Willy Meier, eurodiputat d'Esquerra Unida Foto: Parlament Europeu

― Fa uns dies que vau provar de visitar el campament sahrauí a la rodalia d’al-Aaiun però us van impedir de baixar de l’avió. Per què?

― Això va ser el diumenge 7 de novembre, unes hores abans de la dissolució violenta del campament. Anava acompanyat de tres periodistes canaris, en un vol de la companyia Binter Canarias. Quan vam arribar, tot de militars, policies i colons van envoltar l’avió mentre cridaven “fora, fora, fora”. Això és greu, però encara ho és més que, així que el comandant de l’avió va obrir les portes, la policia de paisà irrompera dins, contra de la voluntat del comandant i incomplint totes les nomes de navegació aèria. Les forces ocupants ja tenien presa la decisió de no deixar que hi haguera testimonis. No volien testimonis perquè ja tenien previst de cometre crims. Així fou. I mantenen una política d’apagada informativa perquè ningú no puga explicar què hi passa.

― Tot i el blocatge informatiu, el vice-president espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, es va reunir amb el ministre marroquí d’Interior, Taib Cherkaui. Amb aquest gest, el govern espanyol fa costat explícit al govern marroquí?

― Sí. S’ha de lamentar el paper que fa el govern espanyol. En primer lloc perquè no compleix el manament que li atorga el dret internacional: es una exigència que Espanya siga l’administrador del procés de descolonització i, per tant, el garant dels drets del poble sahrauí. No únicament no l’exerceix sinó que, a sobre, s’ha convertit en un apèndix del govern marroquí. El govern espanyol accepta les informacions del marroquí, no ha condemnat encara avui l’actuació del Marroc –ni tan sols l’assassinat d’un espanyol sahrauí– i, per tant, té una actitud de submissió absoluta al Marroc. La conseqüència, molt greu, és la impunitat amb què actua el Marroc al Sàhara occidental.

― Quins interessos creieu que mouen el govern espanyol a ser, segons que dieu, submís?

― És l’abandonament d’una política exterior exigent. Prioritzen les mercaderies i el lliure mercat del Magrib amb Europa a través d’Espanya per sobre dels drets humans. Això és substancial. No crec que Espanya vulga fer la sensació que és un govern víctima d’un xantatge sobre Ceuta i Melilla. Si foren víctimes del xantatge ho farien molt malament: no hi ha res pitjor en política que cedir al xantatge.

― Voleu dir que no hi ha xantatge a Espanya a propòsit de Ceuta i Melilla, sinó que és una qüestió purament econòmica?

― Dic que sí que pot haver-hi aquest xantatge, i potser accepten el xantatge, però també és indubtable que la lliure circulació de mercaderies, amb l’estatut avançat del Marroc, preval ara sobre els drets humans, malgrat que l’article 2 d’aquest estatut avançat diu que tot l’estatut està condicionat al compliment dels drets humans per part del Marroc.

― Fa 35 anys, quan Espanya va abandonar el Sàhara, la decisió fou presa per un rei Joan Carles I encara no coronat i fent funcions de cap d’estat provisional mentre Franco agonitzava al llit. Hi té encara responsabilitats el rei Joan Carles?

― Jo crec que el rei és una figura decorativa i en política exterior ha de fer allò que li diu el govern. El fet important és què fa el govern de Zapatero, com abans ho era què feia el govern Aznar. Els governs espanyols mai no han assumit el paper que les Nacions Unides els ha encomanat. Com que no l’assumeix –a diferència del cas de Timor Oriental, on Portugal sí que féu el seu paper–, Espanya abandona els drets que assisteixen el poble sahrauí per a la seua autodeterminació.

― El conflicte concret que s’ha desfermat ara pot precipitar la solució?

― La determinació del poble sahrauí és molt clara i molt ferma. L’acte d’acampar fora de les ciutats en un campament reivindicatiu tenia la voluntat de fer saber al món que les condicions del poble sahrauí resten condicionades per una política de colonització marroquina, que fa que els pitjors llocs de feina i les pitjors condicions de vida siguen per a la població sahrauí, mentre que les millors siguen per als colons que arriben des del Marroc per a ocupar territoris que no són seus. Aquesta determinació clara del poble sahrauí, si no va acompanyada pel rigor del dret internacional i per les institucions europees, pot fer que alguns sahrauís pensen que la via pacífica no és la més adient després de tants anys. Per tant, poden tornar a intentar una resposta armada. I aquesta resposta armada seria emparada pel dret internacional, perquè en els moviments de descolonització, la lluita armada és una opció que no es pot posar en qüestió.

― Quina és la responsabilitat de l’ONU en l’eternització d’aquesta situació?

― L’ONU té un problema d’estructura. Ara per ara, tot i que som al segle XXI, no s’acaba de perfilar com el govern democràtic del món. Necessita una reestructuració, un redisseny perquè no és admissible que al Consell de Seguretat un país com França tinga el dret de veto i permanentment vete qualsevol aproximació a l’exigència del referèndum d’autodeterminació. Les Nacions Unides hi tenen una responsabilitat clau. Hi ha la incapacitat de fer complir les resolucions. La resolució 1.459 –sortida del Pla Baker 2– exigia de celebrar el referèndum –i el Front Polisari ha dit per activa i per passiva que n’acataria el resultat, fora quin fora. És insostenible que no hi haja capacitat d’executar els acords del Consell.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans