El ministre espanyol d'Afers Exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo, ha culpat aquest dimecres al PSOE del fracàs de l'operació d'Estat per col·locar el ministre d'Economia Luis de Guindos com a president de l'Eurogrup, en detriment del socialdemòcrata neerlandès Jeroen Dijsselbloem. Segons Margallo, "els nostres socialistes probablement no han fet tot allò que probablement podien haver fet amb els seus companys perquè no primés la ideologia sinó la nacionalitat", ha sentenciat a RNE.

Segons Margallo, en la votació per escollir el president de l'Eurogrup -la reunió mensual dels ministres de Finances de la zona euro- "hi va haver una divisió ideològica", en què els governs socialdemòcrates van votar el seu correligionari neerlandès argumentant que els populars ja tenen la presidència del Consell i de la Comissió Europea.

Durant tota la legislatura Rajoy, l'Estat espanyol ha anat perdent pes en totes les estructures comunitàries. El cas més sonat va donar-se el 2012, quan Madrid va perdre el seu seient a l'Eurogrup en favor del governador del Banc de Luxemburg, Yves Mersch. A les eleccions europees de l'any passat, cap espanyol encapçalava cap llista a la presidència continental, ni Rajoy va aconseguir col·locar Miguel Arias Cañete en cap posició rellevant del nou executiu del popular Jean-Claude Juncker.

El total del PIB espanyol equival a l'11,7% del PIB europeu. Però la seva representació al capdavant de les institucions europees és ínfim. Més ínfim que el de Portugal o Grècia. Una representació tan ínfima que el propi De Guindos així ho va denunciar ja al gener del 2013, fins al punt que va ser l'únic ministre que llavors es va negar a votar Dijsselbloem, en senyal de protesta, com a president de l'Eurogrup.

El "ticket" Merkel-Rajoy

Des del PP s'assegurava que tots aquests greuges quedarien compensat amb l'elecció de De Guindos com a president de l'Eurogrup per al nou mandat de dos anys i mig, i fins i tot Angela Merkel va donar suport públic a aquest punt de vista.

De fet, Rajoy tan sols va tenir una posició de força davant Merkel a principi de l'any passat, quan el PP Europeu (PPE) havia d'escollir el seu candidat a presidir la comissió. Merkel defensava Jean-Claude Juncker, mentre que Nicolas Sarkozy presentava Michel Barnier, amb qui els populars espanyols hi mantenien millors relacions. Finalment, Rajoy va decidir trencar l'eix tradicional Madrid-París i es va acabar decantant pel candidat de Merkel a canvi d'una posició rellevant per a Cañete i per a De Guindos.

Ara, superada la votació, Madrid s'ha tornat a estavellar contra la realitat. En aquest cas, encarnada, paradoxalment, per un ciutadà d'una antiga colònia espanyola. I del qual, amb esperit foteta, va arribar a assegurar que es negava a aprendre a pronunciar-ne el cognom.