L’aposta estratègica per una major despesa en defensa i seguretat és al centre del debat polític europeu i ha estat un dels punts calents de la recent cimera de l’OTAN, en la qual el president espanyol, Pedro Sánchez, va expressar el rebuig a la despesa militar d’un 5% del PIB. El tema escalfa la política europea i l’espanyola. 

Joaquim Llimona i Balcells és un dels catalans que millor coneix la realitat internacional. Director del Centre d’Estudis Internacionals i professor de Dret de la Universitat de Barcelona, va impartir aquest dimarts una conferència sota el títol Adaptar la defensa europea al nou marc geopolític, és necessari?, és urgent?, convidat pel Grup Català del Capítol Espanyol del Club de Roma. Es va fer al Palau Macaya de la Fundació la Caixa. Abans de l’acte, va atendre Nació per aquesta entrevista. 

Expliqui'ns en primer lloc què és el CEI.
El CEI és una fundació que es va crear el 1987 amb tres fundadors: la Fundació la Caixa, el ministeri d’Exteriors i la Universitat de Barcelona, amb l’objectiu de contribuir a que en els cossos d’elit de la funció pública estatal hi haguessin més catalans. El CEI ha format aspirants a diplomàtics. La idea del ministeri era crear altres centres a Galícia i Andalusia, però només es va crear el CEI perquè teníem el suport de la Caixa. 

I quants diplomàtics catalans han educat?
Des d’aleshores han ingressat a la carrera diplomàtica més de cinquanta alumnes, alguns dels quals són ben coneguts, com el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, que és diplomàtic. Tenim subsecretaris, la delegada de la Generalitat a Brussel·les, etcètera. El CEI va anar afegint també altres activitats i tenim dos màsters, un de diplomàcia i relacions internacionals, i l’altre en sostenibilitat. També organitzem debats entorn el que és el multilateralisme, les relacions diplomàtiques, les organitzacions internacionals.

Aquí mateix, al Macaya, farem un acte sobre com es reacciona al problema de la contaminació per microplàstics i una anàlisi sobre l’actualitat de la UE, que és molt variant perquè fa un any es parlava d’una cosa i ara d’una altra. També puc anunciar que aquest any entraran com a patrons la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

"L'objectiu del Centre d'Estudis Internacionals és contribuir que hi hagi catalans en la diplomàcia"

Si em permet, des d’una òptica catalana, això és una estructura d’Estat.
Bé, és una estructura que es comparteix amb el govern espanyol i, efectivament, l’objectiu inicial és contribuir que en el món internacional, sigui en la diplomàcia espanyola, sigui en l’europea, sigui a Nacions Unides, hi hagi catalans. Tenim gent treballant al Banc Mundial, a l’OTAN, a la seu de l’ONU a Ginebra i que són, d’alguna manera, ambaixadors de Catalunya.

Però els actuals moments no són una mica desmotivadors per a l’activitat diplomàtica? 
Al contrari, són moments apassionants. Mai s’havia parlat tant de política internacional. Si emprem el terme de temps complicats, ho comparteixo. Temps motivadors ho són. Estem assistint a un canvi d’escenari. En el fons, què és la diplomàcia? Doncs que si vostè i jo tenim un conflicte, hem de seure a la taula per intentar resoldre-ho a través del diàleg, estant disposats a cedir. Tots els problemes que tenim, de les guerres al canvi climàtic, o els afrontem amb esperit col·laboratiu o estem abocats al desastre. I tot això està arrelat en els valors europeus. Europa és el que en diuen un soft power. Ara haurem d’invertir més en seguretat, però també haurem d’anar pel món intentant resoldre els conflictes que hi ha engegats.

