Per molt soroll que escolteu o hàgiu detectat les últimes setmanes sobre les eleccions als Estats Units, la veritat és que Kamala Harris té més opcions de guanyar que Donald Trump. Això no vol dir que l'expresident no tingui opcions -i tant que en té- però han de passar més coses o, més ben dit, ha de guanyar en més estats que l'aspirant demòcrata per obtenir la presidència.
Si anem als números, els demòcrates tenen un lleuger avantatge sobre els republicans: guanyant, com fa quatre anys, en els tres estats del Rust Belt -Wisconsin, Michigan i Pennsilvània-, Harris es garanteix la xifra màgica de 270 vots en el col·legi electoral, i per tant, la presidència. Així, no necessitaria cap dels quatre estats del Sun Belt, que són Nevada, Arizona, Geòrgia i Carolina del Nord. Això la diferencia de Trump: encara que guanyi en els estats del Sun Belt, l'expresident encara necessitaria un dels tres estats del Rust Belt. Per això podem sostenir que Harris surt amb mig peu d’avantatge respecte a Trump.
Per guanyar les eleccions amb un marge de temps tan curt –recordem que fins a finals de juliol Joe Biden no va fer un pas al costat– ha hagut de preparar una campanya electoral amb temps rècord. Malgrat això, ha aconseguit una mobilització prou important a l'entorn a la seva candidatura.
Aquesta mobilització sobretot està sustentada en el vot femení i entre els joves sota un lema obamià, Hope, que vol dir esperança. Harris no està aconseguint la mateixa coalició electoral de joves, negres o hispans que va aconseguir Barack Obama el 2008, però el que fa ser optimistes als demòcrates és el gran grau de rebuig que produeix Trump entre les dones blanques amb estudis superiors i, una mica més que fa quatre anys, també entre els homes blancs amb estudis superiors.
Harris té un aprovat just o un empat en preferències de si cau bé o malament, però l'expresident té uns números desastrosos en aquest aspecte; per això, en preferències sobre qui veuen millor els nord-americans com a president, Harris va per davant.
Com és la base electoral de Harris?
La base electoral de Harris està sustentada en tres pilars: els demòcrates de tota la vida, les dones i els joves. Pel que fa als votants blancs demòcrates de tota la vida, té garantit més del 90% del vot; amb el vot dels joves, està a més de dos dígits per sobre de Trump. En el vot anticipat, que ja han exercit més de setanta milions de persones, les xifres amb el vot femení enfront del masculí el vot masculí en els set estats clau són una bona senyal per a Harris.
Segons les dades publicades l’1 de novembre, així s'està comportant el diferencial de vot femení i masculí: a Arizona hi ha un 6% més de vot femení que masculí; a Nevada, 2 punts; a Pennsilvània i a Geòrgia, 12 punts; a Carolina del Nord i Michigan, 10 punts; i a Wisconsin, 11 punts. Aquestes dades fan que l’equip de Harris sigui optimista, i més si tenim en compte que hi ha més dones que homes amb dret de vot i que aquestes acostumen a exercir-lo més que els homes.
Una altra dada per a l'optimisme és el menyspreu que en el míting de Trump al Madison Square Garden aquesta setmana van mostrar cap als porto-riquenys i, per extensió, cap als hispans. Ni un minut van trigar les celebrities porto-riquenyes i hispanes a sortir i criticar-lo. El segment de votants porto-riquenys en els estats clau no és menor, sobretot a Pennsilvània, on es calcula que uns 400.000 tenen dret a vot. Si tenim en compte que les enquestes abans de l’acte eren d’empat en aquest estat, que és el més gran dels set i el que aporta més vots electorals -19-, això fa que la vicepresidenta sigui optimista per poder-los mobilitzar i que això els acabi donant la victòria.
Fins ara, les xifres en les enquestes entre els votants hispans queien en suport a Harris entre 3 i 5 punts respecte a Biden fa quatre anys. Per tant, el que va passar al Madison Square Garden pot fer que pugui retallar aquestes xifres. Els demòcrates necessiten que el suport del vot hispà no els caigui del 61%, igual que amb el vot afroamericà on, malgrat que ella sigui negra, no està obtenint les xifres de Biden el 2020, que va aconseguir obtenir el vot del 90% de l’electorat negre. L’element que ha ajudat més a cohesionar votants entorn a Harris ha estat l’avortament i salvar la democràcia dels Estats Units.
Tres claus indispensables
La clau de la victòria de Harris passa per tres fets: tornar a guanyar pels demòcrates en el Rust Belt, Wisconsin, Michigan i Pennsilvània. Per guanyar-hi, ha de repetir unes xifres similars a les de Biden el 2020 en comtats de Wisconsin com Milwaukee i Dane; a Wayne i Oakland, a Michigan; i a Allegheny (inclou Pittsburgh), Filadèlfia i Montgomery a Pennsilvània. I no enfonsar-se en la resta de comtats que son més rurals en aquests tres estats. Si aconsegueix xifres similars a Biden, tindrà la presidència a les seves mans.
Però, malgrat que perdés en un dels tres estats del Rust Belt, encara podria compensar-ho guanyant en algun o alguns dels estats del Sun Belt. A Geòrgia, Biden hi va guanyar encara que fos per un estretíssim marge de deu mil vots, però Harris, segons les enquestes, també hi té opcions. Per tant, si perdés a Wisconsin o a Michigan, guanyant a Geòrgia o a Carolina del Nord podria compensar-ho amb un d’aquests dos estats, o, fins i tot perdent-hi, podria compensar-ho guanyant a Nevada i Arizona, on Biden també hi va guanyar.
Així, Harris segueix tenint més cartes -estats- per guanyar que Trump. El problema li podria venir per Pennsilvània, obligant-la a guanyar en dos estats del Sun Belt i com a mínim un hauria de ser dels de la costa est, és a dir, Carolina del Nord o Geòrgia, que aporten 16 vots electorals cada un, per compensar els 19 que aporta Pennsilvània. Si això passés, li hauria d’afegir Nevada o Arizona per aconseguir la presidència.
En resum, malgrat la prudència que ofereixen les enquestes, en aquests moments podríem dir que Harris té més opcions comptant el nombre d’estats que ha de guanyar o el nombre de vots en el col·legi electoral que ha d’obtenir, si fem cas al que tothom està d’acord: que la cursa comença amb 226 per Harris i 219 per Trump a falta dels set estats clau i els seus 93 vots electorals.