidat proper, simpàtic, modern, carismàtic i molt ben plantat; sí, això també compta (el consultor en comunicació política més políticament correcte tampoc ho podrà negar).

Ara Jetten té el repte de formar un govern de coalició sumant diferents partits no sempre fàcils de conjugar; però sí hi ha una cosa certa, i és que cap d’ells es pot posar exquisit, tenint en compte els resultats. Després de certa marea alta política que pujava pels canals neerlandesos, la victòria del D66 és una tulipa que floreix a la tardor. Caldrà cuidar-la i regar-la bé, perquè una flor no fa estiu, ni dues primavera.