És interessant el debat que viu la cultura francesa davant la laïcitat, el paper de les religions en la societat civil i les respostes que s'han de donar als reptes que plantegen els darrers atemptats de París. Alguns dels intel·lectuals més brillants –i provocatius- del país fa anys que polemitzen. Però l’atemptat sofert per la revista satírica Charlie Hebdo va fer més vehement un encontre dialèctic que els atacs soferts a París per l’Estat Islàmic no faran més que accentuar.  

Poques hores després dels atacs, el diari Le Figaro, portaveu de la dreta benpensant, publicava una entrevista a l'escriptor Pascal Brückner. Referent d’un sector de la intel·ligència francesa, Bruckner exclamava: “Volen destruir la nostra civilització”. I afegia: "Aquests kamikazes han dit a les seves víctimes: mireu-nos. Per ells, morir i matar és el mateix". Tot seguit, va demanar que se suspenguessin immediatament les garanties constitucionals dels jihadistes empresonats, aïllar-los perquè no puguin fer cap mena de proselitisme, i reclamava el tancament de les mesquites salafistes.

Bruckner està alineat amb una posició enfrontada a la d'altres intel·lectuals francesos, com Emmanuel Todd i Edwy Plenel. Plenel, exdirector de Le Monde i president ara de Mediapart, un bon exponent de la premsa de denúncia, va escriure l’endemà de l’atemptat l’article "La por és el nostre enemic". Segons ell, “és aquesta societat oberta la que els assassins volen tancar”. Plenel recorda que “la fugida cap endavant dels nord-americans després dels atemptats de 2001 va provocar el desastre iraquià, germen de l’actual Estat islàmic”. Tot un advertiment contra possibles sortides repressores al repte que planteja l’atemptat.

Plenel acusa els governants francesos d’una política obscurantista en l’exterior, acostant-se a règims dictatorials com el d’Egipte i l’Aràbia Saudita, de no tenir visió estratègica i de tenir una visió molt curta sobre l’Islam. En l’article apel·lava a la França de les llibertats i la diversitat, “que és també la França d’Ahmed Merabet”, el policia de religió musulmana mort a la porta de la redacció del Charlie Hebdo.

Diferents visions sobre l'Islam 

Edwy Plenel va escriure l’any passat el llibre “Pels musulmans”, on criticava de valent els qui consideren que l’Islam és "el problema". Plenel ha esdevingut, sobretot, l’anti-Alain Finkielkraut, l’escriptor i filòsof que va generar una forta polèmica a l’afirmar precisament que “l’Islam és un problema a França”.

Finkielkraut enceta la polèmica quasi sempre. Va ser dels primers a aixecar la seva veu contra el vel i se l’ha acusat d’islamòfob. Ell s’ha defensat dient que “hem de ser intractables davant de qualsevol atac a un musulmà, però deixeu que critiquem l’Islam”. Guardià d’una laïcitat que alguns consideren radical, ha expressat diverses vegades que no s’ha de deixar al Front Nacional la defensa enèrgica de la França laica. També considera contraproduents els atacs insultants contra els votants de Le Pen.

Al sociòleg Emmanuel Todd, un dels grans provocadors de la intel·lectualitat francesa, se’l situa a prop de les tesis de Plenel. Ideològicament inclassificable, molt crític amb Françoise Hollande,  Todd va escriure un assaig titulat “Qui és Charlie?”, poc després de l’atac mortal contra el setmanari satíric. Segons el sociòleg, el que va viure França el gener d’aquest any “va ser un moment d’histèria”.

Todd va definir l’atemptat contra el Charlie Hebdo com un acte que responia a motivacions psiquiàtriques i que l’Estat va saber capitalitzar donant-li un sentit ideològic.
Per Todd, els autors eren un producte de la societat francesa, i el fet que utilitzessin símbols islàmics no els feia representants de la religió musulmana. Todd va acusar la classe dirigent d’islamofòbia. Segons ell, les apel·lacions contínues a la laïcitat amaguen una crisi de creences en la societat francesa, lliurada en cos i ànima al déu de l’euro.    

Per Bruckner, Todd i Plenel es refugien en la cultura de l’excusa perquè “l’esperit humà cerca sempre exonerar l’horror”. A diferència de l’atemptat contra Charlie Hebdo, aquest cop "no hi ha connexió racional possible. La culpa dels assistents al Bataclan és tan sols existir".  Les properes setmanes assistirem a un debat intens sobre com encarar una crisi com la que la tragèdia de París ha desfermat. De les polítiques que s’adoptin dependran moltes coses, entre elles que de la combinació de llibertats i seguretat que conforma la vida democràtica, la primera no en sigui la gran malmesa.