Però no troba que els soft powers tenen dificultats per fer-se escoltar?
Estem en un moment en què el president dels Estats Units, que continua sent la primera potència econòmica, però sobretot estratègica, política i militar, té un estil de fer disruptiu, que no negocia segons els principis de la diplomàcia tradicional. Sovint hi ha en ell més aspectes de forma. Potser en el fons pot tenir raó en algunes coses. Però hem de continuar preservant el diàleg, fins i tot amb els qui considerem els enemics més acèrrims. Un dia ens haurem de seure a parlar amb Rússia. La guerra a Ucraïna fa més de tres anys que dura i jo no hi veig manera de resoldre-la malgrat que era un conflicte que es resoldria en 24 hores… 

Vostè ha dissertat sobre la defensa europea. Creu que està ben enfocat el debat? Ho dic perquè fa la impressió que es vol satisfer la pressió del nou president dels Estats Units. I per què un 5% i no un 6 o un 7%? O un 3 o un 4%? 
El gran titular de la cimera de l’OTAN ha estat aquest compromís d’increment de la despesa per al 2035. O sigui, a deu anys vista. El 2014, els països de l’OTAN es van comprometre a incrementar la despesa fins al 2%. No ha estat el cas d’Espanya, que és el país que dedica el percentatge més baix a defensa. És un 1,28%, amb el compromís del president Sánchez d’incrementar-ho al 2,1%.

Cal recordar que aquest 5% es desglossa en dos: el 3,5% i un 1,5% que correspon a infraestructures crítiques. Potser un aeroport o una carretera ho poden ser i són inversions que s’han de fer. Si recordem el que va dir Ursula von der Leyen reclamant una inversió de 800.000 milions en defensa, entre el 2 i el 3,5% la diferència és d’uns 650.000 milions. Per tant, hi ha certa correspondència.  

I això vol dir comprar més?
No necessàriament, potser implica reforçar la nostra pròpia indústria, seguint el concepte de l’autonomia estratègica. Pensem que, més enllà del tema de defensa, la covid va posar de manifest la urgència d’aquesta necessitat industrial. Recordem com els metges anaven amb bosses de plàstic per protegir-se. El que no crec que faci Europa és incrementar la despesa militar fins al 3,5% a base de comprar més a fora. Els F-35, si l’empresa que els ha fabricat, seguint ordres del Pentàgon, no autoritza una operació, tenen la capacitat tècnica d’inutilitzar-los. Vol dir que necessitem els nostres propis enginys. I la defensa és un concepte més ampli, és la frontera, les migracions i ciberseguretat. Recordem la gran apagada. Afrontem unes amenaces no convencionals.    

L’aposta per la defensa és també una oportunitat per a la indústria catalana? Catalunya hi té molt a guanyar?
A Espanya, la indústria de defensa és important. A Catalunya, tenim una indústria auxiliar del sector aeroespecial que té certa consistència. Si hi tenim a guanyar? Miri, fa un any a Europa es parlava dels informes Letta i Draghi, de reforçar el mercat interior, de no quedar endarrerits respecte dels Estats Units i la Xina. Es va subratllar la dada que de les 50 companyies amb una gran capitalització borsària creades els darrers vint anys no n’hi ha cap d’europea. Per tant, hem de treballar per donar més muscle al mercat interior. Quan Rússia envaeix Ucraïna, apareix una altra prioritat. 

L’impacte en la producció catalana el veu positiu?
La UE està estudiant la versatilitat i l’estalvi que suposen els drons, que cada vegada tenen més autonomia. Un míssil que intercepta un atac costa milers de dòlars mentre que un dron val 3.000 dòlars. No conec a fons els punts de fortalesa de la indústria militar espanyola, però és important. No tinc prou dades de la catalana, però ens equivocaríem si el reforçament de les capacitats militars d’Europa el fem en base a comprar més als Estats Units. La indústria catalana té més a guanyar que a perdre amb l’increment d’inversió en defensa.

