Mikel Ayestaran (Beasain, Guipúscoa, 1975) és periodista i escriptor. Des del 2005 treballa com a freelance i cobreix els conflictes a l’Orient Mitjà per a diversos mitjans. Després de viure durant set anys a Jerusalem, el 2022 es va traslladar amb la seva família a Istanbul, des d’on cobreix la regió per als diaris del grup Vocento i per a la radiotelevisió pública basca EiTB. Ara ha publicat el seu quart llibre, Historias de Gaza (Península), una crònica a través de les persones que hi viuen. Amb la família Hammad, una de les protagonistes, va impulsar la iniciativa "Menú de Gaza" a les xarxes socials, premiat amb el premi Ortega y Gasset a la millor cobertura multimèdia.

En aquesta entrevista amb Nació, Ayestaran reflexiona des de Jerusalem -des d'on espera que es produeixi un alto el foc- sobre el conflicte a Gaza, la causa palestina i la figura de Benjamin Netanyahu, que no creu que acabi sent jutjat per crims de guerra i contra la humanitat: "Abans veurem la dissolució del Tribunal Penal Internacional".

Historias de Gaza posa nom a les xifres, i alguns dels protagonistes són la família de Kayed Hammad, el seu fixer. Han sigut els seus ulls a la Franja i ara han pogut sortir i arribar a Màlaga, on tenen família. Com es troben?
Es troben feliços per aquesta nova oportunitat que tenen a la vida, però alhora es troben amb el cor trencat per tot el que han deixat enrere, familiars i amics. Tenen aquesta doble vida. Per una banda, no poden creure’s que són fora de Gaza, i, per l’altra, no poden desconnectar per la quantitat de gent que tenen allà.

La iniciativa "Menú de Gaza", amb la família Hammad com a protagonistes, ha apropat cada dia la realitat de la gana com a arma de guerra. Esperava la repercussió que ha tingut?
No, per descomptat que no. I el que tampoc m’esperava és que fos tan llarg, m’esperava que això seria cosa d’un parell de mesos, tres com a molt. El projecte ha anat agafant una dimensió tan important perquè s’ha anat allargant en el temps i cada plat de més era un dia més de matança. La idea era acabar amb l’alto el foc, però l’hem acabat amb un final feliç, que és la seva sortida de Gaza. Per desgràcia, no hi ha alto el foc. Va ser una aposta fruit de la impotència perquè no ens deixen entrar dins de Gaza.

Veu més a prop el “Menú de Pau”?
No, de cap manera. Mai utilitzaria la paraula pau aquí, està molt allunyada del context d’aquest conflicte. Mentre que hi hagi ocupació és impossible que hi hagi pau. Pot haver-hi un alto el foc, acords puntuals, però serà un parèntesi fins a la pròxima.

Aquesta és la guerra del relat, diu al seu llibre. Com ha sigut fer la cobertura des de fora?
Tenim un grau màxim de censura i la cobertura està totalment condicionada per aquest factor. S’està fent un seguiment proper des de mitjans com Al Jazeera. En el meu cas, sempre he intentat comptar amb fonts dins de Gaza, però t'adones de la dificultat amb el pas dels dies i es va normalitzant que, per exemple, les darreres setmanes hagin matat més de 600 persones que esperaven per recollir menjar. Si els mitjans internacionals estiguéssim dins seria diferent, Israel ho sap perfectament, i per això no ens deixa entrar.

És aquesta la censura més forta que ha emprat Israel a mitjans internacionals durant tots els anys de conflicte?
El 2008 tampoc ens van deixar entrar i després vam entrar per Egipte, per Rafah. Però tan prolongat en el temps, jo no ho recordo. A més, també amb tantes mentides per part de l’exèrcit. És molt evident, jo no li dono molta credibilitat tenint en compte que no ens deixen entrar perquè no volen que vegem el que estan fent allà.

La causa palestina està escapçada internament, no hi ha líders que puguin unir a tota aquesta comunitat

Al llibre explica que durant una entrada a la Franja el 2012, un veí va dir-li que els israelians aconseguirien que els palestins s’unissin més. Vostè també ho creu?
Els palestins tenen un problema molt seriós que és el seu lideratge. L'Autoritat Nacional Palestina ni té autoritat, ni és nacional ni és palestina, la gent no hi creu. I el lideratge de Hamàs de Yahya Sinwar, que va portar a l'atac del 7 d'octubre, va demostrar que tenia una visió estratègica nul·la del que és la causa palestina. Qualsevol moviment polític està escapçat, la causa palestina està escapçada internament, no hi ha líders que puguin unir a tota aquesta comunitat. El que tenen molt clar és que estan en contra de l'ocupació, això és claríssim i uneix tots els palestins a Jordània, Síria o el Líban.

