Centenars de refugiats han arribat els darrers dies a Alemanya. Són els primers que han trepitjat el destí somiat, després d'un llarg periple travessant mig continent i aconseguir superar l'“infern” amb el qual s'havia convertit Hongria, país que els bloquejava. El fotoperiodista Sergi Cámara va ser testimoni d'excepció de la batejada com a “gran marxa de la dignitat” en la qual van iniciar una caminada des de Budapest en direcció a la frontera austríaca i que va obligar a moure's un govern que els ha posat més traves que facilitats. A continuació, un reportatge fotògraf de l'acció dels refugiats sirians que els va obrir la porta d'Europa.

 
Una gota que va fer vessar el got

Els esdeveniments es van accelerar divendres. Centenars de persones refugiades que feia dies que malvivien en tendes a l'estació de Budapest amuntegades com bèsties, amb problemes de salubritat per la manca de lavabos, se'ls va acabar la paciència, conscients del tracte denigrant que rebien del govern d'Hongria i cansats d'aguantar les provocacions de faccions d’ultradreta que sovint patien a la mateixa estació.
 

 

La gota que va fer vessar el got, però, va ser quan les autoritats hongareses van bloquejar divendres la sortida de trens cap a Àustria i Alemanya. Davant la impossibilitat de moure's de la plaça d'estació de tren de Keleti, els refugiats van passar a l’acció. Els sirians havien avisat que, si no els facilitaven transport, anirien a peu cap a la frontera i, després de diverses xerrades i l'empenta de joves, es va iniciar la gran marxa: homes, dones, nens i nenes, tots junts, van confluir a la plaça per començar el camí cap a la frontera. Més de 2.000 persones van marxar pel centre de Budapest en direcció a l'autopista, amb unes fotografies de la cancellera alemanya, Angela Merkel, encapçalant la marxa.
 
A uns 500 metres després de sortir de l'estació, la policia els va aturar i va parlar amb els impulsors de la marxa, però després de comprovar la determinació de la gent a continuar i davant la presència de desenes de mitjans internacionals, el cos de seguretat no va actuar i es va limitar a controlar el trànsit.

Pel camí, ciutadans locals, a peu i en cotxe, fotografiaven i es miraven incrèdulament l'impressionant moviment i, quan va transcendir la notícia, alguns es van situar al llarg del camí per animar-los i donar-los aigua i aliments. De fet, homes, dones, nens i nenes del país van seguir el recorregut de més de 20 quilòmetres: eren ciutadans anònims que apareixien amb pa, fruites, aigua, pastissos i, fins i tot, joguines per als més petits. Tanmateix, es van repetir mostres de xenofòbia i de rebuig per part d’alguns conductors amb insults i gestos obscens. El govern hongarès, seguia sense actuar.
 
Els quilòmetres passaven i el cansament entre els més petits es notava. Un carril de l’autopista va quedar tallat per als refugiats i la marxa va continuar de nit. Quan ja portaven entre 24 i 25 quilòmetres, el govern hongarès, després de parlar amb el primer ministre austríac, va accedir a posar autobusos per transportar-los a la frontera.
 
Els sirians van accedir a pujar-hi, però després de certes reticències. Cal tenir en compte que dies enrere el govern els havia enganyat fent arribar a l'estació de Budapest un tren amb la bandera alemanya pintada amb destí a un camp de refugiats. Aquest cop, però, la proposta no era tramposa.

El govern hongarès no només va recollir amb autobusos els dos milers de persones que protagonitzaven la marxa, sinó també els centenars de refugiats, especialment famílies nombroses, que s'havien quedat a l'estació de tren.
 
La situació canvia com un mitjó a Àustria

La situació va canviar com un mitjó a Àustria. La policia els va rebre animadament i centenars de voluntaris van desplaçar-se per ajudar. Els bars cuinaven, la gent portava roba, joguines... Els refugiats havien passat de l'infern de Budapest al cel de Nikelsdorf, la població fronterera que, de cop i volta, es va convertir en el centre de la notícia. Una vegada atesos, les autoritats austríaques van facilitar-los un tren fins a Viena. Tot eren somriures perquè tenien el somni de feia mesos a tocar: arribar a Alemanya. Una odissea que molts volien oblidar.
 
Un cop arribats a la capital amb tren, voluntaris anònims i organitzacions com la Creu Roja els van atendre i informar per facilitar-los l'arribada a la destinació final. Fins i tot, alguns voluntaris recollien diners per pagar els bitllets de tren als refugiats i persones anònimes s’acostaven plorant i abraçant a nens. La solidaritat del poble i el govern austríac contrastava amb el tracte rebut a Hongria, i en el periple previ viscut des de Turquia, Grècia, Macedònia o Sèrbia.
 
“Els sirians hem posat la dignitat per sobre de tot. Perquè quan la perds, deixes de ser persona. Perquè quan un poble la perd, deixa de ser poble. Tots som persones i mereixem ser tractades amb la mateixa dignitat!, deia un refugiat. Una lliçó després de suportar tota una humiliació del govern hongarès.