"El gran èxit industrial europeu ha estat Airbus, fa 40 anys l'aviació comercial estava dominada per Boeing" 

Europa té capacitats de producció. El gran èxit industrial europeu ha estat Airbus. Fa 40 anys, l’aviació comercial estava dominada per Boeing. Si aquest plantejament el fem en altres sectors serà rellevant. I Airbus té una divisió en defensa. El percentatge d’inversió en defensa als Estats Units ha baixat els darrers anys. Ara no arriba al 3,5%. En xifres globals és espectacular, però no en percentatge. La indústria europea ha de produir més, s’ha d’impulsar la recerca, però recerca aplicada, abocada a generar producte i innovació, que és un dels dèficits d’Europa, que fa molta recerca però patenta poc.

Quan parlem de defensa, estem parlant molt més enllà del terreny militar estricte?
És clar. Hi ha un concepte ampli de la ciberseguretat, amb la possibilitat de poder neutralitzar atacs informàtics. Imaginem que es col·lapsés el sistema sanitari. Com tot el que afecta el control de fronteres.   

L’actitud del govern espanyol davant l’exigència del 5% com la valora?
El president Sánchez ha estimat que Espanya ha de gastar el 2,1%. Pot semblar poc en relació a la resta, però ara està en l’1,28%. És un increment sensible, proper al 80%. Imaginem-nos què hagués passat fa deu anys amb un govern d’esquerres similar. Ens trobaríem ara amb un moviment de protesta. Però la defensa és ara la tercera preocupació dels europeus. La primera és el canvi climàtic i la segona les migracions, que també tenen elements vinculats a la seguretat. Aquí ho veiem més lluny, però si ens acostem als països més a prop de la guerra la preocupació creix molt. I això ajuda a entendre la decisió d’incrementar la despesa. 

"Un 2,1% de despesa, com ha anunciat Sánchez, pot semblar poc en comparació amb la resta de països, però és un increment sensible" 

Es parla molt de l’article 5 de l’OTAN, que parla de l’ajuda mútua en cas d’atac. Però cal pensar que hi ha un article del Tractat de Funcionament de la UE, el 222, que estableix una clàsusula de solidaritat en cas d’un atac a un soci, amb l’obligació d’ajudar els aliats per tots els mitjans. És un article menys conegut. Sobre la cimera, el titular ha estat que Espanya ha dissentit amb el 5%, però un altre objectiu essencial era lligar els Estats Units i això s’ha aconseguit.

El paper de Mark Rutte…
M’ha sorprès. En tenia un bon concepte. 

Ha fet una mica d’autoparòdia?
Alguna cosa d’això hi ha. A Rutte el van elegir secretari general de l’OTAN fa un any perquè es pensava que Trump podia guanyar i sabien que Rutte hi tenia bona relació de quan era primer ministre d’Holanda. Fa uns mesos vaig estar a Washington i vaig parlar amb molta gent. El director de Relacions Internacionals de Georgetown em va comentar que Trump l’únic que volia era aduladors. Rutte no és una marioneta. El seu objectiu era salvar el compromís atlantista de Trump. 

Des d’una perspectiva catalanista, de minoria nacional, el nou context internacional amb grans potències cada cop més fortes no complica més les coses a un país com Catalunya?
Un país com Catalunya perd força com la perd tot estat petit o mitjà que no estigui integrat en una aliança superior. Quan parles amb un luxemburguès, d’un país més petit que Catalunya, et diuen que ells existeixen perquè el 1951 van entrar a la Comunitat Europea. Per això la UE s’ha de reforçar. De manera aïllada, ni tan sols Alemanya tindrà un pes determinant.

"Per un país com Catalunya, un món dominat per dues potències serà perjudicial"

El segle XXI serà de confrontació entre la Xina i els Estats Units. Rússia té un territori immens i vocació de gran potència. L’Índia és un misteri, amb un conflicte fronterer amb la Xina. Per un país sense estat propi, com és el cas de Catalunya, però que té una profunda identitat, un món on només pesin dues o tres potències, ens perjudicarà. Però també a França o Alemanya.