Islàndia desconfia del Partit Pirata i concedeix als conservadors la clau per formar govern

La formació antisistema no fa bones les enquestes i ni tan sols aconsegueix ser la primera formació de l'esquerra

  • Cares llargues entre els simpatitzants del Partit Pirata islandès | Europa Press / Reuters -
Publicat el 31 d’octubre de 2016 a les 20:40
Actualitzat el 31 d’octubre de 2016 a les 20:50
Les eleccions a Islàndia han estat una decepció per les forces progressistes del país nòrdic. A mida que avançava el recompte dels comicis del dissabte 29 d’octubre, es veia clar que no hi hauria retorn de l’esquerra al poder. Les forces del bloc de centredreta han obtingut una majoria absoluta al Parlament, desmentint les perspectives que s’havien fet durant la campanya, que incloïen una victòria del Partit Pirata i que alguns sondejos veien factible. Finalment, el gran vencedor ha estat el Partit de la Independència, conservador, que ha fregat el 30% dels vots.

La dreta governa Islàndia des del 2013, després d’una experiència de coalició d’esquerres de quatre anys. Actualment hi havia una coalició -que tot sembla que es mantindrà- entre el Partit de la Independència i el Partit Progressista, de base agrària i molta tradició a Islàndia, que sol actuar com una força centrista. En el govern del 2013-16, el primer ministre era el progressista Sigmundur David Gunnlaugsson, un home que va fer la seva carrera gràcies a una campanya demagògica contra l’executiu d’esquerres, al qual va acusar de no ser prou exigent amb els creditors del país. Quan es va saber que Gunnlaugsson tenia empreses radicades en paradisos fiscals i el seu nom va aparèixer en els “Papers de Panamà”, no li va quedar altra opció que dimitir.

Les eleccions han castigat el seu partit, que ha perdut més de la meitat dels escons. Però ha estat el seu soci i rival més conservador, el de la Independència, qui se n’ha beneficiat. El seu líder i fins ara ministre de Finances, Bjarni Benediktsson, té quasi tots els números per esdevenir nou primer ministre.

La fi del somni alternatiu?

Islàndia va ser vista com un laboratori per experimentar una política alternativa davant la crisi econòmica. L’esclat del sistema bancari islandès va esquitxar de ple la dreta governant el 2008, i el país, normalment plàcid i estable, va assistir a una veritable revolta cívica. Els comicis del 2009 van dur la dreta a l’oposició -cosa gairebé inaudita a l’illa nòrdica-, però van iniciar un veritable procés constituent, amb l’elaboració d’una nova Carta Magna amb participació ciutadana. Es va processar diversos dirigents polítics com a responsables de la crisi.

Les coses, malgrat tot, es van torçar aviat. Les negociacions amb les institucions financeres van desgastar molt el govern de socialdemòcrates i verds. I l’acostament de l’executiu a la Unió Europea, que és un tema molt impopular a Islàndia, va generar una reacció. Les eleccions del 2013 van suposar un gir a la dreta. Ara, el bloc d’oposició ha arribat fins als 27 escons de 63, però ha fet curt. La fragmentació del camp de progrés, a més, complica les coses per forjar una aliança. La puixança del Partit Pirata ha estat important, fent-se amb un 14% dels sufragis, però han quedat en tercera posició. Els socialdemòcrates han perdut pes, quedant en un 5% dels vots. La segona força ha estat el Partit Verd, amb el 15%.

Els escàndols de corrupció no han estat suficients per capgirar la truita. La fragmentació de les formacions progressistes i, potser, una mentalitat conservadora tradicional han estat més potents que els desigs de canvi. Tot i que la coalició fins ara governant necessitarà el suport d’un tercer partit per arribar als 32 escons que garanteixen l’estabilitat. I només ho podrà fer amb l’ajut del nou partit Reforma, una escissió del Partit de la Independència que defensa la regeneració i l’acostament a la UE. Comparar la política islandesa amb l’espanyola seria massa fàcil. Però allí, com a l’estat espanyol, la vella política també s’ha imposat. De moment, perquè caldrà tornar a parlar d’Islàndia.