La majoria dels argentins han tancat l’era del kirchnerisme. En realitat, guanyés qui guanyés aquest diumenge, el conservador Mauricio Macri, alcalde de Buenos Aires i líder de l’aliança Canviem, o Daniel Scioli, del populista Frente de la Victoria, hegemonitzat pel peronisme, el país encetava una nova etapa. Finalment Macri ha vençut amb un 51,4% dels vots pels 48,6% del seu rival. Cristina Fernández de Kirchner sabia que, amb l’un o amb l’altre, ella abandonava els salons del poder. Scioli ha estat el “seu” candidat, militant com ella en el moviment peronista, però tothom sabia que un cop a la Casa Rosada, seria ell qui ostentaria el poder. D’imposar-se, es preveien en l’horitzó batusses internes en el si del peronisme.

Macri ha estat el gran enemic, l’abanderat dels sectors econòmics que odien tot el que Cristina representa. A més, Macri ha sumat els suports dels segments antiperonistes de la societat argentina, inclosa la Unió Cívica Radical, rival històrica del peronisme, formació liberal de centre esquerra que aquesta nit ha celebrat com a pròpia una victòria que no és seva. També és possible que sectors de l’esquerra que sempre es van malfiar dels Kirchner o sentien incomoditat per la seva voluntat de domini, avui es felicitin de la seva derrota. Però passat demà, moltes aliances s’hauran de refer.

Un triomf inèdit

El triomf de Macri té molt d’inèdit. Per primer cop, un representant de la dreta burgesa, aliena del tot a la simbologia peronista i els seus himnes, arriba al poder a través de les urnes. El peronisme, que va ocupar un espai que anava des de la dreta a l’esquerra radical gràcies a un estil populista inclassificable, no va tenir més enemic a la dreta que un exèrcit colpista. L’oligarquia tradicional no va ser capaç de construir una força política amb possibilitats. Potser no li calia, disposant del recurs uniformat. No és que els postulats conservadors no s’hagin imposat mai a l’Argentina, però ho feien amagats enmig de líriques populistes (com la del govern del peronista Carlos Menem o en els diversos períodes radicals). Ara, per primera vegada, un candidat que no es vindica com hereu del peronisme ni del vell radicalisme guanya nítidament de forma democràtica.       

Hi ha, més enllà dels resultats, claus per intuir perspectives de futur. El kirchnerisme no surt mort d’aquestes eleccions. De la mateixa manera que el triomf de Scioli no era sinònim de continuisme, la victòria de Macri ofereix al kirchnerisme, aquesta versió esquerranosa del peronisme, un terreny d’acció que pot ser ampli. La història argentina dóna un mostrari molt cruel dels governs que conclouen. Molts han acabat de manera virulenta, a través de cops militars enmig del descrèdit (com María Estela Martínez, la vídua de Perón, el 1976) o la indiferència (com Frondizi el 1962, o l’íntegre Arturo Ilía el 1966). D’altres, desgastats i impopulars com el de Raúl Alfonsín el 1989. Per no recordar els presidents cremats pel corralito, com el radical De la Rúa i els peronistes Rodríguez Saa i Eduardo Duhalde. Comparats amb tots ells, Cristina Fernández de Kirchner surt de la Casa Rosada amb una sòlida base popular i la sensació que l’Argentina ha viscut millor els darrers dotze anys que en els governs anteriors.  

Preparar l’alternativa

Qualsevol agreujament del quadre econòmic i social reforçarà la memòria del kirchnerisme. Les organitzacions sindicals, vigilants davant del nou escenari, continuen sent un dels pulmons socials del peronisme. El orígens de Macri, producte d’unes classes benestants que els propers dies assaboriran un èxit que esperen des de fa dotze anys, assenyalen el seu camí. Amb agressivitat o de manera gradual, el nou president voldrà capgirar la correlació de forces tradicional a l’Argentina. Dotze anys són excessius per una família en el poder, i la societat argentina ha posat un fre a les apetències de Cristina. Però, paradoxalment, la seva derrota a mans de Macri, dóna espai a un bloc alternatiu que aviat podria configurar-se, si la situació econòmica dóna senyals d’inquietud.  

Un Scioli derrotat difícilment podrà esdevenir una alternativa de cara al futur que ara s’enceta. Si Cristina sap allunyar-se un temps prudencial del primer pla –tot un repte per la carismàtica presidenta sortint-, serà ella o algú de la seva fornada qui lideri el bloc peronista que, com ensenya la història argentina, sempre acaba tornant.