Tretze regions, tretze curses electorals. Aquest diumenge, se celebra la segona volta de les eleccions regionals a França. En total, seran deu pugnes triangulars, dos duels i una batalla a quatre. Del mapa resultant, se’n trauran conclusions sobre la correlació de forces de cara a les presidencials de la primavera del 2017, que prometen ser molt intenses.

La victòria del Front Nacional en la primera volta ha suposat un gerro d’aigua freda per a les formacions democràtiques de dreta i esquerra. Aquesta ha estat una setmana de recomposició de forces. La majoria d’enquestes assenyalen resultats ajustats, però hi ha la sensació que el Front Nacional no té garantida la victòria ni tan sols en les regions on ha obtingut un resultat més espectacular, bàsicament dues, Pas de Calais i la Provença-Alps-Costa Blava, on va superar el 40%.

Les dues Le Pen

Un sondeig de TNS Sofres va oferir un possible resultat a la regió del nord, on Marine Le Pen aspira a la presidència de Pas de Calais enfront un pes pesant de la dreta tradicional, Xavier Bertrand, un polític molt ambiciós, que podria impoar-se per un 53/47%.

A la regió de PACA (Provença-Alps-Costa Blava), una néta de Jean Marie Le Pen, Marion Maréchal-Le Pen, defensa la bandera del Front Nacional en un pols agressiu amb Christian Estrosi, baró conservador de Niça. Estrosi és un polític molt a la dreta, que ha mantingut posicionaments bastant recalcitrants. Ha estat dels qui més es van oposar, en els rengles de la dreta a l’Assemblea Nacional, a reconèixer la igualtat de drets per les parelles homosexuals. Fa anys va defensar la reintroducció de la pena de mort i recentment va equiparar les amenaces de l’islamisme a una tercera guerra mundial. Aquests dies, obligat a competir contra una Le Pen, Estrosi apel·la als valors de la República contra la intolerància. El PSF ha retirat la seva candidatura per facilitar-li la feina.     

Combat igualat entre dreta i Esquerra a Ile de France

Una de les triangulars on les forces estan més equilibrades entre l’esquerra i la dreta, amb el Front Nacional tercer, és Ile de France, la regió que inclou París. Els socialistes necessiten imposar-se aquí per escenificar que conserven un pes regional rellevant en el conjunt de l’hexàgon. El seu candidat és Claude Bartolone, president de l’Assemblea Nacional (25% en la primera volta), qui ja ha rebut el suport del Front d’Esquerres i Els Verds. Valérie Pécresse (30,51% diumenge passat) és la candidata d’Els Republicans. Més endarrere hi ha la candidatura lepenista de Wallerand de Saint-Just (18%).

Hollande i Sarkozy, en situació compromesa

François Hollande sap que un resultat dolent erosionarà la seva presidència. El primer ministre, Manuel Valls, és conscient que a França el cap del govern fa de fusible: quan el president se sent acorralat, nomena un nou primer ministre. No sembla que s’arribi a això. En tot cas, en moments en què cal més que mai la unió de les esquerres, Valls –un polític de l’ala més dretana del seu partit- no està en la millor de les situacions possibles. Fa uns dies, el setmanari satíric Le Canard Enchaîné el caricaturitzava dient que Valls, per aturar el Front Nacional, fins i tot estava disposat a votar el Partit Socialista…

Nicolas Sarkozy, per la seva banda, ha fet una crida a tots els desencantats amb els socialistes a votar per les candidatures que presenten Els Republicans. En declaracions al diari Le Figaro, l’òrgan de la burgesia benpensant, l’expresident ha dit que “l’única alternativa creïble som nosaltres”.

Sarkozy sap que se la juga, i molt, aquest diumenge. Si la dreta no remata, o les triangulars acaben donant al PSF alguna presidència regional imprevista, l’autoritat del dirigent conservador quedarà en entredit. Per això ha advertit greument contra el perill d’un triomf del FN: “Una victòria del Front seria el desordre”, ha exclamat apel·lant a la França conservadora, la que no vol sorpreses i albira per un retorn de "Sarko" a l’Elisi la primavera del 2017. Però on és ja l’ordre i l’estabilitat en aquesta França agitada, amb una ciutadania que bull entre el temor i la necessitat de trobar un escalf de lideratge. És en aquesta olla d’ingredients on el lepenisme espera preparar la seva cuina indigesta.
 
Encara falta molt per les eleccions presidencials. Si una setmana és un llarg termini en política, com digué el premier britànic Harold Wilson, un any i mig pot ser una eternitat.