Després de l'atac de 300 drons i míssils de l'Iran sobre Israel -la immensa majoria interceptats pels escuts antieris israelians-, s'ha obert un període d'espera sobre la que serà la resposta de Tel Aviv. Els principals aliats d'Israel, amb el president nord-americà Joe Biden al capdavant, estan pressionant de manera gens dissimulada per evitar que la reacció del govern de Benjamin Netanyahu estengui el conflicte a tota la regió.
Una característica d'aquesta crisi -iniciada pel bombardeig israelià del consolat de l'Iran a Damasc- és la fragilitat de cadascun dels actors sobre el terreny. Tots ells estan condicionats per un context difícil i han de buscar un equilibri que, per força, és precari. I en tots ells els factors de política interna condicionen les seves decisions. Potser per això, Tel Aviv ha intentat trobar el desllorigador assegurant que prepara "una reposta dura que no dugui a la guerra amb l'Iran". A continuació, algunes claus de l'actual escenari.
El marge de maniobra de Netanyahu
El primer ministre israelià vol sobreviure políticament a la crisi. No ho té gens fàcil. L'atac de Hamàs del 7 d'octubre va ser un fracàs d'un dels serveis d'intel·ligència més temuts del món. El fet que la frontera amb Gaza quedés desprotegida perquè el govern va desviar efectius a Cisjordània per protegir-hi els colons, va erosionar especialment un Netanyahu que governa amb partits de l'extrema dreta. Uns aliats dels quals és també presoner. Són personatges com Bezalel Smotrich, líder del Partit Sionista Religiós, o Itamar Ben-Gvir, cap de Poder Jueu, que ara li exigeixen una resposta ràpida i enèrgica sobre Teheran.
El vesper de Cisjordània
La xifra de morts a Gaza supera ja els 33.800 i no falten els qui acusen Netanyahu d'obrir un nou front amb l'Iran per desviar l'atenció de la franja. Però, alhora, la situació a la Cisjordània ocupada (Sumària i Judea) fa temps que encén els llums d'alarma. Les agressions per part de colons extremistes contra la població palestina han generat un clima molt tens. Avui mateix, l'ONU ha condemnat les agressions dels colons i les ocupacions il·legals. El territori és un barril de pólvora. L'assassinat d'un adolescent jueu fa uns dies ha provocat episodis de violència per part de jueus extremistes i l'assassinat de sis palestins des del cap de setmana. La situació a Cisjordània està estretament relacionada amb la composició de l'actual govern israelià. Ben-Gvir és el ministre de Seguretat i té autoritat sobre les forces policials a Cisjordània i l'extensió de les ocupacions forma part del projecte de l'extrema dreta israeliana.
Biden, entre Tel Aviv i el Mig Oest
L'Administració Biden ha anat modulant el seu discurs sobre Israel. L'aliança estratègica amb Tel Aviv no variarà en cap cas. Però les relacions amb l'actual govern són una altra cosa. El camí cap a la reelecció serà feixuc pel president demòcrata. La causa d'Israel ha perdut popularitat als EUA. Fins i tot Donald Trump s'ha permès criticar Netanyahu per no haver impedit l'atac de Hamàs. La relació entre el magnat i el primer ministre israelià és dolenta. I entre les bases demòcrates, l'agressió contra Gaza ha irritat molt. A estats com Michigan, la població àrab és rellevant i Biden no la pot incomodar perquè necessita guanyar en aquest estat del Mig Oest. Per això, la prioritat de Washington és ara aturar com sigui l'afany de revenja de Netanyahu i fer callar els ultres.
Els càlculs dels aiatol·làs
Tampoc a Teheran poden abocar-se en calent a una escalada del conflicte. Fins ara, com a líders del front de la resistència a Israel, el règim xiïta ha pogut utilitzar els seus peons a la regió, des dels xiïtes del Iemen a Hezbollah i el mateix Hamàs. Però un conflicte directe, d'estat a estat, és una altra cosa. I Teheran hi té més a perdre que Israel. Mentre Tel Aviv està obsedit a derrotar l'amenaça nuclear que pot ser l'Iran, els aiatol·làs calculen molt en fred els seus moviments. Però havien de reaccionar al bombardeig d'una ambaixada. El fet que llancessin una operació amb drons i emetessin senyals a països veïns també era una manera de no emprar tot el combustible mortífer possible. Ara han assegurat que respondran d'immediat si Tel Aviv els ataca. A Ali Khamenei, guia suprem amb 35 anys al cim del poder, li sobra astúcia, però sap que el règim pateix una forta impopularitat i ha d'arbitrar entre diversos clans interns.
Els moviments europeus
El Regne Unit, França i Alemanya van col·laborar amb Israel per repel·lir l'atac iranià. Però al mateix moment li van demanar contenció en la resposta. La UE és un soci menor en el conflicte i la seva capacitat d'incidència sobre el lideratge israelià és limitada. Però, amb tot, la UE no renuncia a intentar mitigar la crisi. Emmanuel Macron ha parlat de "proporcionalitat" i el ministre d'Exteriors britànic, David Cameron, ha demanat a Israel que actuï "amb el cor i el cap". Pedro Sánchez intenta crear un pol d'estats que reconeguin Palestina. Aquest dimarts, el primer ministre d'Austràlia, el laborista Anthony Albanese, s'ha afegit a la iniciativa de Sánchez, qui ha volat a Eslovènia per intentar atraure aquest país a la causa del reconeixement de l'estat palestí. Una cosa està clara: els països occidentals no volen quedar segrestats per l'extrema dreta israeliana.