Míting de Nicolas Sarkozy a Poitiers. Foto: UMP.Al president francès, Nicolas Sarkozy, només li queda la confiança en ell mateix. Que és el que el va fer guanyar el 2007. Des d'aleshores, hi ha hagut una crisi financera, econòmica i social; cinc anys de canvis de rumb i excessiva exhibició mediàtica; i una població francesa que, com a la resta d'Europa, desconfia d'uns polítics i unes solucions al trencaclosques de l'euro que no els treu del fangar en el que estem enfonsats.
No és que a França les coses vagin pitjor que a Catalunya o Espanya. Però la regla, des del 2008, és que no hi ha cap govern que hagi estat reescollit a causa de la crisi. Si a això hi afegim que la conducta de Sarkozy ha espantat una part important dels seus votants de fa cinc anys, ens trobem amb el president de la V República amb la popularitat més baixa en el moment d'afrontar una reelecció. La hiperactivitat d'aquest advocat de 57 anys és el seu avantatge i el seu desavantatge a l'hora de trobar solucions a curt terme, però també és incapaç de mantenir la mateixa línia programàtica a llarg terme.
Tampoc mai un president francès sortint ha estat batut a la primera volta de l'elecció, aquest 22 d'abril, encara que finalment ho hagi estat a la segona. Els seus assessors confien encara que, com a mínim, passi per davant del seu rival socialista François Hollande per poder encapçalar almenys en primera posició les dues setmanes fins a la segona volta del 6 de maig. I jugar-s'ho tot en el debat cara a cara de principis de maig, on exercirà les seves dots d'animal polític.
Lluita pel primer lloc
No està clar que aconsegueixi aquesta primera posició al voltant del vint-i-set per cent de vots, tal com apunten ara mateix les enquestes en un empat tècnic amb Hollande. Sarkozy ha aconseguit unir pràcticament tota la dreta i deixar als costats l'extrema dreta de Marine Le Pen i el centre de François Bayrou. Aquesta concentració de vots, esperant que la majoria silenciosa de sis a vuit milions d'electors s'acabi decantant per ell, també és el seu handicap. No disposa gaire bé de reserva de vots per a la segona volta. La meitat dels votants de Le Pen pensen fer-ho per Sarkozy en aquesta segona cita, però només és la intenció del vint-i-nou per cent dels de Bayrou.
En canvi, Hollande compta amb una fidelitat del vuitanta per cent dels electors de l'esquerranós i representant dels comunistes Jean-Luc Mélenchon. Un trenta-set per cent dels votants de Bayrou, a més, ho pensen fer pel candidat socialista. A aquesta tendència, Hollande hi pot ajuntar l'aportació més modesta dels electors ecologistes d'Eva Joly i un sentiment antisarkozysta que és més fort que les pors que pugui suscitar un candidat socialista a qui se li retreu la seva manca d'experiència en càrrecs públics.
L'esquerra totalitza, d'aquesta manera, una de les sumes més altes en la primera volta de les nou eleccions presidencials i que no està gaire lluny de les victòries de François Mitterrand els anys 1981 i 1988. Encara que la dreta incloent-hi Le Pen sumi d'entrada més, el factor Bayrou és el que desestabilitza definitivament Sarkozy. Els seus assessors volen creure que aquesta majoria silenciosa que a França és de dretes farà invertir la situació i el president sortint donarà la sorpresa com aquells ciclistes que, en l'últim moment, treuen forces d'on no n'hi ha per deixar clavats als altres. A un amant de les bicicletes com ell no li queda cap altra possibilitat.
