L'impacte de la victòria de Donald J. Trump de la setmana passada encara cueja dins i fora dels Estats Units. El triomf del republicà en feus tradicionalment demòcrates, la incapacitat de mobilitzar el grup d’electors que va portar Barack Obama a la presidència i alguns errors estratègics de la campanya de Clinton han deixat els demòcrates en estat de xoc.

El panorama és, en efecte, dur de pair: els republicans tindran la presidència i la majoria al Senat i la Cambra de Representants (l’anomenada "trifecta"). En les darreres set dècades aquest control, que els permetrà escollir càrrecs tan claus com el proper substitut del Tribunal Suprem, només s’havia produït durant set anys, dos en època d’Eisenhower i quatre en la de George W. Bush. La nit electoral va portar més males notícies per als demòcrates: els republicans disposaran de "trifectes" en 24 estats després que Iowa, Kentucky, Missouri i New Hampshire votessin una cambra legislativa i un governador republicans (per contra, els demòcrates només tindran el control absolut en sis estats). La davallada demòcrata durant la presidència d'Obama ha estat dura: durant vuit anys més de 800 diputats demòcrates (de diferents nivells) han perdut les eleccions.

Més enllà de la crisi estructural demòcrata que les eleccions de dimarts han fet aflorar, el partit blau ha patit de forma severa les conseqüències de les normes electorals. Com és ben sabut, Hillary Clinton va obtenir més vots populars que Donald Trump (47,8% versus 47,3%), però la victòria del darrer en nombre de delegats li va donar la presidència. Aquesta situació, que no passava des de les polèmiques eleccions del 2000, quan Bush va guanyar a Al-Gore, es deu essencialment al funcionament del sistema electoral nord-americà.

En contrast amb la gran majoria de països presidencialistes del món, l’elecció del president dels EUA es fa de manera indirecta a través d’una sèrie de delegats representants de cada estat. Amb un parell d'excepcions, el candidat que obté el percentatge de vots més elevat de l'estat s’endú la totalitat dels seus delegats. Aquest disseny institucional tanmateix genera dues circumstàncies molt específiques que acaben condicionant l'elecció del president.

En primer lloc, els Estats Units són una combinació d’eleccions competitives i no competitives en les que els demòcrates, en els estats que guanyen, ho fan amb un marge de vots lleugerament més elevat que el marge que obtenen els republicans allà on guanyen. De fet, en aquestes darreres eleccions en el conjunt d’estats on ha guanyat Clinton el percentatge de vot als demòcrates ha estat un 43% per sobre del dels republicans, mentre que el percentatge allà on guanyen els republicans ha estat tan sols un 23% per sobre dels demòcrates. En altres paraules, els demòcrates guanyen amb "supermarges", fent per tant menys eficient el seu repartiment dels vots geogràficament.

Tanmateix, hi ha un segon element que perjudica els demòcrates encara més. En efecte, el percentatge de delegats que escull cada estat no és perfectament equivalent al seu percentatge de població. Això és així perquè el nombre de delegats és una suma dels membres de la Cambra de Representats (on es guarda en bona mesura la idea d’"una persona un vot") i el Senat (on cada estat té dos vots, independentment de la seva població). Així doncs Alaska, típicament republicana, escull 3 delegats, el 0,56% del total dels 538 diputats, tot i que només representa el 0,23% del total dels EUA.

Aquest fenomen, conegut com a desviació en el prorrateig (i per cert, ben present a les eleccions al Parlament de Catalunya o al Congrés), beneficia enormement el partit republicà, que és molt fort en unes zones rurals que coincideixen amb els estats menys poblats i, al mateix temps, més beneficiats per la desviació en el prorrateig. Al final, i com el cas del duel Clinton-Trump ha posat de manifest, la sobrerepresentació de les zones rurals i la major eficiència en el repartiment dels vots dels republicans en els diferents territoris ha permès que, malgrat que la candidata demòcrata hagi guanyat en vots, Trump s’hagi endut una còmoda victòria en el nombre de delegats.

Ara bé, el funcionament del col·legi electoral no és l’únic que treu la son als demòcrates (un sistema que, d’altra banda, s’ha intentat canviar 700 vegades i totes elles fracassades). A la Cambra dels Representants el disseny dels districtes (sovint subjectes a gerrymandering amb tocs racials) dóna també un avantatge als republicans. Abans de les eleccions es calculava que només 36 dels 435 districtes es consideraven competitius. Fins i tot si els demòcrates els haguessin guanyat tots (la qual cosa no va passar), haurien quedat lluny de la majoria. Segons els primers càlculs, els republicans van guanyar el vot popular per un marge força ampli (56,30 milions per 53,29), que els va atorgar el control de la primera cambra legislativa amb un marge elevat (193 congressistes per 239).

Al Senat, amb tant sols 35 dels 100 estats renovant el seus representants, el vot popular ha sigut favorable als demòcrates, que han obtingut 45,2 milions de vots en contraposició amb els 39,3 dels republicans. Unes xifres, tanmateix, insuficients per capgirar la majoria republicana que hi havia al Senat: els demòcrates van guanyar només 2 senadors, arribant als 46 però lluny de la majoria absoluta.

En resum, els darrers resultats han posat sobre la taula de nou el debat sobre el sistema electoral, fent especial èmfasi amb el mètode de delegats per escollir el president. Mentre que el sistema majoritari emprat per l’elecció de la Cambra dels Representants i del Senat és àmpliament acceptat i probablement necessitat tan sols d’alguns retocs per eliminar-ne certs elements que en generen distorsions, són moltes els que qüestionen el model d’elecció per delegats a les eleccions presidencials.

Així, mentre que una certa desviació en el prorrateig és acceptada en la cambra baixa i, sobretot, en l'alta (de naturalesa territorial, per definició), a hores d'ara no s’intueixen motius per mantenir aquesta circumstància en les eleccions a president. Un sistema d'elecció directe en el qual guanyés el candidat amb més vots seria tècnicament molt més adequat. De totes maneres, però, és improbable que els dos grans partits puguin arribar a un acord per desfer un sistema que en beneficia a un d'ells. Al cap i a la fi, aquest no deixa de ser un joc de suma zero en el que l’actual guanyador no vol renunciar als beneficis que el propi sistema li confereix. Una situació que, des de Catalunya, ens pot sonar a familiar.