Els resultats de les eleccions alemanyes ha deixat un panorama molt obert i fragmentat amb un Partit Socialdemòcrata (SPD) en primera posició amb un 25,7% dels vots. La Unió Cristiana Democràtica (CDU) de la cancellera Angela Merkel ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, amb un 24,1% i és la gran derrotada d'aquestes eleccions. Però res es pot donar per descartat perquè la distància entre les dues principals forces és petita, perquè no hi ha majoria d'esquerres al Bundestag i perquè seran finalment els segons partits, els Verds i els liberals, els qui acabaran decidint la majoria. A no ser, és clar, que SPD i CDU reeditin la gran coalició.

Les negociacions per formar govern duraran setmanes, com a mínim. En tot cas, el que cal destacar és que el candidat socialdemòcrata, Olaf Scholz, fins ara vicecanceller i ministre de Finances, surt reforçat de cara a les negociacions. Especialment davant del fet d'una CDU que ha patit el major sotrac des de la fundació de la República Federal el 1949. Un mapa inèdit en què el bipartidisme que havia dominat la política alemanya durant dècades ha donat lloc a un ventall pluripartidista de sis formacions consolidades. Aquestes són les claus de l'impacte d'aquestes eleccions a Alemanya, però sobretot fora d'ella. Algunes coses canviaran. D'altres, ben poc.     

[h3]1. La socialdemocràcia aixeca el cap[/h3]
Després d'anys de replegament i predomini conservador, la socialdemocràcia es recupera desmentint els pronòstics més obscurs. Si més no, als països de la UE. A Dinamarca van aconseguir retornar al govern el 2019. Aquest setembre, els laboristes han guanyat a Noruega, cosa que fa que a tots els països escandinaus hi hagi governs d'aquest signe. Però el triomf de l'SPD és la peça més preuada. 

La resposta de les institucions europees a la crisi sanitària ha estat un factor determinant d'aquest retorn. La UE ha hagut d'engegar mesures de tipus intervencionista per fer front a la pandèmia, optant per polítiques expansives com les que van caracteritzar l'era gloriosa de la postguerra. Un tipus de mesures que s'identifiquen amb la socialdemocràcia. Val a dir, però, que les victòries d'ara res tenen a veure amb les dels anys seixanta o setanta. Els socialdemòcrates han de teixir majories molt àmplies per governar i sovint han de fer concessions pragmàtiques. S'ha vist a Dinamarca, amb un posicionament rígid en matèria immigratòria.    

[h3]2. Continuar la construcció europea[/h3]
No hi ha diferències enormes entre Scholz i els democristians de Merkel sobre el projecte de construcció europea. L'eix París-Berlín com a base de la UE romandrà ferm perquè respon a interessos estratègics de tots dos països i està blindat contra diferències ideològiques i químiques personals. Però si finalment el líder de l'SPD és canceller, es notarà en una major pressió del govern alemany envers les tendències autoritàries de Polònia i Hongria. La presència dels Verds en l'executiu accentuarà els missatges crítics cap a les polítiques homòfobes de Varsòvia i Budapest.

[noticia]224954[/noticia]
Pel que fa a la relació amb els EUA, es pot percebre una major identificació de Scholz amb la política expansiva de l'Administració Biden. Els acords gasístics amb Rússia continuaran, amb el projecte de gasoducte Nord Stream 2 gairebé enllestit, tot i que els Verds -i el govern polonès- s'hi oposen. La política internacional amb prou feines va treure el cap durant la campanya. No tant perquè no interessés als candidats, sinó perquè hi tenen més coincidències que altra cosa.  

[h3]3. Menys austeritat, però sense estridències[/h3]
Seria erroni considerar un possible govern liderat per Olaf Scholz com una porta oberta a un canvi acusat de polítiques econòmiques. Com a ministre de Finances, s'ha caracteritzat per uns criteris de rigor no massa diferents als de Merkel. Cal tenir en compte la bona relació que sempre ha mantingut Scholz amb Wolfgang Schäuble, l'exministre de Merkel considerat l'exponent de l'ortodòxia financera, però l'SPD connecta més amb les posicions keynesianes. I el fet que Merkel governés amb els socialdemòcrates va facilitar que Berlín jugués fort en favor dels fons Next Generation, dels quals Scholz va ser un impulsor des de la primera hora.   

Malgrat ser el guardià del tresor públic, el probable futur canceller ha defensat durant la campanya incrementar el salari mínim fins als 12 euros bruts l'hora i més impostos per als qui guanyin més de 200.000 euros anuals. Veurem si els liberals -amb els qui probablement haurà de pactar i que són el partit més conservador en matèria de despesa- li donaran marge per aquest camí. 

[h3]4. Els vents de Berlín ajuden Sánchez[/h3]
Que Alemanya es dibuixi del roig de l'SPD és una bona notícia per a Pedro Sánchez. La hipòtesi d'una coalició SPD-Verds-Die Linke encara hagués contribuït més a reforçar l'actual govern de coalició de PSOE i Podem. Alemanya ha girat a l'esquerra, però només una mica. En tot cas, suficient perquè Sánchez es trobi ara amb un interlocutor del seu mateix signe polític. Ajuden al seu relat i alhora afebleixen Pablo Casado, la família política del qual, el PPE, perd amb la cancelleria alemanya la seva peça més preuada. Fins ara, els populars han gaudit d'una clara hegemonia en les institucions comunitàries. Això pot canviar a partir d'ara.   

[h3]5. L'extrema dreta, aïllada[/h3]
Una altra dada rellevant de les eleccions alemanyes és que escenifica l'aïllament de l'extrema dreta. L'Alternativa per Alemanya (AfD) manté posicions amb un 10%, però perd un punt respecte de les eleccions del 2017, el que assenyala elements a tenir molt en compte: el desgast dels grans partits no afavoreix els ultres, el vot de rebuig a l'statu quo de CDU i SPD enforteix forces moderades com els Verds i els liberals, i malgrat que l'AfD obté bons resultats en alguns estats (són primer força a Turíngia), el seu discurs no guanya ressò ni tan sols després d'una crisi com la pandèmia.