També descriu la mirada d’odi que ha vist en els nens. Els atacs d'Israel a Palestina perpetuaran el conflicte de cara a futures generacions?
Això no portarà res bo. Si algú pensa que hi haurà una treva i s'ha acabat el conflicte... Aquí funciona l'ull per ull, que és precisament el que està fent ara Israel. No sé quin serà el panorama que vindrà, ni sé el que quedarà de la Franja de Gaza, tampoc.

Tot el món està prenent nota: si els israelians ho fan, ¿per què no ho han de fer els russos?

S'estan normalitzant les xifres de morts?
Des del ministeri de Salut de Gaza parlen de 56.000, i jo crec que és una estimació que es queda curta. Altres parlen ja de 100.000 persones, per la quantitat de gent que hi ha sota les runes i també per l'efecte indirecte del bloqueig, malalties cròniques, gana... Crec que les xifres que veurem seran molt més grans, i això ho pagarem molt car en futurs conflictes. Tot el món n'està prenent nota: si els israelians ho fan, per què no ho han de fer els russos?

A Historias de Gaza també assenyala que Netanyahu ha deixat soles les famílies dels ostatges israelians de Hamàs. Se li pot girar en contra? Quanta oposició té realment el seu govern?
És un govern sòlid, té el suport ultranacionalista i ultraortodox. Però ha necessitat 636 dies per visitar un Kibbutz i el van rebre a crits de corrupte. L'anomenen Míster Abandonament. Farà tot el possible per continuar al seu lloc perquè és el màxim responsable dins d'Israel de l'error de seguretat del 7 d'octubre i és l'únic que no ha donat explicacions. Ell sap que quan tot això acabi arribarà el seu final.

La societat israeliana li demana responsabilitats pel 7 d'octubre?
Sí, hi ha un sector molt ampli que demana responsabilitats, però veurem si les assumeix o no. En la societat israeliana pot haver-hi divisió al voltant de Netanyahu, però no al voltant de Gaza. La gent majoritàriament vol que arrasin Gaza.

Israel és una estrella més de la bandera dels Estats Units. La que més brilla, precisament

Creu que l'atac d'Israel a l'Iran respon a voler treure el focus de Gaza?
No, és una vella aspiració que tenia Netanyahu des de fa dècades, i ara es donen dues circumstàncies que abans no hi havia: l'amenaça de Hezbollah ha desaparegut i té el suport total de la Casa Blanca. Han estat 12 dies i crec que s'han quedat amb ganes de continuar, i temo que continuarà.

També ha destacat sovint la "impunitat" d'Israel. Per què creu que la té?
Israel és una estrella més de la bandera dels Estats Units. La que més brilla, precisament. I en aquests moments tan decisius, tant en termes militars com de suport diplomàtic, els Estats Units sempre hi són. Anar contra Israel és anar contra els Estats Units. I en l'àmbit europeu tenim tot el component històric de després de la Segona Guerra Mundial que continua pesant.

Veurem a Netanyahu davant d'un tribunal per crims de guerra i contra la humanitat?
Abans veurem la dissolució del Tribunal Penal Internacional. Aquest tipus d'institucions estan creades per a uns altres països, Netanyahu juga en una altra lliga.

És la solució dels dos estats la més viable?
La dels dos estats és ciència-ficció. L'única solució és un Estat, des del riu fins a la mar. El que s'ha de decidir és si serà un estat democràtic o un estat jueu. En aquests moments s'ha decidit que sigui jueu, per la qual cosa hi ha un apartheid molt clar contra una part de la població que està entre el riu i el mar. Però no hi ha cap indici d'estat palestí, no es donen les circumstàncies polítiques ni físiques per culpa de l'ocupació. No hi ha res que em convidi a veure amb realisme un estat palestí.

Israel ha fet de Gaza un lloc inhabitable

I quin realisme tenen propostes com la de Donald Trump de fer un complex turístic a la Franja de Gaza?
La veritat és que des del 7 d'octubre ja m'ho crec absolutament tot. Que aquest tipus pugui intentar fer un complex turístic... La incògnita és què farà amb els dos milions de palestins, perquè dona un missatge contradictori. Ha dit que ell vol seguretat per a la gent de Gaza, però no ha dit on i això és inquietant.

Quin creu vostè que serà el destí d'aquests dos milions de persones?
Israel ha fet els passos que havia de fer des del punt de vista militar per fer de Gaza un lloc inhabitable. Serà molt difícil que dos milions de persones refacin la seva vida pel nivell de destrucció, per tant, crec que assistirem a un èxode molt important de gazians quan tinguin l'oportunitat de sortir. A on aniran? No tots tindran l'oportunitat de venir a Espanya, suposo que països com Egipte assumiran una part important sempre que els Estats Units passin per caixa.